Una malaltia de transmissió textual

Setmana de Congrés d’Estudiants de Filologia en la Universitat d’Alacant. Ponències, taules redones, rutes literàries... El conferenciant estrella és Màrius Serra. Tot apunta que dilluns, en la diada de Sant Jordi, serà el gran triomfador: el novel·lista de moda —l’home a seguir pels carrers de Barcelona. Acaba de traure, en l’editorial Ara Llibres dirigida pel valencià de Carcaixent Joan Carles Girbés, La novel·la de Sant Jordi. A una hora de camí es veu vindre, atenent l’autor i el títol, que serà un veritable best seller.

Fa cosa d’un mes vaig rebre un missatge de WhatsApp des d’un número desconegut:

Benvolgut Joan. A instàncies del Joan Carles Girbés, editor de La novel·la de Sant Jordi, goso demanar-te si series tan amable de fer de presentador del llibre el proper 19 d’abril a Alacant. Em consta que els organitzadors del Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana s’han posat en contacte amb tu, però no volia deixar de fer-ho personalment, també. Estan preparant un a presentació nocturna de la novel·la (a les 21:00 hores) en un pub de Sant Vicent del Raspeig. La novel·la, de gènere ludicocriminal, fa una mirada satírica sobre el sector editorial (especialment concentrada en la festa de Sant Jordi) i també una paròdia de l’autoficció. Per tant, permet tot tipus d’aproximacions. Seria un veritable plaer que t’anés bé presentar-lo. Salutacions cordials.

Vaig observar la foto del perfil. I sí: era, en efecte, Màrius Serra. No tots els dies es rep la petició d’un favor així per part d’un veritable primer espasa com ell. El missatge de WhatsApp em va semblar un gest de cavaller. Els organitzadors del Congrés, efectivament, ja m’havien demanat si podia fer la presentació del llibre de Màrius. Però el detall d’escriure’m ell personalment delatava una exquisida gentilesa. Per això li vaig contestar de seguida amb un altre missatge de WhatsApp:

Em serà un honor presentar-te la novel·la el 19 d’abril a Sant Vicent del Raspeig. Ja he contestat als organitzadors del Congrés d’Estudiants que sí: que a mi em tenen fàcil, i segur, i etc. Ens veiem, per tant, el 19 d’abril a Alacant. Molts records al Joan Carles!

No podia imaginar-me que el Sant Vicent del Raspeig en què finalment presentaríem La novel·la de Sant Jordi seria un poble de dol per la mort de la recordada Luisa Pastor. A pesar de l’ambient jovenívol i lúdic que es respirava al pub del carrer Major on va tindre lloc la presentació —pleníssim d’estudiants entusiasmats—, les primeres paraules de la nit van ser de condolença per la pèrdua de Luisa: la dona que va exercir d’alcaldessa de Sant Vicent del Raspeig i de presidenta de la Diputació d’Alacant despertant un rar reconeixement personal, una desacostumada afabilitat espontània i un infreqüent respecte natural: una estima humana lamentablement inusual en la política contemporània, amb capacitat per a transcendir famílies, faccions, ideologies i partits.

—Saps, Joan? —em diu el Màrius abans d’anar a l’escenari—. Ahir vam estar presentant la novel·la a la Llibreria Món de Llibres de Manacor. I l’actor Toni Gomila, que era qui hi feia de presentador, em va proposar que férem una performance. Espectacular, tu! Ens va demanar que començàrem l’acte el pel nostre compte, l’Oriol Coma i jo. I ell, a penes un minut després de començar, va entrar a la Llibreria  amb una pistola a la mà. I la va disparar. I nosaltres havíem de fer-nos els morts. I ell va i trau un llibre seu, i es posa a promocionar el seu llibre! Fins que diu —era la contrasenya pactada— «la festivitat de Sant Jordi». En aquest punt, l’Oriol i jo ens havíem d’alçar i havíem de fer com si l’estrangulàrem i el matàrem a ell, i és quan començàvem a parlar del nostre llibre...

