Fem un any. Ja l’hem fet. El nostre aniversari va ser el dia 6 d’octubre, però hui en farem la festa de celebració, com quan vas de bòlit amb la faena entre setmana i quedes amb parella, fills, pares, amics, en fer festeta el cap de setmana. De vegades soles bufes les espelmes amb els nanos, o vas a sopar amb la parella, tal vegada organitzes un tiberi al que convides amistats, pares, sogres, cunyats, cunyades, i engalanes terrassa, barbacoa, piscina o salonet d’estar amb garlandes, grans globus amb la forma dels dígits que fas, plens d’heli i recoberts de purpurina (purpurina que unes setmanes més tard, amb l’esdeveniment ben desat en el racò més fosc de la memòria, encara arreplegues amb la roba, amb els dits, amb la cara, guanyant-te algun que altre comentari dels “d’on vens ple de purpurina”… ainsss). Més prompte o més tard, ningú no es lliura de recordar alegrement que algun dia va néixer.
Ara permeteu-me que em pose estupendo, us explique una anècdota que he explicat un cabàs de vegades (sóc d’explicar-les fins que algú m’atura amb un ‘prou’ com una galtada) i de rebot us faça uns quants spoilers d’una pel·li que m’agrada molt.
Ara farà un any i un pessiguet, jo tenia una cita. Havia quedat vora les 10 del matí amb el director del nou diari AlicantePlaza. Tenia un mail, una hora i una adreça. Hi vaig anar. Es tractava d’un edifici molt cèntric a la ciutat d’Alacant, en una de les seues artèries principals i ben assenyalat en l’imaginari col·lectiu amb el logo d’uns grans magatzems, d’aquells que marquen en el calendari la primavera i el nadal. L’entrada des del carrer estava buida, era gran, i en els directoris penjats de la paret no apareixia el nou mitjà de comunicació. És lògic, vaig pensar, encara no està en marxa ni la web, seria poc prudent haver començat amb els indicatius. Tampoc no vaig trobar ningú a qui preguntar-li, el porter deuria haver eixit a fer un cafè, o a repartir el correu.
Vaig tornar a comprovar el mail i vaig provar amb els ascensors. El primer intent va ser infructuós, em vaig passar de planta i vaig acabar en unes molt àmplies i il·luminades oficines del sector assegurances. Molt amablement em van dir que si no havia de negociar una indemnització o lliurar un part de baixa, havia d’abaixar una planta per trobar el que buscava, però no els sonava de res.
Una altra vegada a l’ascensor, un d’aquells que mantenien les portes metàl·liques verg grisaci, amb frontisses i apertura frontal. Grans, foscos. Una planta més avall, em vaig trobar en un passadís llarg, a penes sense llum, portes de fusta a mà esquerra, una gran finestra de vidre esmeril·lat quasi opac a mà dreta. Enfrontada, al final del passadís, una altra porta com les de l’esquerra. Segons les indicacions, havia de tocar a la segona. M’hi vaig posar al davant i vaig posar tímidament el dit índex de la mà dreta sobre un d’aquells botonets polsador dels anys setanta (del segle passat). Vaig prèmer, però ni a dins ni a fora es va sentir cap tipus de resposta mecànica o electrònica. No va sonar cap dring, no va repicar cap campana. Per un moment vaig dubtar que hi haguera electricitat en tota aquella planta. Vaig provar a trucar a la porta, amb el puny tancat. A dins va ressonar l’eco del buit. De sobte -perquè en cap moment vaig sentir el soroll de la porta en obrir-se i tancar-se- vaig notar com algú avançava des del fons del passadís cap a mi, una silueta alta i, potser a causa de la seua pròpia alçada, fregant els dos metres- encorbada. Parat davant la fusta despintada del llindar, vaig quedar uns moments paralitzat amb la mà alçada de nou per colpejar, ja no sabia si al davant o es tractava d’un gest defensiu. En passar pel meu costat, l’ombra, un home d’uns cinquanta llargs, amb barba rala i una carpeteta d’aquelles anomenades classificadores agafada a la mà esquerra, em va etzibar com un esput, “ahí no viu ningú, trobe que no n’han viscut mai, i dubte que mai ningú ho faça”. No es va aturar en el seu camí cap als ascensors, però en trobar-se al davant d’ells, es va tombar cap a mí i em va dir: “sort”, abans de desaparèixer engolit per la caixa com un taüt vertical.
Jo només volia escriure, volia escriure en un periòdic, i amb el cor una mica accelerat, el reg del cervell em va portar a la retina la imatge de l’Hotel Earle, del paper de la paret perdent la capacitat adhesiva de l’engrut, desplomant-se pels cantons, el pentinat afro de Barton Fink/John Turturro, el fedora coronant el descomunal cap de Charlie/John Goodman, un cap tallat dins d’una maleta, el passadís en foc com un cercle de l’infern… “Puc explicar-te la vida de la ment. No hi ha mapa de carreteres d’aquest territori, explorar-ho pot ser d’allò més perillós”. Joel i Ethan Coen, Barton Fink (1991). La paranoia de la plana en blanc em va caure al damunt i em vaig posar a córrer com si em perseguira el dimoni, escales avall.
En arribar a l’entrada de nou, a la llum i a poques gambades del carrer, quasi que vaig topar de cara amb el porter, amb un grapat de cartes a la mà. Vaig fer una darrera temptativa, però no tenia ni idea de què li estava parlant, no coneixia l’empresa, ni sabia de cap nou diari que tinguera previst instal·lar-se a l’edifici.
Plegava amb la cua entre les cames i una bola d’engrut pressionant-me al centre de l’estòmac quan el telèfon va començar a zumzejar dins de la butxaca. No vaig reconéixer el número a la pantalla, però tot i així vaig lliscar el dit sobre el vidre per respondre:
- “iep, Eduard, no havíem quedat a i mitja? Són quasi menys quart, estem ací al despatx, esperant-te”.
- … estic a baix, al vestíbul, he estat dalt i no hi ha ningú…
en quin vestíbul?
- … número 27
- Quin 27? És el número 37…
Vaig arrencar a córrer pel carrer. Vaig arribar i em vaig trobar totes les portes obertes. Tot estava il·luminat, hi havia una taula correguda amb ordinadors als dos costats, i alguns (futurs) companys picant-hi concentrats, al fons dos despatxos oberts, només panellats amb envans de vidre, dues persones esperant-me assegudes a banda i banda de una taula de despatx. Hi vaig entrar amb una evident cara d’alleujament mentre em llevava la trenca, deixava en terra la motxilla i sentia com em deien “seu, bé, ja estem ací tota la redacció de cultura…”