café del temps / OPINIÓN

Talent

6/05/2023 - 

Despús-anit vaig pujar a Cocentaina per compartir, amb els amics gran reserva Francesc Gisbert i Víctor Labrado, uns pocs pessics de fantasia. Es tractava d’una presentació de llibre inusual, organitzada per l’associació cultural El Guaret en col·laboració amb la Coordinadora de l’Alcoià i el Comtat pel Valencià. Va ser al Pub Nou Festa, en clau «Nit de contes». La sensació, inevitable, era que, més que no una presentació de llibre a l’ús, semblava que Francesc, Víctor i jo estiguérem participant en una mena de versió autòctona del Club de la Comèdia! En qualsevol cas, la trobada amb els amics va ser una veritable festa. I tots tres ens vam divertir més que un xiquet amb una rata contant llegendes i batalletes a un públic amabilíssim, generós, festiu, comprensiu, rialler i meravellosament còmplice. En fi: que ens ho vam passar teta, una volta més, amb el pretext de la presentació d’una novetat editorial.

En acabar l’acte, devien ser ja les deu de la nit, gràcies a l’amfitrionatge —exquisit, com sempre— dels també amics gran reserva Vicent Santamaria i Sara Tecles, ens vam acomboiar per a fer una picadeta amical i celebrativa al voltant d’una taula en un dels establiments del passeig del Comtat. I va ser en l’animada sobretaula —en tan agradable context i amb tan bona companyia— quan una mestra que s’havia afegit a la comitiva va traure a col·lació el recurrent tema de la problemàtica escolar que, segons sembla, està comportant ara més que mai la pèrdua d’atenció i la displicència de l’alumnat.

—Entrar a una aula d’adolescents és cada dia més complicat. Últimament estan impossibles! I, des de la pandèmia, encara més! Hi ha hagut com un salt... No fan cas de res! I sembla que res no els interessa. Estan rebotats. No creuen... És un desastre!

A aquella senyora només li va faltar reblar el comentari amb el clàssic: «No sé on anirem a parar!» La queixa, en qualsevol cas, no és precisament nova. I últimament sembla que es reprodueix amb una especial intensitat entre els col·legues d’educació primària, ESO i batxillerat. «Als xiquets d’ara els costa moltíssim concentrar-se a classe, no atenen», venen a dir. I deu ser veritat. Des que les pantalles, en totes les seues varietats, van irrompre en les nostres vides —el fenomen, sens dubte, està marcant un abans i un després en la història de la humanitat—, els infants i els joves (com també els adults, ep!) s’han imbuït d’una cultura audiovisual centrada en l’estímul breu i immediat: en un bombardeig continuat d’informacions segmentàries, efectistes, excitants, espectaculars; a l’estil dels vídeos virals de TikTok, impactants i amb pocs segons de durada. I contra aquest estímul sensacional —i sensacionalista— de les pantalles, el discurs escolar tradicional perd capacitat de seducció: se n’esbrava l’eficàcia a l’hora de captar les atencions.

Qui més qui menys és —som!—, en major o menor mesura, addictes a les pantalles dels mòbils. Hi hem canviat hàbits, costums, actituds. I els adolescents no són, en açò, cap excepció. L’atenció, la motivació i la capacitat de concentració se’n ressenten a les aules. I el professorat en paga les conseqüències amb un increment preocupant del risc de fracàs educatiu i frustració professional. Sí, d’acord. Potser sí: potser els tirs apunten en aquest sentit. Però crec no s’hi val, de cap de les maneres, generalitzar el plantejament i donar per bona, resignadament, aquesta sensació de desànim.

—No hi estic d’acord! —vaig protestar voler protestar, mentre acabava el café—. Depén de quin context vulguem parlar: de quin col·legi, de quin institut, de quin entorn i, sobretot, de la pasta i del grau d’implicació del professorat. Quan es treballa bé i se saben tocar les tecles justes en relació amb les sensibilitats i els interessos de l’alumnat, els resultats poden ser extraordinaris. Mira: sense anar més lluny, aquest mateix matí he estat al Centre Juvenil de la Nucia, parlant sobre Carme Miquel a un grup de xicons de l’IES la Nucia. Hi havia prop d’un centenar d’alumnes i han estat atentíssims, aplicadíssims, interessadíssims, supermotivats... Al final, fins i tot, m’han plantejat un grapat de preguntes boníssimes, amb una curiositat envejable, vivíssima, emocionant. Però per què? Perquè a una hora de camí es notava que el professorat havia preparat molt bé l’activitat! N’havia treballat les expectatives. Havia preparat una ficció sonora. I havien estat pencant en el projecte amb il·lusió i amb voluntat de fer anar el carro. Això es nota una barbaritat, quan vas de fora! Veus? La mateixa sensació vaig tindre l’altre dia, quan em van convidar a fer una activitat amb xiquetes i xiquets de sisé de primària del Col·legi Bernat de Sarrià de Callosa. Va ser una experiència fantàstica! Però per què? Perquè els mestres l’havien preparada, també, beníssimament bé... O, per posar un últim exemple: la meua filla, que està ara en plena adolescència, en una edat dificilíssima. No et pots ni imaginar com d’exultant està aquests dies pel fet que la setmana que ve participarà en l’espectacle de Com Sona l’ESO! La tinc tot el dia cantant i ballant, assajant les lletres, les melodies, les coreografies... L’espectacle d’enguany es diu «La persona més feliç del món». I a gosades vida que la xiqueta és aquests dies «la persona més feliç del món»! A casa mengem pa i «Com Sona l’ESO» per a esmorzar, per a dinar i per a sopar! Però per què? Perquè és un projecte molt ben parit i molt ben gestionat; que sap tocar la tecla de la motivació, la creativitat, l’interés i la responsabilitat de les criatures. I quan els encertes aquesta tecla, les criatures són capaces de traure de dins coses increïbles: el bo i millor de la condició humana...