A mesura que Màrius m’anava explicant aquella posada en escena de la presentació de Manacor, jo m’anava fent més i més covard, menut i enxiquit... Fins que, amb un somriure que implorava complicitat, li vaig haver de dir:

—Caram! M’hauràs de perdonar, Màrius. Però crec que la presentació d’ací serà molt més convencional. I prou més avorrida. En fi... La veritat: no m’hi veig amb cor d’entrar al local pegant tirs pistola en mà!

Riem i passem a l’escenari. He de presentar i parlar primer. Porte un bon grapat de fulls manuscrits amb tot d’anotacions i citacions de la novel·la: com disposat a fer una comunicació en un congrés. Però mire les cares dels joves que es concentren al local, la majoria amb un got o un terç de cervesa a la mà, i comprenc que entre l’opció de la pistola amenaçant i la de la conferència professoral potser convindrà trobar un in medio satisfactori. Aparque per tant els fulls, i em decidisc a explicar-los, senzillament, la veritat:

—Mireu: una confidència... El llibre em va arribar a les mans tot just despús-ahir. Comptava que seria una novel·la curteta. Però va i em trobe que té tres-centes seixanta-i-tantes bones pàgines, de lletreta menuda. La bona qüestió és que anit em vaig haver de quedar llegint fins a les quatre i mitja de la matinada per acabar-la a temps abans de la presentació. I no sabeu quina felicitat. Perquè m’ho he passat teta!

Efectivament: La novel·la de Sant Jordi és una novel·la negra intrigant i divertidíssima, mesuradament desbaratada, que fa una radiografia caricaturesca —àcida, irònica, incisiva, mordaç— sobre el món del llibre i la colossal fira d’interessos i vanitats que l’embolcalla en un dia tan assenyalat com és el de Sant Jordi. S’hi posa en solfa la salut, l’ambició i la misèria dels grups editorials, dels editors, dels agents literaris, dels mitjans de comunicació i —sobretot— dels autors que, addictes a la popularitat anhelada, necessiten cada cert temps una indispensable «injecció d’egotina». Fet i fet, un dels jocs sobre els quals es construeix la trama argumental de la novel·la se centra precisament en l’afectat i hipertròfic egocentrisme dels escriptors: es diu «L’Ego» (com si fóra el joguet dels blocs de plàstic interconnectables, però amb un apòstrof delator)...

Un altre joc practicat en l’estratègia narrativa de La novel·la de Sant Jordi és el de l’autoficció, que permet construir una estructura a manera de caixes russes, en què el mateix Màrius Serra hi apareix com a personatge. Aquesta és l’estratègia: dins de la ficció, Màrius acaba de publicar una novel·la que es diu Eleusis per Sant Jordi (que s’entén que és La novel·la de Sant Jordi que el lector té a les mans), i això permet fer crítica, anàlisis, pistes, comentaris i múltiples jocs respecte de la mateixa trama que l’autor hi desplega. «Eleusis?», em dic, en llegir per primera volta la parauleta. I aprenc —gràcies a la beneïda Viquipèdia redemptora d’ignoràncies— que tota l’estructura detectivesca de la novel·la prendrà base, també, un curiós joc de cartes creat per Robert Abbot el 1956, en què es tracta d’inferir una regla secreta (anomenada «regla del món») que prèviament ha estat creada per un jugador anomenat «Déu», i que la resta de jugadors desconeixen.

Aquesta és la qüestió: tant estilísticament com en la trama argumental —tant en la superfície formal com en l’essència final— La novel·la de Sant Jordi és una obra sobre el joc. Un joc de jocs. No debades Màrius Serra és, sens dubte, l’enigmista més conegut i prestigiós al nostre rodal de món. Tant en l’«Enigmàrius», d’El Matí de Catalunya Ràdio, com en el «Crucigramàrius» del programa de RNE No es un día cualquiera, compta els seguidors per centenars de milers... I no per casualitat tria com a personatge central de la novel·la l’expert en jocs l’Oriol Comas i Coma. Sí. El joc. Aquest em sembla el protagonista central de la novel·la de Màrius que —me la jugue— protagonitzarà efectivament el Sant Jordi d’enguany. El joc. L’essència, la passió, el significat, el valor, l’enginy; la discreta i seductora fantasia del joc.

