Un ritual com a festa: l’escaldà del raïm

La Marina Alta és un món lligat a la pansa i al moscatell. Un món que gairebé va desaparéixer a arran de la filoxera però que en mans d’uns pocs llauradors va recuperant-se com a tradició. No podem oblidar que durant més d’un segle (gairebé dos) la pansa com a ‘doblet d’or’ va esdevindre l’eix central de l’economia de la nostra zona. 

Un comerç boiant que va tindre el seu moment de més esplendor al S.XIX i que va fer que el port de Dénia esdevingués punt de partida pel comerç internacional d’aquests grans de raïm dessecats  en la vinya o escaldats en lleixiu i secats al sol damunt dels canyissos. Un món que encara hui existeix tot i que ja no és el centre del nostre microunivers. 

El paisatge oníric de la Marina encara es vesteix de riuraus i ceps en terres abancalades entre mar i muntanya. Un somni que ens parla d’autenticitat i territori i d’estima a la terra. Un record que encara ens deixa petjades d’una realitat no tan llunyana i que cal recuperar.

Exactament això és el que es va fer diumenge a Jesús Pobre amb la Festa de l’Escaldà. Conservar els costums, preservar la memòria i posar en vàlua el treball que van fer els nostres avantpassats. Desde fa nou anys l’Associació de Veïns i Veïnes de l’EATIM organitza aquest ritual dins dels actes de les festes en honor al poeta Ben Al-Labbana. El poble també treballa perquè l’Escaldà siga declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial (BIC).

El matí va començar amb un esmorzar popular i tallers de canyissos i llata. Pel que fa a l’escaldà, s’inicià amb el tradicional ‘botar foc a la caldera’. El raïm de moscatell es ficà dins de casses i es passà per l’aigua bullint, a la que se li va afegir algunes herbes així com lleixiu amb calç o sosa càustica, per tal de tallar-li la pell al raïm i accelerar el procés de secat i transformació en pansa. 

Una tradició camperola convertida en festa popular. Són aquests rituals lligats a la terreta els que ens permeten recordar qui som i d’on venim. El raïm, ja siga a taula, en pansa o vi, sempre ha format part de les nostres vides. 

La tradició d’escaldar ve dels romans i després d’ells la continuaren també els moriscos que visqueren a aquestes terres durant segles fins que els varem expulsar el 1609. A d’altres indrets la pansa s’assecava i s’asseca al sol. A la Marina en canvi s’escaldava el raïm per a tallar-li la pell i netejar-lo d’impureses. El procés era més ràpid. Després havia de quedar resguardat de qualsevol humitat perquè no s’ennegrís i agafés fongs. Canyissos empilats i tapats amb veles i l’aparició dels riuraus, construccions lligades a aquesta activitat, fan pensar en quantitats industrials al S.XVIII. Famílies i famílies vivint i treballant del i pel Moscatell. 

Dotar de contingut allò que molts havien oblidat contribueix a que aquest poble nostre retrobe les seves arrels i amb ells la seua autoestima. El camp, la terra, el moscatell, la pansa … tot forma part de la nostra cultura mediterrànea i ens fa especials. Perquè potser entre tant de xalet i d’indústria de serveis (sí, Turisme) hi ha qui ha esborrat en una generació o dos els records de tota la saviesa popular de la nostra gent, així com els seus costums i tradicions.