X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

Una casa museu per a Enric Valor

24/11/2018 - 

El telèfon torna a sonar.

—Casa Museu Enric Valor. Sí, bon dia?

—Bon dia i salut! Perdone... Mire: som del Col·legi Alfadalí, d’Oliva. Volíem concertar una visita dels nostres alumnes de quart a la Casa Museu Enric Valor.

—Cap problema. Per a quan havien previst programar la visita?

—Ara, abans de Nadal, si poguera ser...

—Ah! Impossible... Ho sentim molt, però hauria de ser a partir de març. Solem tindre les reserves tancades amb tres mesos d’antelació. I ara, de cara al Nadal, hi ha una mar d’excursions que ens demanen la visita guiada a la Casa Museu, amb el complement de l’excursió al centre històric de Castalla i al castell. Clar: ho combinen amb la visita al Museu del Joguet d’Ibi, o al Tirisiti d’Alcoi, i fan com una espècie de «paquet de fantasia»...

—Caram! Si que ho tenen sol·licitat...

—La veritat és que sí... Es veu que estem de moda! Passa que les escoles i els instituts ho troben molt golós. L’exposició permanent serveix perquè els mestres puguen explicar als xicots (molt millor que a classe!) qui era Enric Valor, i per què està considerat un dels escriptors valencians més importants de tots els temps. I, a més, els meus menuts flipen amb la sessió de contacontes que els fem a l’espai didàctic de la primera planta, i amb els jocs populars del Jardí de les Rondalles...

—La veritat és que me n’han parlat molt bé, de tot això que fan... Valdria la pena que programàrem la visita, encara que fóra a la primavera, no? És que des d’Oliva són mols quilòmetres!

—Ha, ha, ha... Jo li he dir que sí: i tant que val la pen! Ja ho sé, que vostés ho tenen una mica llarg, des d’Oliva. Però hi ha centres que vénen des de València, i de Castelló i tot, en excursions de final de curs. Açò s’està convertint en una espècie de Walt Disney valencià... Però de veritat! I sap que li dic? Que un pessic de fantasia, quan és autèntica, sempre paga la pena! I a la primavera, de cara a Pasqua, si fan ara la reserva, podrien aprofitar el bon temps i participar en les Olimpíades Escolars de Jocs i Contes Populars que tots els anys organitzem, des de la casa Museu, en col·laboració amb els centres que ens visiten. Ah! I enguany que ve, a més, estem d’enhorabona, perquè Com Sona l’ESO vindrà ací a Castalla, amb més d’un miler d’estudiants.

—Ostres, quina xulada! L’any passat, una altre centre d’ací d’Oliva, el Col·le Hort de Palau, va participar en el concurs aquell que vostés van organitzar, del Gran Trivial de les Rondalles... Que va eixir per la tele, en À Punt, i tot! A gosades vida que tots els xiquets s’ho van passar poc bé, jugant i aprenent tot el repertori de personatges de les Rondalles de Valor. A Oliva va ser una escama! Els sabem de memòria: que si el mig pollastret, que si la Mare dels Peixos, que si la Mare dels Vents... I el rei Astoret, Margalida Blanca, les animetes del Purgatori, Nabet, la fada Salina, el senyor del Benicadell, els Estudiants Màgics, la mestressa de l’infern, Don Joan de la Panarra, la bruixa Safranera, la reina Argelagaina, el Príncep Desmemoriat, l’astròleg Jeremies de Camara, Abella, el Jugador de Petrer... Ah! I tot el repertori de gegants: Esclafamuntanyes, Arrancapins, Passaponts, el Gegant del Romaní, el Gegant del Palau de Ningú-em-Veu, etc. I els dimonis Capralenc el Fi, en Banyatorta, en Potallarga, en Cua-roscada, el Dimoni Major, el Dimoni Fumador... 

—Veig que està molt posat, vosté, en els nostres personatges...

—Ha, ha, ha! Sí... Ja ho veu: els mestres sempre portem dins una bona part de xiquets.

—Ah! Pos ja vorà: quedarà encantat quan vinga a visitar el Jardí de les Rondalles de la Casa Museu. Allà els tindrà tots! I se’ls tornarà a trobar quan vagen amb els monitors a fer el joc de pistes al Parc de Sant Antoni, que està tot decorat amb murals que recreen motius fantàstics de les rondalles de Valor... I dalt, al castell, tindràn l’audiovisual que...

—No em diga més, que em fa les dents llargues, xe! Apunte’m, per favor: el Col·legi Alfadalí, d’Oliva...

—No, no, no. Ho han de fer vostés amb l’aplicació de gestió de reserves que trobaran en el nostre web, al costat de la pestanya de recursos, aplicacions i propostes didàctiques. Prenga nota si vol: www.casamuseuenricvalor.com. Allí podrà consultar fàcilment, en un calendari, totes les dates que tenim disponibles. I si no ho troba o té cap problema (que ja veurà que no), torne a telefonar que ací ens tindrà a la seua disposició.

—Xe! Moltes gràcies! Molt amable...

—Per favor! Estem per a això...

—Bon dia i salut.

—Bon dia. Salut... I fantasia.

Aquesta deu ser l’única conversa telefònica que l’ínclit comissari José Manuel Villarejo no deu haver pogut enregistrar mai. Per la senzilla raó que no s’ha pogut produir. Perquè sembla cosa de no creure, però la casa d’Enric Valor, al número 24 del carrer Major de Castalla, propietat de la Generalitat Valenciana, continua tancada, menystinguda, deixada, negligida, oblidada i abandonada. Passejar pel carrer Major de Castalla (una pura delícia!), arribar a l’alçada de la Casa Enric Valor i veure’n la porta tancada, amagant les vergonyes d’un interior silent i deshabitat que tristament espera l’oportunitat d’una rehabilitació —la urgència de la reforma, la museïtzació, la màgia i la vida— produeix una sensació de tristícia difícil d’explicar. Perquè potser és el signe més evident —més vergonyant i escandalós— de l’abandonament que, en matèria d’infraestructures, projectes i il·lusions culturals, sembla que hem de continuar patint els valencians que vivim al sud de la marjal de Pego i Oliva: pràcticament dos de cada cinc valencians. 

L’estat d’abandonament i inanició de la Casa Museu Enric Valor a Castalla (hi insistisc, perquè cal subratllar-ho: propietat de la Generalitat Valenciana) és potser un paradigma —no exempt de Valor simbòlic— de l’abandonament i la inanició de tota una política cultural que sembla haver desistit de Valors essencials per a la vertebració i la dignificació de la societat valenciana. De veritat que encara no ha arribat l’hora de demanar als nostres representants institucionals —ni que siga esgrimint el nom d’Enric Valor, i a propòsit de la Casa Museu de Castalla— una mica de decòrum? Que potser no mereixem, els valencians d’Alacant, Elx, Altea o Castalla, un mínim d’il·lusió, decència i fantasia? Volen dir, que l’obra i la figura d’Enric Valor no mereixen un projecte de Casa Museu a Castalla?

next