La conversa de seguida va derivar cap a no sé quins altres temes. I, finalment, la dotzena llarga de persones que ens havíem ajuntat a sopar després de la presentació de llibre ens vam dissoldre. Però a mi se’m va quedar arrapat al cap el segon dels exemples que havia volgut esgrimir com a experiència modèlica a la companya de taula: el del CEIP Bernat de Sarrià, a Callosa d’en Sarrià. I metre conduïa pel país de les Aitanes de retorn a casa, se’m va dibuixar un lleu somriure de felicitat evocant el matí que el passat 21 d’abril vaig poder compartir allí amb l’alumnat de sisé de primària. Gràcies a la col·laboració de la genial i bellíssima persona que és l’amic callosí Joan Ives (que al seu dia va ser president de l’AMPA d’aquest col·le), el professorat havia dut a terme amb les xiquetes i els xiquets un taller de kamishibais. I, amb els butais, havien preparat una exposició espectacular a propòsit dels llibres il·lustrats que integren la Col·lecció Aladroc que al seu dia va publicar l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert amb la voluntat de divulgar i fer volar el patrimoni fantàstic valencià. Quina preciositat, l’exposició que havien preparat les xiquetes i els xiquets, amb l’ajuda de les mestres! I quina alegria i quin entusiasme em van manifestar, aquelles criatures, mentre m’anaven mostrant la seua exposició amb un deix d’orgull i satisfacció! Tota la llum del matí resplendia, a Callosa, aquell divendres, en la felicitat dels rostres d’aquelles criatures! I es reflectia, igualment, en l’aire de satisfacció que les seues mestres exhibien.

Tanmateix —tot ho recordava despús-anit, conduint pel port de Confrides, mentre tornava de Cocentaina a Altea—, la part més espectacular (i divertida) del matí al CEIP Bernat de Sarrià fa un parell de divendres va arribar després, quan l’alumnat em va bombardejar amb preguntes saborosíssimes farcides d’innocència: «Quants llibres has escrit?» «Quin creus que és el teu millor llibre?» «I el que més s’ha venut?» «Quan vas saber que volies ser escriptor?» «De menut ja sabies que et dedicaries a la literatura?» «Quant et costa escriure un llibre?» «Has escrit llibres que no has publicat?» «Què no posaries mai en un llibre teu?» «Des de quan eres famós?» «Com vas descobrir el teu talent?» «Quin creus que és el teu talent millor?»

Conduint les revoltes de la carretera de muntanya, amb el paisatge nocturn bellament banyat per la llum de la lluna plena, em va vindre un mig somriure rememorant les preguntes dels joves amics callosins del Bernat de Sarrià i evocant les respostes que, com podia, anava improvisant en aquell joc de l’entrevista col·lectiva:

—No voldria decebre’t massa. Però... Vegem: la veritat és que tampoc no soc massa, massa, massa famós. Tu saps qui és Tamara Falcó? Sí? Doncs... Entre tu i jo: Tamara Falcó és més famosa que jo!

—Vaja! —em va voler consolar l’alumne, solidàriament, visiblement disgustat—. Però tu tens molt de talent, no?

—Uf! Mira... Si vols que et diga la veritat, crec que no. Tampoc no tinc massa talent.

—Segur que sí! Dis-nos quin és el teu millor talent...

