Despús-ahir dijous, per fi, es va votar al Congrés dels Diputats l’aprovació definitiva de la «Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI»: la famosa «Llei trans». Es tracta —no descobriré res nou, ara, sobre la qüestió— d’una llei no poc controvertida que resulta decisiva per a formular i protegir jurídicament un nou i curiós dret personal, que mai fins ara no havia sigut reconegut legalment al nostre rodal de món: el dret d’autodeterminació de gènere. És a dir: que qui vulga, sense més requisit que la pròpia voluntat, pot canviar de sexe al Registre Civil si té més de 16 anys sense la necessitat de presentar informes mèdics o psicològics que acrediten la disfòria de gènere, i sense que calga, tampoc, haver passat per un procés d’hormonació o haver-se sotmés a cap tipus d’operació quirúrgica per a modificar l’aparença. Ho diu ben clarament el punt primer de l’article 43 del nou text legal acabat d’aprovar: «Qualsevol persona de nacionalitat espanyola major de setze anys podrà sol·licitar per si mateixa al Registre Civil la rectificació de la referència registral relativa al sexe.» I, per evitar equívocs, l’al·ludida absència de requisits es regula, sense embuts, uns pocs paràgrafs més avall, en el punt 3 de l’article 44: «L’exercici del dret de rectificació registral de la referència relativa al sexe en cap cas podrà ser condicionat a la prèvia exhibició d’un informe mèdic o psicològic relatiu a la disconformitat amb el sexe referit en la inscripció de naixement, ni a la prèvia modificació de l’aparença o la funció corporal de la persona per mitjà de procediments mèdics, quirúrgics o de qualsevol altra índole.»
És així de senzill: tan bon punt la llei serà publicada en el BOE i entrarà conseqüentment en vigor, qui vulga podrà anar a l’oficina del Registre Civil i demanar el canvi de la referència registral del sexe, juntament amb —si ho desitja— el corresponent canvi del nom propi. Bé... No és exactament així, però quasi: quan la ciutadana o el ciutadà demanarà el canvi de sexe, la persona responsable del Registre l’haurà d’informar de «les conseqüències jurídiques de la rectificació pretesa, incloent-hi el règim de reversió» abans de ratificar-ne la sol·licitud; tot seguit, en el termini màxim de tres mesos des de la compareixença inicial, la persona responsable del Registre haurà de citar el ciutadà que vulga esdevenir ciutadana —o la ciutadana que vulga esdevenir ciutadà— perquè «hi torne a comparéixer i assevere la persistència de la decisió»; i és només després d’aquesta ratificació quan, dins del «termini màxim d’un mes comptador des de la data de la segona compareixença», la persona encarregada del Registre Civil haurà de dictar la resolució sobre la rectificació registral del sexe.
L’assumpte, es mire com es mire, és un assumpte complex, controvertit, sensible, delicat. Entre altres coses, perquè afecta, sens dubte —i d’una manera nuclear—, la vida de moltes persones en què el sexe biològic (perquè ens entenguem: el sexe determinat per la combinació cromosòmica XY o XX) no es correspon amb el gènere amb què se senten identificades. Per això puc entendre, per un costat, els qui aplaudeixen amb eufòria la innovació jurídica i hi volen veure una conquesta de drets socials per a les persones que ara, per fi, sense excessives traves burocràtiques, podran fer servir aquest nou paraigua legal per a tramitar administrativament un canvi en la referenciació del sexe. Però també puc —i vull— entendre, per l’altre costat, la sensibilitat de les moltíssimes veus crítiques que veuen en les facilitats que aquesta flamant «Llei trans» ofereix per al tràmit del canvi legal de sexe el risc d’una banalització de la condició sexual de les persones, que pot comportar «efectes indesitjats» —alerta amb el sintagma de moda!— pel cantó de persones amb combinació cromosòmica XY que potser acudiran al Registre per autodeterminar-se dones per a un profit personal, estratègic o emocional únicament circumstancial i injustificable; o de persones amb combinació cromosòmica XX que potser acudiran al Registre per autodeterminar-se homes per raons igualment peremptòries, peregrines, conjunturals, reversibles.
Fet i fet, no deixa de ser molt simptomàtic respecte dels dubtes que la qüestió pot arribar a generar el fet que en la mateixa «Llei trans» la paraula «Reversibilitat» encapçala el títol d’un article. Exactament: de l’article 47, que tracta sobre la «Reversibilitat de la rectificació de la referència registral relativa al sexe de les persones». S’hi preveu —literalment—: «Transcorreguts sis mesos des de la inscripció en el Registre Civil de la rectificació de la referència registral relativa al sexe, les persones que hagen promogut aquesta rectificació podran recuperar la referència registral del sexe que figurava prèviament a tal rectificació en el Registre Civil, seguint el mateix procediment establert en aquest capítol per a la rectificació registral.» És a dir: que, per mitjà d’una simple petició al registre, qui haja operat un canvi administratiu de sexe podrà revertir el tràmit i recuperar el sexe que inicialment hi constava...
