ALCOI. Com una ànima esmunyedissa que intenta parlar, titubejant; donar-se vida. Aquella que, des de l’interior, travessa cada part del cos, fins desembocar a les mans, als dits. Teixir una nova vida sobre el llenç, amb l’impuls de qui sobreviu. Aquest és el motiu que mou cada dia el treball de l’artista Susana Alemany, qui ha presentat la seua primera individual a la ciutat d’Alcoi.
La mostra de l’artista podrá visitar-se a la seu del Club Unesco, al carrer Cid número 12, fins el 28 de febrer. “Necessite fer açò; em fa molt feliç”. Susana té 54 anys. Dedicada des de ben jove al món del tèxtil, i apassionada des de petita, va haver de deixar el seu gran somni de dedicar-s’hi a la confecció a causa d’una malaltia que li van diagnosticar fa deu anys, i que afecta a la seua esquena. “No puc estar molt de temps fent esforços, em canse en la mateixa postura”. A partir d’ahí, va decidir invertir la manera de ‘teixir’ les seues emocions com a modista, en horitzontal. Encara que es defineix com a autodidacta al món de l’art, al 2010 va entrar a estudiar a l’Escola Municipal de Belles Arts d’Alcoi: allí, va aprendre durant dos anys el dibuix al natural a través de diferents tècniques i es va endinsar al món de la pintura, entre d’altres disciplines. La seua arma van començar essent les teles mullades sobre llenç. El seu millor aliat: el mateix sentiment que va començar a patir cosint, i que ha adoptat la seua manera de viure.
“Per a mi, un tros de tela és una font d’inspiració enorme”, assegura Susana. Solament es penedeix d’una cosa: que son pare no haja arribat a temps de veure aquesta exposició. Tota la seua feina té un caire sostenible, per cert. Actualment comparteix obra a la localitat veïna de Muro d’Alcoi, amb Irene Almendros. Li agradaria que el seu art arribés més lluny encara. Hem quedat amb ella a la Unesco. Curiosa afirmació, tornant a l’inici d’aquest paràgraf, si tenim en compte allò que fa amb la matèria. “No sabia com gastar l’energia que tinc”. La tela, doncs, és objecte d’aquesta espècie de ‘tírria’ tan estimada per l’artista alcoiana, que defineix la seua tasca com a “informalista”, en la línia de Millares i Saura, però amb distints estils.
Entre les obres que s’exposen, el denominat ‘Llençol de sang’, dels més impactants pel seu roig flamant, i fins i tot una obra sota la temàtica de Joan Fuster i les ‘bogeries fusterianes’, dedicada al mar Mediterrani que tant estimava l’autor. A un segon espai, un altre grup de peces: una reminiscència al món del patronatge, entre cintures i baixos dansant en círculs, tot per impuls i, alhora, equilibri. La mostra es completa amb olis, gravats sobre metacril·lat i, fins i tot, cerámica, altra de les debilitats de l’artista d’Alcoi.
Les seues peces, irreproduïbles, els seus monotips, indaguen a més a més amb el collage, amb cordes i inclús benes, i amb paper de carrosser. El seu primer llenç, de fet, va ser un experiment, a l’any 2006. Uns plecs que naixen com a conseqüència d’aqueix estat traumàtic, fruit d’intentar arrugar tota la ràbia i la impotència. “Al principi em costava moltíssim; la tela no es secava, no s’eixugava; en aquell moment sentia molt de dolor”. Eixa era la clau, despullar la matèria al seu pati, on sol treballar –tot i les grips, en hivern-, i deixar-la reposar dos mesos, tractant-la a vida o mort. Prompte va començar a dominar l’acrílic i les aiguades –aquarel·la amb acrílic molt diluït-, fins i tot les seues emocions. Treballa també amb materials de maçoneria, com ara el ciment. Tècniques ambdues impacients, que no permeten segones oportunitats i que, amb el tarannà en la mateixa corda de Susana, romanen fixes i eternes en la ment de l’espectador.
Si al principi la idea és ajustar el teixit, un llençol de la seua àvia, per exemple, al suport, ara la tela adquireix una personalitat pròpia. A l’evolució ja veiem que respira lliure, lluint una forta càrrega pictórica sobre una simbólica peça de fusta, que no fa altra cosa que sostenir-la, sense més. En altres paraules: la matèria, el teixit, deixa de dissimular, com si haguera pres vida pròpia. Una independència que, segurament, acompanya en paral·lel i de manera incoscient al procés personal de la seua pròpia autora, Susana Alemany, que ja, per fi, vol mostrar-se al món. Per fer-lo aprendre’n la lliçó.
