Tucholsky

Quan arriba l’estiu i els periòdics s’aprimaven (ara encara ho fan, però ningú no s’adona, més que el kiosquer que ocupa l’espai que li queda lliure amb alguna llepolia, tot pensant que a la tornada al setembre potser no li retornarà l’espai al paper embrutat), cosa que també fan els digitals i es pot comprovar en l’apartat de configuració del mòbil, en la disminució de megues que descarrega l’aplicació del diari, una de les noves seccions que solen aparèixer és la de ‘polítics de vacances’, també d’altres membres de la tribu de les persones conegudes, però amb els polítics deu haver com un acord tàcit per mostrar la seua faceta més ‘humana’ en temps de descans, el que suposa un reconeixement tàcit d’aquestes dues proposicions, o de totes dues: 1. el treball és una activitat inhumana; 2. els polítics no són del tot humans.

Envoltats de família, parelles, fills, perretes, miren de mostrar-se propers, lectors, esportistes, però tots, sempre, vinculats i arrelats a un territori que reivindiquen de colp, com en una terra promesa a la que tornaren, després de passar la resta de l’any exiliats.

Venen ganes de fugir, ara que ells arriben, no siga que en algun moment te’ls trobes i et vulguen convèncer de com de bona és ta casa, no siga que els toque invertir un euro en ella. De sobte tothom al voltant només té dues opcions: ser un expert de fer herbero a la serra més identitària de les serres identitàries de la contornada, o anar-se’n a Bali. L’opció agafar cotxe i fer 600 kilòmetres, o fins i tot agafar una combinació de trens per fer una distància semblant, queda descartada, és poc ecològica, i no hi ha res d’interés, meseta enllà. Bé, potser cap al nord sí, però només si calces unes xiruques com unes baldufes.

Una mica de sinceritat tampoc no vindria malament de voltes en quan: jo he pogut convèncer la família d’anar a Huelva perquè hi vaig passar estius d’infantesa i volia que la conegueren; hem vingut a Bolulla, no perquè els “pobles de moatros” siguen els millors del món, sinó perquè els néts han de passar temps amb els iaios, i asalvatjar-se una mica, aprofitant la caloreta de l’estiu; la veritat, no estic buscant conèixer el món rural, això que en diuen la España vaciada, ni prendre notes pel curs polític vinent, no vull enganyar-vos, és que sóc un malalt d’astronomia, ací no hi ha contaminació lumínica i es pot resseguir la Via Làctia a ull nu, reconèixer les constel·lacions, estirar-me en terra a mitja nit, a la vora d’una carretera a tocar dels pomers, i deixar-me emportar pel vertigen de la munió d’estrelles; jo vinc a Menorca a pescar amb el meu amic Xesc.

De la consabuda pregunteta sobre llibres millor ni parlar-ne. El president nordamericà Barack Obama publica des de fa anys, cada d’agost, el seu llistat de lectures estiuenques, de vegades ho fa tot just començar les vacances, de vegades in media res, com enguany (trobe que a través de la nova xarxa social de moda, Instagram). Entre relectures homenatge i autors que esperaven a la banqueta el seu moment, gairebé dotze títols s’ha empasat l’exmandatari global. Jo tinc una proposta: a banda de fer-los la pregunta de rigor sobre ‘què estan llegint durant l’estiu’, en acabar agost, els diaris haurien de fer uns especials de ‘tornada a la normalitat’, i en ells la contracrònica, la contraentrevista, amb els polítics tornant de les seues vancances, incloent-hi un breu qüestionari que servisca d’examen de lectura, on puguen recordar esdeveniments, trames, personatges, idees força (en el cas d’assaigs), arguments, i, perquè no, alguna que altra figura literària. Seria força divertit, i a més els serviria d’entrenament, com aquells jugadors de la NBA que sembla que llancen pedres als tirs lliures i que després d’un estiu de pràctica, sorprenen a tothom en el primer partit de temporada amb una estadística de 10/10, ells farien una primera intervenció a la seua cambra, com a mínim semblant a la retòrica i l’oratòria de la seua lectura d’estiu.