En fi... Diria que no està bé fer broma a propòsit d’un assumpte tan seriós, com aquest del canvi de sexe. Però no deixa de sonar a conya marinera aquesta possibilitat de dir, dins d’un mateix any: «Mire... Ara soc legalment home; ara, en canvi, vull ser dona; oh, ah, no, perdone, però és que ara vull tornar a ser home...» O bé: «Mire... Ara soc dona; ara, en canvi, vull ser home; oh, ah, no, perdone, però és que ara vull tornar a ser dona...» Precisament per això, la mateixa «Llei trans» estableix que, a partir del tercer canvi de sexe que es vulga tramitar, la cosa ja serà una mica més complicada, de manera que «si es volguera procedir a una nova rectificació, caldrà seguir el procediment establert en el capítol I ter del títol II de la Llei 15/2015.» És aquesta —ja s’entén— una manera d’evitar que les persones compulsivament indecises quant a la identitat sexual facen batre fins a l’extenuació els pobres funcionaris del Registre Civil, que haurien de passar els dies fent i desfent —com el matalafers— canvis de sexe a les ciutadanes o ciutadans més capriciosos, titubejants, irresolts o dubitatius.
Hi insistisc: entenc la complexitat, la sensibilitat i la delicadesa de la qüestió que s’hi planteja. I, si molt convé, demane disculpes pel to jocós que, sense poder-ho evitar, he fet servir al final del paràgraf anterior. Però és el cas que, fins i tot persones que sempre he tingut com a veritables referents en la defensa social —i ideològica— del feminisme, i també a l’hora de combatre la LGTBIfòbia, s’han pronunciat públicament advertint sobre els riscos d’assumir tan alegrement que qualsevol ciutadà cromosòmicament home, amb genitals i fisiologia masculines, puga ser reconegut fàcilment —i reversiblement— com a dona; o a l’inrevés... En aquest sentit hi ha, fins i tot, qui hi argüeix: «Si l’Estat reconeix exactament, exactament, exactament els mateixos drets i les mateixes obligacions als qui tenen inscrit un sexe o l’altre en el Registre Civil, perquè ens compliquem tant la vida? Què importa, figurar-hi d’una manera o d’una altra? Tant li fa que en un paperet del registre o en el DNI pose «home» o «dona», no? Al capdavall, importa que, després, a l’hora de la veritat, cadascú puga viure la sua condició, la seua identitat, la seua preferència de gènere, la seua sexualitat i la seua afectivitat com bonament li plaga!»
Sembla aquest, certament, un argument plausible. Tanmateix... Tanmateix, em fa l’efecte que és, precisament en aquesta qüestió crucial on caldria posar molt especialment el focus de l’anàlisi, més que no en la dificultat o la facilitat amb què es permet el canvi de consignació administrativa pel que fa a la variable «sexe». De veritat l’Estat —l’actual Estat espanyol, vull dir— reconeix exactament, exactament, exactament els mateixos deures i els mateixos drets als qui apareixem etiquetats en el Registre civil com a «homes» que als qui hi consten com a «dones»? No ho sé... Però tinc per a mi que, a això, si més no, hauria d’aspirar una vertadera i plena democràcia igualitària, per mitjà de totes les mesures compensatòries i de discriminació positiva que calguen en un sentit o un altre, etc.
Doncs bé... Aquesta setmana en què per fi s’ha aprovat al Congrés dels Diputats la «Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI», la famosa «Llei trans», no em puc llevar del cap una escena (perversament) imaginada, que no ha estat real —vull aclarir-ho de seguida— sinó només dins de la meua (tèrbola i crapulosa) imaginació. La protagonitzava —amb perdó— Sa Altesa Reial la senyora Helena de Borbó i Grècia, filla primogènita (com deuen saber) dels reis Joan Carles i Sofia d’Espanya, germana gran del rei Felip VI i mare de Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar i de Borbó i de Victòria Federica de Todos los Santos de Marichalar i Borbó. Me la imaginava fregant-se les mans, parlant solemnement en veu alta davant d’un espill amb un somriure entremaliat i picardiós, tipus Cruella de Vil. I es deia, a si mateix, impostant una veuarra sorprenentment baronívola:
—Xe! Mira com són les coses... Avui m’he alçat amb el meu costat masculí increïblement reforçat. Molt masculina. Homenívola. Decididament viril. De fet, avui em sent home. Completament home. Tot un home, sí. Tan home em sent que ara mateix... Mira! Vull anar al registre i apuntar-m’hi com a tal. A l’empara de l’article 44 de la nova llei li demanaré a la persona encarregada que em tramite això de «la rectificació de la referència registral relativa al sexe»...
