Terminal

Aquesta setmana s’ha produït un punt i seguit important per a la família Rodrick, originària de Zimbàbue. Dimecres, per fi, els vuit membres d’aquesta família van poder eixir de l’aeroport internacional Suvarnabhumi de Bangkok, a Tailàndia, en direcció a Filipines. Això sí: sense la certesa si aquesta destinació serà o no la definitiva. I és que el senyor Muvadi Rodrick, amb tres adults més i els seus quatre fills (de 2, 6, 7 i 11 anys!) van acabar de protagonitzar dilluns una d’aquelles aventures rocambolesques de la nostra postmodernitat que semblen cosa de no creure. Per problemes de burocràcia han hagut d’esperar confinats en una terminal del referit aeroport Suvarnabhumi de Bangkok... Durant un total de tres mesos!

La seua és una història tan inversemblant com coneguda: havien comprar bitllets de la companyia Ukraine International Airlines per a volar a Barcelona el passat 23 d’octubre de 2017 amb la intenció de demanar-hi asil polític. Però sembla que el visat com a turistes els havia caducat a Tailàndia i, ja sense visat en vigor, les autoritats aeroportuàries els en van impedir l’embarcament. Sense concessió d’asil polític, i davant la negativa de tornar a Zimbàbue per por a represàlies polítiques, l’única solució per als Rocrick consistia a esperar una resolució al seu cas (com un cabàs) sense eixir de la terminal de l’aeroport Suvarnabhumi. I s’hi han estat —degudament atesos per la Ukraine International Airlines, tot s’ha de dir— durant tres mesos bons i sencers: fins que el passat dilluns 22 de gener, amb l’ajuda de l’ONU, van poder viatjar a Filipines per ser acollits en un centre de l’Alt Comissionat de las Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

La història dels Rodrick recorda, inevitablement, la història del refugiat iraní Mehran Karimi Nasseri, que va viure entre 1988 i 2006 a l’Aeroport de París Charles de Gaulle, i que va inspirar la cèlebre pel·lícula The Terminal (2004), dirigida per Steven Spielberg i protagonitzada per Tom Hanks. Tanmateix, el recent avarament dels Rodrick a la terminal de Suvarnabhumi, per bé que molt més breu en el temps, ha afectat en aquest cas no solament un individu sinó la totalitat d’una família, amb quatre criatures —ja ho hem dit— d’edats compreses entre els 2 i els 11 anys. És, el dels Rodrick, per aquest caràcter familiar i la circumstància d’uns xiquets tan menuts, un cas que difícilment pot deixar indiferents —més encara en temps de Nadal— els qui encara conserven una elemental, decent, mínima sensibilitat humana. 

La simple idea d’una família amb quatre fills menuts buscant un lloc on poder parar casa concorda malament —al Nadal i en qualsevol altre moment de l’any— amb la imatge asèptica, fredorosa i impersonal d’una terminal aeroportuària. Fet i fet, en el plànol personal la notícia de la família zimbabuesa confinada a l’aeroport de Bankok m’ha recordat l’experiència que vaig haver de viure jo mateix al setembre passat quan, a l’aeroport d’Amsterdam, vaig perdre la connexió d’un vol a Varsòvia i em vaig quedar tot un dia ociosament reballat dins d’una terminal a l’Amsterdam Airport Schiphol. Per omplir les hores mortes vaig seure en una cafeteria i vaig emplenar les primeres pàgines d’una llibreta Moleskine que m’acabaven de regalar (gràcies, una volta més, Àlex i Núria!), i que encara ara faig servir a manera de diari o depòsit d’anotacions. Per això, en conéixer aquesta setmana el cas dels Rodrick he volgut tornar a aquelles anotacions vagarosament preses a la  terminal del meu aeroport d’Amsterdam —pel discret plaer de reviure en les paraules manuscrites sensacions dels instants viscuts.

L’escriptor Joan Fuster explicava, en el pròleg del seu sensacional —per genial, per ameníssim, per intel·ligentíssim— Diari 1952-1960: «he hagut d’extraure moltes planes del diari per vendre-les als altres diaris, als vertaders diaris». Servidor, en canvi, extrau ací un fragment d’aquell diari de viatge a Varsòvia només pel pur i estricte plaer de compartir —amb l’excusa d’un «café del temps»— unes concretes impressions i sensacions experimentades en aquell no-lloc que és la terminal d’un aeroport. En faig la transcripció, tot seguit:

«A l’aeroport d’Amsterdam. Perduda la connexió amb un vol a Varsòvia. Encara he vist l’avió des de la porta d’embarcament. Avançava cap a la pista d’enlairament. Sense mi. Qüestió de minuts. Sentiment moderat d’impotència. He de passar un dia sencer a la terminal. Hores lentes, immòbils, meandriformes. Interminables. Pense si m’hi acabaré empadronant. M’adone, mentre encete aquest quadern, que s’escolten uns cants de pardals netíssims, bucòlics, esplèndids, permanents. Fet i fet: impecables. Responen a una calculada i exacta perfecció. Perquè es tracta d’un enregistrament digital, reproduït per aparells de so d’excel·lent qualitat —ocults no se sap on. Hight fidelity. Alta fidelitat.

