Torschlusspanik, weltschmerz, fernweh

Sempre he pensat que el misteri de la vida rau en el misteri de les paraules. I a l’inrevés: que el misteri de les paraules apunta sempre, indefectiblement, al misteri de la vida. Al capdavall, si bé es mira, la condició humana no és feta sinó d’això: de paraules. Som, per dir-ho expeditivament, animals dotats amb el prodigi del llenguatge —que és el que ens permet de «viure i veure, comprendre i corprendre, aprendre i aprehendre» el món que vivim.

Per damunt de qualsevol altra cosa, la nostra concepció de la realitat —és a dir: això que, per simplificar, en diem la realitat— no és sinó el producte de l’alquímia de les paraules. «Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua», sentenciava Joan Fuster. «Tot depén de la paraula», insistia en un altre lloc. I encara sospesava, en un tercer raconet de la seua inabastable obra assagística: «Cada matís —de color, de so, d’idea— demana una paraula pròpia, i els diccionaris no són tan generosos.» 

Tenia raó, em sembla, el lúcid pensador de Sueca: els diccionaris són sempre insuficients per a designar cada matís possible —«de color, de so, d’idea»— en l’estranya peripècia de la vida. I és precisament en la generositat o en la insuficiència dels diccionaris on hi ha, precisament, els horitzons i els límits del coneixement —i, en general, de la vida humana. Perquè, ben mirat, què és la vida humana sinó un joc de paraules —un joc de configuracions de la realitat que el llenguatge habilita?

En efecte: «Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua.» Potser hi caldria matisar, si de cas: «les nostres llengües». Perquè aquesta és la gràcia del plurilingüisme: que ens permet ampliar la visió del món amb perspectives, conceptes, actituds i adherències culturals diferents. Canviar de llengua comporta, sempre, i amb desigual mesura —segons la distància cultural entre les llengües en qüestió—, canviar de paradigma cognitiu. Altrament dit: ressituar la nostra manera de pensar i de sentir. Les persones que dominen diferents llengües ho saben perfectament, això: segons el codi i el context s’activen actituds diferents per al pensament, la il·lusió, la raó, l’emotivitat, la fantasia, la creativitat, la lògica o la imaginació. Fins i tot, l’amor —el sentiment de l’amor— es viu potser de manera diferent en una llengua o en una altra. Dir (o sentir que et diuen) et vull o t’estime activa uns ressorts emocionals indiscutiblement diferents als de dir (o sentir que et diuen) I love you, te quiero, ti amo, je t’aime, ich liebe dich, ég elska þig o ik hâld fan dy, òbviament segons les adherències culturals de qui es declara (i de la persona destinatària dels afectes).

Ampliar els diccionaris és una manera d’ampliar el món. No solament quant a les possibilitats de referenciació, d’intercomprensió i de comunicació: també pel que fa a la capacitat de pensament i en relació amb la complexa galeria de matisos emocionals que qualsevol persona pot arribar a viure. Per això, cada cert temps, m’agrada fer incursions en els diccionaris d’altres llengües —que em resulten més o menys familiars, pròximes o exòtiques— i buscar-hi paraules no precisament coincidents amb els «matisos de color, de so, d’idea» que ofereix el corpus lèxic del diccionari propi.

Prove d’explicar-me una mica millor: tinc deler per les paraules d’altres idiomes que, indestriablement vinculades al seu corresponent context cultural, serveixen per a configurar, conceptualitzar, interpretar i repensar la realitat d’una manera alternativa a la de la que m’és convencional. A fi de comptes, si tal com advertia Ludwig Wittgenstein «els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món», resulta obvi que l’única manera d’augmentar els límits del món conegut consisteix a provar de desplaçar —sempre una mica més enllà— els límits del propi llenguatge: en el millor domini de l’idioma propi, per descomptat; però, igualment, en el coneixement d’altres dialectes, altres idiomes, altres families lingüístiques.

És precisament amb aquests plantejaments —digueu-me friqui, si voleu— que aquesta setmana m’he torbat i m’he deixat seduir per paraules alemanyes que no admeten una traducció precisa en altres llengües. És tracta —ja s’entén— de les tres paraules del títol: torschlusspanik, weltschmerz i fernweh.

El torschlusspanik és un substantiu que ve a referir, en alemany, el pànic o la por de no disposar del temps vital necessari per a fer coses que desitgem intensament. El weltschmerz en canvi, seria una sensació de dolor, de pena o d’abatiment per la impotència de saber-nos part d’un món imperfecte: un món que no coincideix, ni de bon tros, amb el món utòpic que voldríem somniar. I el fernweh, en últim terme, ve a ser una mena d’anhel viatger: un sentiment de nostàlgia pels llocs on mai no hem estat, però que ens agradaria descobrir, conéixer i viure.

No sé vostés, però en aquesta setmana d’imprecisa nova normalitat —amb un aire rar i quiet de prevenció, contenció, inseguretat i tensa calma hospitalària—, ara que la pandèmia comença a concedir una mena de llibertat condicional (o llibertat provisional), a la vista d’aquestes tres curioses i expressives paraules del Deutsches Wörterbuch, he de confessar que m’he sentit més germànic que mai: en el dolor punyent pel temps fugit i els projectes que mai no podré fer; en la tristesa pel món que no he sabut construir; i en l’enyor lacerant pels llocs i les vides no descobertes, no conegudes i no viscudes.

Sort de les paraules que em conhorten i que, d’alguna manera —especialment en aquests dies de transició postconfinatòria— em preserven el desig i la il·lusió, el somni i la utopia, les ganes d’aventura i la fam de món. I sort igualment de vostés, que tenen l’amabilitat de compartir-les, les paraules —i les quimeres—, dissabte rere dissabte, en aquest habitual «Café del temps».

Un altre dia, si això, ja els parlaré de la noció de tarab, en àrab; o del concepte de tsundoko, en japonés, per a explicar-los com és el cau del confinament des d’on ara mateix escric. O, si m’hi atrevia, també de la idea anglosaxona de lawfare, que crec del tot òptima per a explicar l’actualitat política que vivim —origen del dolorós weltschmerz que ara mateix patisc.

Ja ho veuen: «l’ànima és feta de paraules». Les seues cabòries, també.