No és per donar idees però... Vegem! Constitució espanyola en mà, aquesta senyora, primogènita en la descendència del rei emèrit Joan Carles I, tindria tot el dret del món a reclamar, així que haurà rectificat la menció registral del sexe, la corresponent coronació com a reina d’Espanya en detriment del seu germà, l’actual rei Felip VI. Perquè si ara com ara és Felip el rei i no Helena la reina convé recordar que és, simplement —ai!—, pel fet que Felip consta en el Registre com a «home» i Helena com a «dona». Així de bèstia, discriminatori i vergonyant és la regulació prevista en l’article 57 de la Constitució espanyola, que en el seu punt primer preveu (cite fil per randa, sense tocar ni una coma): «La Corona d’Espanya és hereditària en els successors de S. M. Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica. La successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i representació, i es preferirà sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l’home a la dona, i en el mateix sexe, la persona major a la menor.»
Sí. En efecte: exactament això diu la Constitució, en el títol II, «De la Corona»: «es preferirà sempre [...], en el mateix grau, l’home a la dona». Per això Felip —i no la primogènita Helena— exerceix com a Cap d’Estat. La mesura és absolutament vigent: tan vigent que si ara mateix la reina donya Letícia infantara per un qualsevol prodigi de la natura un tercer fill i aquest tercer fill fora mascle, el bebé passaria davant de les infantes donya Leonor i de donya Sofia en la línia de successió a la Corona, perquè aquestes —ja s’entén— són dones i valen menys, car «es preferirà sempre l’home a la dona». Aquesta preciositat jurídica que recull la Constitució de 1978, que continua sent absolutament vigent —no: no és veritat que aquest escandalós article s’haja arribat a reformar mai— s’inspira, naturalment, en la Llei de Successió Fonamental que l’anterior rei Felip de la nissaga dels Borbons, l’infatuat Felip V, va promulgar l’any 1713, com una particular versió de la Llei Sàlica medieval (que regulava que la successió a la corona i la facultat de manar, com el brandi Soberano, només podia ser cosa d’homes), en la qual les dones sí que poden accedir a la condició de reines... Però només en el cas que no hi haja més remei! Perquè si entre els germans del «grau més pròxim» hi ha un home, ja se sap com ha de ser la cosa: «es preferirà sempre l’home a la dona»...
És un fet que hem oblidat amb la força del costum, la resignació, l’ensopiment i la indolència: que la Constitució espanyola consagra la cultura de la prevalença dels homes sobre les dones en aquesta nimietat de la successió a la Corona. Però ara que ens hem dotat d’un marc legal que permet a qualsevol ciutadà o ciutadana major de setze anys decidir tranquil·lament el sexe que vol que li conste en el Registe Civil, potser és un bon moment per a recordar-lo. I de donar-se vergonya. La veritat: no crec que la pobra Helena de Borbó tinga ara com ara entre les seues prioritats vitals això de canviar-se de sexe en el Registre Civil per fer-se home i generar un conflicte institucional al si de la ja malmesa, desconjuntada i desacreditada institució monàrquica espanyola. Tampoc no tinc clar que, amb la maniobra, la Corona isquera guanyant situant, amb l’hipotètic canvi, el fill primogènit de donya Helena (Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar i de Borbó, crec que li diuen, al xicot aquest de les bregues, les navaixes, les discoteques, les pistoles, les escopetes, els bous, les festes a Eivissa i els jornals escandalosos a Abu Dabi: certament, una joia candidat per a rei borbònic d’Espanya)... No ho sé, la veritat. Però sí que sé que tot plegat ens hauria de fer veure, amb un mica de rubor i ignomínia —amb un mínim de vergonyeta, vaja!— que la democràcia de què disposem al nostre racó de la mediterrània és encara molt, molt, molt imperfecta: «Per l’amor de Déu! Què vol dir això que “es preferirà sempre l’home a la dona”, al bell mig d’una Constitució, en ple segle XXI!»
I és que mentre discutim quins han de ser els límits del dret d’autodeterminació de gènere, quines les facilitats i quines les traves, potser no hauríem d’oblidar la part més essencial de tot plegat: que no; que l’Estat espanyol, lamentabilíssimament, no reconeix exactament, exactament, exactament els mateixos drets i les mateixes obligacions, les mateixes oportunitats i les mateixes responsabilitats indistintament a homes i a dones. Començant —tot un detall— per la mateixa figura del Cap de l’Estat.
Uf! No ho sé si, a més de la «rectificació registral de la referència relativa al sexe» ens convindria també començar a reivindicar un dia la «rectificació registral integral de la qualitat democràtica». M’hi apuntaria el primeret: com a trans decidit, resolt i convençut.