Ha acabat el moment de les llistes estivals, encara que no de la torrada canicular, aquell estat de xafogor constant que fa de l’obligatorietat de posar teixit al damunt de més centímetres de pell que una setmana ençà, siga com una maledicció dels temps moderns. Temps moderns representats des dels primers temps del cel·luloide pels grans edificis d’oficines que ofeguen claustrofòbicament els homes i dones formiga que transiten pels carrers plens de baf de claveguera de les ciutats emblemàtiques. Qui no recorda el començament de The Seven Year Itch, aquí coneguda com La tentación vive arriba, quan la veu en off del narrador introdueix als patiments de l’estiu Nova York.
Escola de Nova York és una de les denominacions triades per un grup de poetes encapçalats per Frank O’Hara i John Ashbery, poetes de la distància llarga d’una avinguda estratosfèrica, de la distància curta d’un old fashioned, impregnats de l’esperit de l’expressionisme abstracte i l’spleen baudelerià. Més que experimentar amb la llengua, jugaven amb ella, per tal de composar estampes, pictures dels suburbis i les cambres d’hotel, com si passaren la mirada per aquells gots de whisky on the rocks amb el vidre gravat en forma romboïdal, a través dels quals els color mel de l’aigua de foc semblava un analgèsic.
Don Draper llegia Meditations in an Emergency, de Frank O’Hara, a les acaballes del primer episodi de la segona temporada de Mad Men. Recitava el poema Mayakovski:
Now I am quietly waiting for
the catastrophe of my personality
to seem beautiful again,
and interesting, and modern.
Tranquil·lament espere que
La meua personalitat catastròfica
Semble bella de nou,
Interessant, i moderna.
IL’amic d’O’Hara, qui més ha passat per damunt de generacions, estils, moviments, poetes i modes, qui va fer de la llengua una precisa i esmolada fulla a punt sempre per tallar diagonalment les venes a l’alçada dels canells dels seus contemporanis, John Ashbery, acaba de traspassar el llindar del més enllà. Amb 90 anys, el poeta que va dir “La principal preocupació del poeta és donar vida a l’obra d’art, de manera que resulte inútil la seua explicació” , en un breu assaig de 1972 titulat L’avantguarda invisible, finalment ha copsat els secret dels ocells.
F THE BIRDS KNEW
It is better this year.
And the clothes they wear
In the gray unweeded sky of our earth
There is no possibility of change
Because all of the true fragments are here.
So I was glad of the fog’s
Taking me to you
Undetermined summer thig eaten
Of grief and passage –where you stay.
The wheel is ready to turn again.
When you have gone it will light up,
The shadow of the spokes to drown
Your departure where the summer knells
Speak to grow dawn.
There is after all a kind of promise
To the affair of the waiting weather.
We have learned not to be tired
Among the lanterns of this year of sleep
But someone pays –no transparency
Has ever hardened us before
To long piers of silence, and hedges
Of understanding, difficult passing
From one lesson to the next and the coldness
Of consistency of our lives’
Devotion to immaculate danger.
A leaf would have settled the disturbance
Of the atmosphere, but at that high
Valley’s point disbanded
Clouds that rocks smote newly
The person or persons involved
Parading slowly through the sunlit fields
Not only as though the danger did no exist
But as though the birds were in on the secret.
SI ELS OCELLS SAPIGUEREN
Aquest any és millor.
I la roba que porten
En l’esfilagarsat cel grisaci de la nostra terra
Sense possibilitat de canvi
Perquè tots els fragments de realitat són aquí.
Així és que m'alegre per la boira
Que em porta cap a tu
Menjar fugisser d’estiu
De dolor i passatge -on t’hi quedes
La roda està llesta per girar de nou.
Quan t’hages anat, es posarà en marxa
L'ombra dels radis ofegarà
La teua marxa cap on els follets d’estiu
Invoquen l’alba.
Al capdavall, una mena de promesa
Aventurada de canvi de temps.
Hem après a no estar cansats
Entre els fanals d'aquest any de son
Però algú ha de pagar -cap transparència
Ens ha endurit mai
com les llargues parets de silenci, i les tanques
De comprensió, es fa difícil passar
D'una lliçó a la següent i la freda
consistència de les nostres vides '
Devotes del perill pur..
Un full hauria resolt la pertorbació
De l'atmosfera, però a aquesta altura
El punt de la vall es dissol
en núvols que esclaten contra les roques tot just ferides
per la persona o persones implicades
Desfilant lentament a través dels camps il·luminats pel sol
No només com si el perill no existira
Sinó com si els ocells estigueren al tant del secret.
