Un flâneur a Elx

He deixat escrit ja alguna vegada, no sé si amb aquesta definició concreta o no, però sí en esperit, que Elx és una ciutat aristotèlica, marcada més per les seues capacitats, per les seues possibilitats de ser, per les seues potències, que pels seus actes. I per la seua espenta constant en fer realitat aquestes potències. No debades un dels seus símbols és la palmera, una planta que ha volgut ser arbre, i davant de tothom es presenta com a tal.

Elx és una ciutat passejable absolutament motoritzada. Durant els anys 80 corria la llegenda urbana que Elx tenia la mitjana de cotxes per habitant més alta d’Europa. I és que era una llegenda consistent, d’aquelles que et pots acabar creient, des de la primera vegada que trigues una hora i tres quarts per trobar aparcament, al barri del Raval, qualsevol poqueta nit d’abril.

El Raval era un barri perillós a finals dels anys 70 i durant els 80 del segle passat. Un barri derruït pel qual millor no passar molt. Un barri a tocar del centre que tenia tots els números per convertir-se unes dècades més tard en terreny adobat per a la gentrificació. Però com a bon exemple de la ciutat, s’ha quedat en una gentrificació en potència, residencial en potència, peatonal en potència, modern en potència, potencialment buit, potencialment massificat, més de 750 anys de llavors en potència. Hi vaig viure uns quants anys i encara m’hi sent, és un dels meus barris, d’aquells que formen part de la meua identitat de paio de barri. Recorde encara el trànsit de mil·lenni al Raval, en plena lluita contra el trànsit heretat de la restricció de circulació d’entrada pel Filet de Fora, la via que fa de límit per la banda contrària al riu, quasi en paral·lel amb el Vinalopó. Canvis de sentit en carreronets interiors, semipeatonalització, peatonalització total, totes les opcions podien ser, al final no en va ser cap, llevat d’un canvi de sentit en la circulació de la via principal que migparteix el barri, el Carrer Major. Hi havia gent que opinava que si s’eliminava el trànsit de tot el barri, qui en voldria anar (val, és un argument molt pelegrí, però consistent en l’estàndard il·licità). Hi havia qui, molt sensatament, i amb un sentit urbanístic que ja voldrien els enginyers romans, era conscient dels efectes col·laterals de tancar el trànsit per dins del barri, i com aquest l’haurien d’assumir vies adjacents, com ara el Carrer de l’Àngel.

Una bona colla d’anys més tard, el carrer de l’Àngel i la seua negativa per assumir més trànsit del que li toca “de manera natural”, torna a ser una de les raons per deixar en suspens un altre projecte de peatonalització, la de la Corredora, l’artèria emocional que nodreix de sang il·licitana el sistema circulatori de la ciutat doblement patrimonial (o triplement, segons els criteris que fem servir).

Elx és una ciutat per caminar, plana, redona, amb una verdor omnipresent, tot i no comptar amb cap bosc, ni tan sols amb una gran avinguda arbrada, còmoda per creuar-la de fit a fit, des del Toscar fins al Pla de Sant Josep, des d’Altabix fins a Carrús, una ciutat que molts pocs dels seus habitants coneixen per haver-la camejat. I potser aquí es troba la resistència més gran a deixar-la de veure com una ciutat motoritzada i conéixer-la com a ciutat peatonalitzada.

En un llibre recentement publicat per l’editorial Gallo Nero, Fisiología del flâneur, el periodista i escriptor francés Louis Huart (Tréveris, 1813-París, 1865), fa una elegíaca evocació dels carrers transitables.

“Oh, voreres, refugis del llot i del flâneur, vos salude; els moments més feliços de la meua tendra joventut flueixen per les teues baldoses, pel teu granit, per la teua calçada, pel teu asfalt! Perquè durant molt de temps vaig camejar sense rumb, i d’ara endavant pense seguir fent-ho encara”.

Elx és una ciutat peripatètica… en potència, una ciutat per passejar i reflexionar sobre la vida, fins i tot la vida comerciant. De moment, l’acte il·licità més pregó és petjar el botó d’apertura i tancament automàtics del comandament del cotxe, una sinfonia de pip pips per fer honor a una ciutat motoritzada.