»No és sinó ara mateix, després de cinc o sis hores engabiat a l’interior de la terminal, que advertisc conscientment aquest fil musical amb el cant dels ocells. Quant de temps fa que sona? Com és que no hi havia reparat? Hi ha estat tot el dia? Podria ser... Com que el subconscient els admetia com a reals i naturals, els cants, es veu que els donava per bons. I els ignorava. Però ara que hi pare esment, entenc que el benefici de tants pardals refilant harmònicament és del tot impossible en un no-lloc com aquest.

»Mire al voltant. Gent que torna i que va. Silenciosament. Ordenadament. Adotzenadament. Faig atenció al cant dels ocells inexistents —simulacre de natura perfecta, format mp3. En un tal context, no puc deixar de pensar que la humanitat, potser, un dia apostarà per instal·lar-se a la Lluna, o a Mart, o en qualsevol altre racó de l’univers. I potser la vida hi serà pareguda a la d’aquesta afable, pulcra i dessabeïda terminal. “Saps? Jo encara vaig conéixer els pardals de veritat, que cantaven i volaven per un cel blau, lluminós, lliure», hi dirà tal volta un vell. “Que fort, iaio! I el seu cant era tan bell i perfecte com aquest?”, potser s’interessarà una xiqueta, o un xiquet, que assenyalarà imprecisament l’aire artificial on vibraran els cants digitals. “No: tan perfecte, no...”, haurà d’admetre el vell. “Ah!”, conclourà l’infant, discret. I mentre la criatura declararà la conversa conclosa i tancada, potser l’adult sentirà una tristesa fonda, inextricable; un enyor incisiu, punyent; una melangia tèbia, profunda, infinita. Serà, tal vegada, la versió última i definitiva d’un sentiment com el que he començat a servar jo mateix, en aquest aeroport d’Amsterdam, a mesura que ha anat caient la vesprada. 

»Instintivament m’alce de la taula. Abandone l’espai diàfan on s’arrengleren les taules i les cadires de la cafeteria. Busque un finestral amb vistes a l’exterior del gran edifici. A la llunyania s’està ponent, molt poc a poc, un sol entre ataronjat i rogenc. Sobre la planícia de les pistes hi ha una lògica escampada d’avions. M’adone que, en realitat, he vingut a buscar-lo. I el trobe: per damunt dels edificis contigus passa volant un pardalet. Un simple teuladí domèstic. Passer domesticus. Però el seu vol em representa un bri d’esperança: un bàlsam per a l’esperit —i el cos inquiet— que m’invita a acomiadar el sol d’Holanda amb un somriure als llavis i una dolça complaença a flor de pell.

Així com l’ONU pot en un moment posar fi al despropòsit dels homes (i les institucions) i ha acollit la família Rodrick en un centre de refugiats de Filipines, les paraules anotades al setembre de l’any extint em testimonien que un simple vol d’ocell pot igualment alliberar el desfici d’un viatger perplex —destarotat, extraviat, desorientat— en un instant terminal de l’existència. Tal connexió d’idees, en uns dies incomprensibles com els que vivim, em serveix —ai!— per a recuperar la confiança en un determinat pomell de coses que sempre m’han semblat essencials. A saber: que un poema pot véncer la força repressora d’un exèrcit; que un somriure desarbora trames de corrupció, despotisme i injustícia; que la força de la paraula pot redimir els pecats d’una persona, d’un poble i de la humanitat sencera; i que la llum d’uns ulls que miren amb saviesa, honestedat i alegria dota el món de coses belles, suggeridores, dolçament aprehensibles.

Això: que a pesar de les misèries, els fracassos i els despotismes, en l’ocàs del sol d’Europa sempre hi haurà l’eventualitat que, inesperadament, el vol d’un ocell travessant el cel puga recordar-nos la idea primigènia de la llibertat —que era ben diferent a la dels cants enregistrats, els viatges impedits i les persones engabiades. En fi... No sé de què parle ara... O potser sí. Però a l’hora de valorar-ne la salut democràtica, crec que aquest en seria el diagnòstic just: «Terminal. Amb el benefici de l’esperança.»