En el moment més inesperat es pot produir una revelació. És part de la sal —i el pebre, i l’oli, i l’amenitat— de la vida: que en qualsevol instant de la quotidianitat, quan tot sembla que respon a una inèrcia sabuda de gestos rutinaris i previsibles, un fet, una paraula o un gest pot resultar il·luminador. Com si l’experiència del dia a dia volguera, de tant en tant, pessigar-nos la pell i punxar-nos l’esperit; recordar-nos que tot és provisional i canviant, i que les certeses sobre les quals ens creiem còmodament instal·lats són en realitat imprecises i efímeres: que el món és infinit en cantons per descobrir, camins per recórrer, angles per mirar i vessants de possibles veritats.
Un dels moments de revelació que no fa massa he viscut en matèria de fantasies ha estat a Callosa d’en Sarrià. Era de matí. Arribava amb el temps just al Col·legi Públic Bernat de Sarrià, on havia quedat amb l’amic Joan Ives, de l’AMPA d’aquest col·legi, per a fer una activitat benèfica d’animació lectora amb les xiquetes i els xiquets del poble. Quan vaig arribar a les immediacions del centre escolar, Joan ja m’estava esperant per ajudar-me a aparcar i portar el material didàctic fins a la biblioteca de l’escola.
—Ei, bon dia... —saluda ell
—Bon dia i salut! —conteste jo, amb el vidre de la finestra abaixada.
—Aparca: aparca ací, que hi ha un lloc... —em proposa, sol·lícit, amatent.
—Vaig! —li conteste.
Estacione el cotxe i m’aprope a ell per donar-li la mà. Somriures de cortesia. Indicis d’afabilitat. Gestos rituals. Paraules acostumades... Però no. No. Resulta que no. Aquell matí, en comptes d’una salutació convencional, previsible, es produeix la revelació:
—Xe! Sort que has pogut aparcar. Saps? És que, ací, dins d’un moment s’ajunten els pares de l’escola amb els qui van al centre de salut i es munta un tri real de por!
—Un què? Com has dit? —li demane, sense acabar d’entendre’n l’expressió.
—Un tri real...
—Un trib real?! —pregunte, admirat. Per poc no em cauen les celles, per la sorpresa i l’enlluernament.
—Sí, això: un tri real. Un rebombori, una rebolica de gent, un sarau... Ací a Callosa es diu molt. Que a Altea no ho dieu?
No: a Altea no es diu. Ni molt ni poc, mai abans en ma vida no l’havia escoltada l’expressió, de viva veu. A Callosa d’en Sarrià, en canvi, es veu que sí que és d’ús corrent, entre gent jove i tot. I resulta fascinant, perquè això del tri real té una història que es refereix, sens dubte, a aquesta misteriosa i intrigant figuració de l’imaginari popular valencià: el Trib Real. L’escriptor Víctor G. Labrado en parla, del Trib Real, en el seu luxós i suggeridor llibre Llegendes valencianes. Criatures màgiques de la tradició oral (2007): «El Trib Real és una colla confusa d’alguns homes i dones que van de nit per l’aire, surant més amunt de les carenes i cims de les muntanyes, travessant els núvols, volant i ballant en un remolí de crits, cançons i música de guitarres. Ho fan per un càstig que els van imposar perquè, quan vivien entre els antics, no tenien cap mirament per res ni per ningú i ballaven quan calia i quan no, sense importar-los el plor ni el dol dels altres [...] Ara i per sempre, des de fa molt de temps i fins que s’acabarà el món, estan condemnats a complir el desig més enllà de la pròpia voluntat, sense ganes, a embafar-se inacabablement de ball i a avorrir l’antic plaer.»
