Tots som responsables

La vesprada del 7 de juliol de 2010 va marcar un abans i un després en el teatre valencià, història recent. Una peça d’autoria col·lectiva aconseguia estrenar-se a la Sala Matilde Salvador de la Universitat de València tot i l’intent de censura, pressions polítiques de les altes instàncies que es permetien sense immutar-se pràctiques franquistes. Uns mesos abans de l’estrena, el recordat home de teatre Josep Lluís Sirera havia actuat de motor de l’espectacle amb una crida per a passar a l’acció escènica. S’hi demanaven textos d’homenatge a les víctimes de l’accident del metro de València i a l’associació que lluitava per la memòria i la justícia en el cas, ja que la intenció de Zero responsables era denunciar el silenci còmplice de les autoritats. Finalment, tretze autores i autors dramàtics van donar forma a deu peces. Les entrades es van esgotar, alguna cosa començava a canviar.

No debades, Zero responsables va ser el tro anunciador d’una mascletà. S’havia perdut la por perquè ja no hi havia res a perdre. Llavors amb majoria absoluta, el govern de Francisco Camps s’escudava en la crisi per a deixar caure en la misèria tot el sector teatral, tota la cultura. La consellera Trini Miró havia desmantellat el Circuit Teatral Valencià, l’aliment principal de moltes companyies. L’ens Teatres de la Generalitat, capitanejat per Inmaculada Gil-Lázaro, gestionava els diners públics d’una forma “absolutament irracional i megalòmana”, com va denunciar un manifest signat per 400 professionals de l’escena. És vergonyosament emblemàtic el cas de Pepe Sancho, que encadenava un darrere altre muntatges de gran pressupost públic estrenats en castellà i amb total opacitat de les xifres, especialment les del sou de l’actor i director. Creadors imprescindibles com Manuel Molins, Carles Alfaro i els germans Sirera, per posar-ne alguns exemples, es van passar dècades sense xafar un escenari públic. S’aplicava una fosca política de llistes negres o directament censura com la que van patir les sàtires polítiques de Xavi Castillo o el grup Enjòlit amb l’espectacle Corrüptia.

Algunes companyies es van quedar pel camí, moltes altres no es van arribar a crear per falta de perspectives, amb la consegüent fugida de talent cap a Barcelona o Madrid. Sense polítiques de suport a la base, sense ficció televisiva després del tancament de Canal 9 el 2013, gran part de la professió va acabar reclosa en els màrgens. Els espectacles en valencià acabaren quasi proscrits, condemnats a la subalternitat de sales i circuits a l’off de l’off, mantinguts gràcies a la faena tossuda d’un grapat de companyies que van resistir contra vent i marea, en ocasions per l’èxit de les propostes al seu pas per altres ciutats. És el cas de Pont Flotant i el seu públic fidel a Madrid, l’èxit de Paco Zarzoso a Argentina o la consolidació de la companyia Pérez&Disla, que van arribar a Mèxic amb la versió castellana de La gent. La resta va sobreviure, que ja era prou. “Tenim molta sort”, m’explicava un integrant de la formació Crit en el 2016, “segurament som l’única companyia sorgida després de la crisi que viu exclusivament de fer teatre”. Excepcions.

La lengua incompleta, de Guada Sáez

De la guerrilla a l’intent de normalització

En desembre del 2021 es publica el volum Dramatúrgia valenciana contemporània (Comanegra), amb una selecció feta pel professor Ramon X. Rosselló de cinc textos d’autors diversos –Pont Flotant, Begoña Tena i Xavier Puchades, Núria Vizcarro, Juli Disla i Guadalupe Sanz–, amb un eix cronològic gens casual: peces escrites entre el 2016 i el 2021, anys en què s’intenta recuperar una certa normalitat en les polítiques públiques. Per contrast amb l’època anterior, i amb tots els errors que es vullguen, no es pot negar que un canvi evident arriba i es posa sobre la taula una idea present i futura d’arts escèniques, un model propi que apostava pel teixit de base.

En el 2016 es crea el Circuit Cultural Valencià integrat per més de 90 ajuntaments que tenen garantida la independència en la selecció de les peces. En el 2017 el nou Institut Valencià de Cultura d’Abel Guarinos obri un concurs públic per a ocupar la direcció adjunta d’Arts Escèniques, que guanya el director de L’Horta Teatre, Roberto García, professional de reconegut prestigi. Els autors proscrits tornen a trobar obertes les portes dels teatres públics i jóvens creadors reben suport institucional. Fins i tot veuen la llum unes quasi inèdites ajudes a l’autoria textual viva, inclosa la creació del laboratori Insula Dramataria Josep Lluís Sirera, on ja s’han creat més d’una vintena d’obres. En conseqüència, la nòmina de creadors es renova, salten a primer pla noms com Víctor Sánchez Rodríguez, Paula Llorens, Mafalda Bellido, Isabel Martí o el duet Joan Palomares i Pau Berga. El Conde de Torrefiel, formació de gran prestigi internacional, decidix establir-se al territori. Altres companyies ja consolidades, com Albena i La Dependent, eixamplen capacitats amb ajudes a la producció que els permeten, en alguns casos, escapar de la cotilla del xicotet format.

De fet, en  Dramatúrgia valenciana contemporània es pot copsar com a poc a poc s’abandona un teatre de supervivència, quasi de guerrilla –molt crític amb els estralls de la crisi i la situació política– per a donar peu a noves formes expressives, corrents i temàtiques més homologables amb altres escenes europees. Autoficció, feminismes, identitats, memòria, teatre document o testimonial:  relat contemporani però amb accent propi. S’hi pot llegir encara la travessia del desert, el risc inherent i la falta de complexos en la trajectòria de creadors que es formaren en els anys més durs, que subsistiren en la marginalitat fins a assolir veu pròpia. De gran solidesa formal i poètica, llegint els textos recopilats arriba una pregunta: on podrien haver arribat el grup de dramaturgs seleccionats si hagueren tingut des de sempre una escena sana i normal?

El fill que vull tindre, de Pont Flotant (2016)

Epíleg

El canvi de govern en les institucions valencianes fa uns mesos ens aboca a un escenari gens esperançador. Amb un conseller de Cultura provinent del món taurí i ultradretà, poques persones s’atrevixen a confiar en la continuïtat de les polítiques que havien suposat una finestra a la normalització de l’escena valenciana. Abel Guarinos i Roberto García ja han estat cessats. I, per descomptat, ja no hi haurà cap grup de WhatsApp actiu entre els consellers del ram valencià, català i balear, ni s’acabarà de normalitzar el tímid intent de col·laboració institucional entre les escenes de València, Barcelona i Palma.

La nova situació pot interpretar-se com el tir d’eixida d’una important batalla ideològica que viurem els pròxims anys, un camp minat en què la llengua i les expressions més contestatàries experimentaran, com a mínim, l’hostilitat de les institucions. Els més veterans de les arts escèniques ja ho han passat, els més jóvens patiran més del compte per mantindre’s, altres no arribaran mai a poder emergir i, en alguns casos, els artistes hauran d’anar-se’n fora per a professionalitzar-se. Compte arrere per al pròxim Zero responsables.

Manuel Pérez i Muñoz (Alcoi, 1981) és periodista especialitzat en l’àmbit teatral. Actualment és director de la revista Entreacte i col·labora amb El Periódico. És coautor del llibre El carrer és nostre.

@ManelPiM