En un exercici d’honestedat, amb dolor de cor i fetge, hi vaig haver d’admetre, davant d’aquell tendríssim públic expectant:

—No. De veritat. «De bona veres», que dieu ací a Callosa: crec que no tinc un talent especial per a res. De jove jugava a pilota. M’encantava. Era bo. Però no era un crac. I jugava al futbol prou bé, també. Però mai no va vindre ningú del Barça, ni del València, ni de l’Elx, ni de l’Hèrcules a fitxar-me. També li pegava raonablement bé al tenis. Hi vaig jugar alguns tornejos i tot. Vaig arribar a quarts de finals, i a semifinals... Una volta, fins i tot, vaig arribar a una final i vaig quedar subcampió. Però mai no en vaig guanyar cap, de torneig: no hi tenia prou talent. També he tocat en la banda de música. I m’encantava escriure música, també. Però van ser els meus amics els qui van excel·lir com a músics: com a compositors, com a instrumentistes, com a directors d’orquestra... Ells han sigut genials. Tenien tot el talent del món, jo no. M’agraden molt les matemàtiques, la física i la biologia, però no passe de ser un mer espectador en l’aventura del progrés científic. He escrit molt, molt, molt. Moltíssim. M’ho he passat molt bé escrivint. No podeu imaginar-vos quantes hores he dedicat a escriure. Fins i tot, crec que he arribat a publicar algun llibre que no està malament del tot i que té perill de trobar lectors... M’ho he passat pipa escrivint! Però la veritat: no crec que em donen el Premi Nobel de Literatura, sabeu? —entre rialles—. En fi... He fet moltes, moltes, moltes coses en la vida: coses molt diferents. He exercit d’aprenent de tot. Però ben bé no soc mestre de res: absolutament de res. Segurament perquè m’ha faltat el talent. L’únic talent que he tingut és el de la curiositat, el de la fam de món: el de voler saber i fer una mica de tot. Perquè, això sí, sempre he sigut un enamorat de la vida...

—I això no és un talent? —prova de redimir-me, un d’aquells xiquets.

—Uf! Pos no ho sé... Igual sí! Igual aquest és el meu talent... —dubte jo, entre bromes—. Mira, sí! Aquest és l’únic talent que reconec en mi. Apunta’l, si vols, en l’entrevista: crec que tinc «talent per a estimar». Un talent innat, excepcional; poderós, incombustible. Com un vent, com un huracà, com un tsunami! «Talent per a estimar»: per a estimar la vida, amb totes les seues diversitats i tots els seus matisos...

Mentre recordava el succeït, en l’automatisme de la conducció nocturna tornant a casa pel bell mig del cor de l’Aitana —mans al volant, serpenteig de l’asfalt, música clàssica sonant pels altaveus— vaig somriure íntimament per a mi mateix. I, sense voler, em va venir al cap la vanitat d’Ausiàs March quan presumia, ara fa uns sis-cents anys: «Jo soc aquell pus extrem amador»...

—Sí. Decididament, sí. Apunta això, si vols —recorde que vaig concloure, exultant, davant dels xiquets—: tinc talent per a estimar; per a estimar-me la vida. Tinc un talent molt especial com a enamorat de la vida!

Quan per fi vaig arribar a casa, passada la una de la nit, addicte a les pantalles com soc, encara vaig voler obrir el correu de la Universitat. I em vaig quedar de pasta de moniato quan vaig comprovar que —quina casualitat!— en la safata d’entrada tenia, precisament, un correu del CEIP Bernat de Sarrià, de Callosa. Des del correu institucional, la directora venia a dir-me: «Els alumnes de 6é volen donar-te les gràcies per la teua visita al nostre centre i han volgut fer-te aquest escrit.» Adjunt al missatge hi havia un arxiu PDF amb el meu nom: «Joan». L’he obert i.. Oh! Era una carta manuscrita, amb lletra infantil, preadolescent, claríssima, netíssima; amb això que se’n diu «una acurada cal·ligrafia escolar». Com que és una carta personal, òbviament no la puc reproduir ací tota sencera. Però —ja s’entén— les meues joveníssimes amistats de Callosa m’hi regraciaven candorosament, generosament i tendrament la visita: «Gràcies per haver-nos inspirat, Joan. Esperem tornar-te a veure»...

Llegint la carta dels xiquets de sisé del Bernat de Sarrià se m’han humitejat els ulls. I ho he tornat a comprendre tot: «Amb regals així, fora un pecat —pecat mortal!— no exercitat, desenvolupar i compartir l’únic talent que reconec en mi...»

Vull per això ara i ací fer públic l’agraïment al gest de les xiquetes i els xiquets de sisé del Bernat de Sarrià de Callosa. I dir-los —públicament, també— que els estime com a «pus extrem amador» que soc: que estime de tot cor tot això que representen elles i ells; això que representen les seues mestres en favor d’un món millor: més ric, més lliure, més culte, més divers, més civilitzat, més humà, més digne i més tot.

 Ben vostre —de tots els qui em mostreu els camins de la felicitat en la vida— és, si bé es mira, el mèrit d’aquest únic talent que sé reconèixer en mi: el talent d’estimar

Noticias relacionadas