En el seu llibre, Víctor Labrado dóna notícia de l’existència del Trib Real en la imaginació compartida per alguns habitants de la comarca del Comtat. A Planes de la Baronia i a Beniarrés, per exemple. La revelació, per a mi, va ser saber que a Callosa d’en Sarrià, a tocar de casa, també se’n conserva, vivament, el rastre fantàstic del Trib Real. Perquè la història del Trib Real sempre m’ha semblat que apunta al cor d’una curiosíssima qualitat de la condició humana. És a saber: la mutabilitat de l’esperit i la conseqüent fatiga envers qualsevol forma de rutina. Altrament formulat: la fartera que qualsevol cosa produeix si es practica reiteradament, en excés; l’avorriment de la monotonia, per més excelsa i feliç que aquesta siga.
I és que conten i diuen —i diuen i conten— que el Trib Real té a veure amb bruixes, bruixots, dimonis i dimònies. Potser és per això que es pot aparéixer enmig de la nit fosca i silenciosa de les muntanyes: per espantar la gent dissoluta que torna a deshores a casa, després d’haver abusat del vici del ball, de la música i de la festa. Deu impressionar molt, enmig del silenci de la muntanya, en la foscor de nit, per una senda solitària —sense mòbil ni cobertura—, això d’escoltar damunt del cap, des del cel, inopinadament, remors i esclafits, cançons i guitarres, rialles i crits...
Sembla que l’origen del Trib Real es va produir en una festa grossa de fadrines i fadrins —vinga de ballar, cantar i tocar, a cor què vols cor què desitges, com si no hi haguera demà—, en un mas prop de la serra de Mariola. Tanmateix, segons diuen, en una casa propera hi havia un vell molt malaltet, a punt de morir-se. I, com que eren persones creients i religioses van avisar el senyor rector perquè el combregara. Quan el combregar va passar per davant del mas on hi havia aquella gran festa, algú, en escoltar la campaneta que l’escolà hi feia sonar al davant, va dir: «Xe, pareu un moment, que passa un combregar!» Però què havien de parar! Aferrissats estaven, totes i tots, en aquella festa! Vinga la música, i vinga de cantar i bramar, i vinga de ballar, i vinga de moure’s, rodar, flamejar, anguilejar i refregar els cossos!
Però la irreverència —la falta de respecte a la malaltia, el patiment, la mort i el dol del veïnat— els va costar cara. Perquè es veu que, quan se’n van voler adonar, músics, cantants, balladores i balladors no tocaven ja amb els peus a terra: havien quedat condemnats per sempre mai més a cantar, ballar i festejar, sense descans, de forma irredempt, enlairats, fent voltes pel món, armant sarau i gresca sense parar...
El Trib Real es veu que és un cas com un cabàs. I té més substància —i més recorregut etnopoètic— del que pot semblar a primera vista. El mateix Víctor Labrado, en un treball acadèmic posterior, publicat l’any 2017 (en el llibre Excursions, viatges, migracions: etnopoètica i mobilitat humana, a cura de Lluís-Xavier Flores i Joan LLuís Monjo), observava que en el llibre de Josep Coll Muntanyes maleïdes (1993), sobre llegendes dels Pirineus, es recull un relat d’Andorra en què un xic torna de festejar una fadrina, ben de nit, i «en el moment d’entrar al lloc més estret de l’engorjat, va sentir un gran pet de música al seu darrere», com «una misteriosa orquestra» que anava «tocant els instruments com si fessin una cercavila. Eren el “triple real”, una banda de músics que sota les ordres del dimoni tocaven de nit pels boscos». En aquest mateix llibre es recull, també, la història dels «Balladors empedreïts», que no eren sinó músics i balladors maleïts, que «donen voltes al món sense parar, de manera que de tant en tant, se senten passar de nit pel cel»: com a castic per no haver parat de ballar, en plena festa major, quan «es va presentar a la plaça el capellà, portant el viàtic per a un malalt».
Sembla evident que el triple real d’Andorra i el tri real de l’amic Joan Ives a Callosa no són sinó una mateixa cosa: el vell i llegendari Trib Real. perquè resulta que aquesta intrigant figura del Trib Real apareix ja documentada en la Rondalla de rondalles, escrita l’any 1767 per l’ontinyentí Lluís Galiana: «Armen atra brega [...] y hagueren vist vostés galavardeus a capollet, que no igualava un trip real», s’hi pot llegir. El passatge es refereix a una greu trifulca —un gran avalot— amb la participació de «galavardeus» (‘persones poc recomanables’) «a capollet» (‘en gran abundància i estrets, com els pètals dins d’un capoll de flor’).