No ens referim, per descomptat, a les apostes.  «Apostes?», li pregunta un policia, en un determinat moment de la novel·la, a l’expert en jocs Comas. La resposta és clara, taxativa i immediata: «No, home, no! La meua aposta és el joc pel joc.» És una actitud vital que quedarà manifestament reforçada un parell de pàgines després: «Jugar per jugar. L’art per l’art, com si diguéssim.» I és que, per a Comas, «Jugar amb objectius empresarials o pedagògics és pervertir la mateixa naturalesa del joc.» Per això, el narrador ens diu d’aquest personatge: «Com més gran es fa més a gust se sent amb els joves, potser perquè sempre tenen ganes de jugar i això corrobora la seua creença més íntima: jugar és el veritable secret de l’eterna joventut. Els adults massa sovint perden aquesta pulsió. S’encartonen rere les coses útils i s’encastellen en el seu gran ego amb l’excusa de ser eficaços.»

Són paraules —idees, reflexions, actituds— que colpeixen. Perquè sospite que tant el personatge Oriol Comas com l’autor Màrius Serra tenen raó: que les persones perdem el benefici de la joventut, la joia i la innocència precisament el dia que dimitim del plaer de jugar —de jugar pel pur plaer de jugar. Un vell —un vell d’esperit— és, per definició, un dimissionari del joc: de la joia i l’alegria del joc. El dia que perdem l’instint de jugar —el dia que dimitim del gaudi, la voluptat i el delit de jugar— acceptem que la vida que vindrà ja mai més no passarà de ser una impostació sema, eixuta, dessabeïda i deplorable de la jove vida que un dia vam tindre. Convé recordar-ho, de tant en tant: la nostra peripècia vital —la vida sencera— no és sinó un bell joc; un joc prodigiós que ben mereix ser jugat fins al final. Ni que siga pel plaer del joc pel joc. Com si diguérem: de l’art per l’art, de l’amor per l’amor, de la paraula per la paraula...

En acabar l’acte de presentació de La novel·la de Sant Jordi anem a sopar a un restaurant pròxim, sense eixir del mateix Sant Vicent del Raspeig. Compartir taula i conversa amb Màrius Serra és tota una experiència. Pura energia comunicativa. Enraona, reflexiona, explica anècdotes... I el discurs esdevé una festa de la intel·ligència. Mentre l’escolte observe que, rere les ulleres, els ulls li brillen com a un adolescent impenitent. I adesiara ofrena a tort i dret un somriure còmplice i sincer que, a pesar de la fatiga del dia intens, també es revela sempiternament jove. No puc evitar pensar que segurament en les ganes de jugar —de jugar el joc de les paraules, el de la literatura, el de la comunicació— hi deu raure, efectivament, en el Màrius Serra de carn i ossos, «el veritable secret de l’eterna joventut». Segurament per això em ve al pensament un vers que el personatge Màrius Serra enyora del Màrius Serra jove que un dia recitava al bar Horiginal versos enjogassats que provaven de definir la poesia de la manera següent: «La poesia és una malaltia incurable de transmissió textual.»

Continue escoltant el Màrius. El joc. Les paraules... I pense que en el joc de les paraules —el joc amb les paraules— hi ha un dels més preclars signes de la intel·ligència humana. Ben mirat, què és la intel·ligència, si no la capacitat de jugar —amb intenció i perspicàcia— el joc de les paraules? On, si no en les paraules, resideix el joc del pensament, la lògica, els significats, les relacions, i els conceptes? «L’amor és a les paraules com el sexe és al cos», continue sospesant, internament... I no m’estic de concloure: «També l’amor, com la poesia, és una malaltia de transmissió textual!» I la civilitat, i la cultura, i la vida... La condició humana és una malaltia de transmissió textual.

Escurem els cafés.  S’ha fet tard. El sopar, la festa i la conversa arriben a la fi.

—Escriure és posar paraules en joc —conclou l’escriptor i enigmista.

Trobe que l’autor de La novel·la de Sant Jordi encerta el centre de la diana. En efecte: la literatura, com l’amor (o l’amor, com la literatura), és —ai!— una malaltia de transmissió textual.