El mateix Víctor Labrado aporta més informació, sobre el Trib Real, espigolada a partir d’entrevistes fetes l’any 1996 pels pobles del voltant de la serra de Mariola: «A Beneixama, a la comarca de l’Alcoià, un jove, Francesc Sarrió Camarasa afirma que al seu poble es feia servir l’expressió “trib real” significant escàndol, gran avalot.» La senyora Teresa Castelló de Beniarrés, igualment enregistrada per Víctor Labrado, també reconta: «El trib real eren unes ballarines o unes dones o unes bruixes que anaven ballant mig en conill o mig nuetes i fe[i]en molt d’escándalo, i Déu les va castigar que estigueren sempre pel món, tota l’eternitat hasta que el món s’acabara, i encara van pel món. Inclús a voltes, quan han armat una escandalera en una casa, diuen “Açò pareix que siga un trib real!”» No molt diferent és el testimoni d’Anna López Vilaplana, també informant de Labrado: «El trib real era que antes hi havia bruixes. I diu que de nit, això seria de temps molt antic, s’ajuntarien i armaven lo que era trib real: que ballaven, que cantaven, que fe[i]en... les seues coses.»
Curiós castic, el del Trib Real: passar l’eternitat sempre de festa; tocant, ballant, cantant. O encara pitjor: «mig en conill o mig nuetes», fent... «les seues coses». Sempre, amb gust o sense gust, tinguen ganes o no en tinguen: ànimes i còrpores condemnades a ballar i més ballar, cantar i més cantar, fer i tornar a fer la celebració de la vida i l’ofrena plaent dels cossos, una volta i una altra i una altra, infinitament. Sentenciats a participar, a la força, en un sarau permanent durant totes les hores de tots els dies —i totes les nits— de totes les setmanes de tots els mesos de tots els anys i de tots els segles de l’eternitat...
S’entén, que els festers irredempts del Trib Real —com se sol dir— «en el pecat porten la penitència». Perquè la festa, perquè siga veritable festa, requereix la condició d’excepcionalitat: el trencament de les rutines, l’exaltació de la singularitat, la percepció d’experiència extraordinària. Una festa permanent, una celebració monòdica, una eufòria invariablement sostinguda no és festa, ni celebració, ni eufòria: és, simplement —fatalment— un castic inquietant, temible, espaordidor. Per això convé complementar sempre el lloable instint del carpe diem horacià amb la no menys bella i lloable predisposició a emprendre això que poèticament es podria designar com el viatge a Ítaca. Una vida feta tota d’instants festius, eufòrics i feliços seria un plat de sucre: un autèntic turment. Perquè la veritable felicitat no resideix estàticament a les platges d’Ítaca, sinó en la sensació de brisa salobrenca que el moviment del viatge ens fa sentir a la cara, al pit, als braços, als cabells, al cap, al cor —i a cada racó i plec de la pell.
Ens convé molt recuperar el Trib Real en l’imaginari popular valencià. Ni que siga per recordar que enllà de cada instant efímer —enllà de l’estricte ara i ací, volant i fugaç— tenim a l’abast el llarg viatge la vida. Que tot no pot ser festa i disbauxa sostinguda, ni és sostenible la permanència sempiterna. Que cada port ofereix una gent, unes olors, uns menjars, unes delícies. Que val encara molt la pena la utopia: com a meta i destí del viatge que cadascú lliurement decidisca. Convé molt, el Trib Real —dic— ni que siga per a recordar que la veritable felicitat té a veure amb la facultat mutable de l’esperit humà i la conseqüent —i redemptora— fatiga sentinella envers qualsevol forma de repetició o rutina anorreadora. Ah! I també —mira per on— per a comentar oportunament l’actualitat política i social últimament reiterada setmana rere setmana: quin trib real tan indecent, tot açò que vivim, no troben?