Hoy es 15 de julio

DE CATEGORIA 

Com és sopar amb 'El Tipo que Nunca Cena en Casa'

6/03/2024 - 

VALÈNCIA. Si heu sentit parlar d'ell, estareu acostumats al curiós llenguatge que utilitza i les estrictes normes que té. Si no és així, potser açò que contaré vos sorprén un poc. Siga com siga, acompanyeu-me en este relat de com vaig conéixer i sopar amb el gastroprescriptor anònim més famós de València i contornada, més conegut com El Tipo que Nunca Cena en Casa, o simplement "El Tipo" per als amics. Ell sopa cada nit a llocs que li recomanen, que descobrix investigant o que passa per davant i li criden l'atenció, i després els valora segons el seu nivell "d'okeyor" en un rànquing de cinc estreles que va des del "No tiene el ok" fins al "Tope de ok". A més, s'ha autoimposat tres normes: poder sopar per menys de 25 euros; no valen franquícies i ha de tindre algun plat en la carta que només pugues menjar allí. Fins ací tot prou normal, ara bé, la cosa es complica quan arriba el moment de fer les ressenyes, ja que les seues crítiques, poc convencionals, utilitzen un llenguatge molt directe que pot ofendre —i ha ofés— els lectors i restauradors poc familiaritzats amb la seua escriptura canalla. Dit açò, comence el relat intentant fer ús del seu univers literari, per a explicar com va ser anar a sopar amb ell.

Eixe matí vaig rebre un telegrama —sí, encara existixen eixos paperets— en el que posava "no faces plans per a esta nit", firmat per "El Tipo" que em va entregar en mà una Burrata emmanillada. Després de donar-me la missiva va suplicar amb veu tremolosa: "Parla-li bé de nosaltres al Tipo, ens té empresonats en una nevera de platja blava a totes nosaltres, als pans baos industrials i a un sac de bosses d'ensalada mesclum". Potser, El Tipo havia llegit l'article on el nomenava, o tal volta volia castigar-me per alguna recomanació Hedonista. El cas és que per a alguns, anar a sopar amb un futbolista o amb una cantant pop esdevé un anhel irrealitzable, per a mi, participar d'un sopar amb El Tipo, era complir un somni. A les 20:00 h, vaig notar una lleu olor de fregitó i tot seguit una croqueta gegant estava en ma casa per a dir-me que l'acompanyarem jo i la meua parella. "Però senyora croqueta, no puc deixar el xiquet a soles en casa", vaig dir. "No patisques", va pronunciar en un perfecte C2 de putxero, "he portat un ram de violetes expertes en puericultura per a fer-se càrrec del babysitting". Tot seguit ens va donar dos antifaços negres, a l'estil de Grey, i ens va pujar a un cotxe. Pensava jo en una limusina o un cotxe negre, però El Tipo vol mantindre a tota costa el seu anonimat, així que es mou en el cotxe més venut a Espanya, i que menys mirades desperta, sí, parlem d'un Dacia Sandero gris.

Arribem a un bar cantoner, en la taula del fons seiem els dos, amb els antifaços col·locats. Encara que tenim la visió bloquejada, sabem que ha aparegut el guardaespatles de El Tipo, també conegut com a "olor de fritanga". Obrim els ulls, ens passa un document en Helvètica 12, i advertix: "O firmeu, o aire" mentre ens apunten dos fregidores d'aire carregades de gyozas congelades. Mirem per damunt el document, "confidencialitat", "revelar la identitat suposarà la pèrdua de les papil·les gustatives"... Bé, un document estàndard per a mantindre en secret la persona, i avant. Firmem i com si fora un mag de la tele dels anys noranta apareix El Tipo flotant entre un núvol de fum blanc. El reconeixereu per... Bé, perquè no sopa cap dia a casa —com el seu nom indica— i està cansant de les tortades de formatge i el tataki de tonyina que es multipliquen en les cartes “arreu”. Al cap de tres minuts estem xarrant com si fórem amics de tota la vida, mentre ens fem unes cerveses prèvies al sopar. "Tastarem un lloc ací al costat, però m'agrada fer-me la prèvia abans pel barri", i ens pregunta: "És Miguel Bosé l'estrella de rock espanyola definitiva?", mentre espera un altre convidat. En realitat, el número ideal per a anar a sopar és el quatre, les taules són de quatre, les racions moltes voltes estan pensades per a quatre, i ell intenta que el sopar sempre compte amb eixe número de comensals.

El tipo és afable, divertit, enamorat malaltissament de les carxofes i, en les distàncies curtes, allunyat en aparença de la seua crítica implacable quan un local li trau creïlles congelades o una ensaladilla que sembla feta despús-ahir. Parlem de l'origen de la música trap, dels canvis en l'IVC, del mercat immobiliari, de l'augment del preu de l'oli d'oliva que ha incrementat la reutilització d'oli i, indirectament, el poder dels seus esbirros "olor de fritanga" i "refregit tòxic". Són les 9 de la nit, arriba l'hora d'anar al bar, El Tipo, nosaltres dos i un quart comensal a qui resulta que ja coneixem per coses de la vida i que ha repetit voluntàriament un sopar amb El Tipo, bon senyal. Perquè si una cosa té ell, a banda d’una xicoteta obsessió amb el videoclip del tema Azul de Cristian Castro, és agenda i informació. El que els americans dirien "intel", i que no és una altra cosa que coneixement de l'entorn, especialment dels bars i dels restaurants econòmics. En este cas anem a un grec que va obrir l'any passat a Patraix i que li han recomanat per Instagram. Eixa casa de l'amor i d’odi on cada dia rep recomanacions, queixes i crítiques a les seues ressenyes. Ah, i moltes, moltíssimes peticions de recomanacions de l'estil "dis-me un lloc per a sopar"... que demostren que d'elaboració i de donar context anem curtets per xarxes.

En el restaurant ens atén el cuiner-cambrer italogrec millor pentinat i amb millor rutina skin care que ha xafat mai Patraix, sembla família de Tamara Falcó. Ens recomana la mussaca, que no és família de Simba, i que porta bona cosa de canyella fina. El Loukanikos té una història divertida, ara bé, no millor que la de Varoufakis i la seua parella Danae Stratou, possiblement la protagonista de Common People de Pulp. És Varoufakis una estrella de rock? Qui seria el Varoufakis espanyol, tal volta Edmundo Bal? (ens costa dos minuts recordar el nom d'Edmundo Bal). El Tipo fa alguna foto com qui no vol la cosa, està callat mentre li pega el primer mos a cada plat, i sembla que va fent les seues càbales mentre confessa que, una o dos voltes a l'any, sopa en casa. Molt probablement menjar d'algun take away que li han recomanat i no disposa de taula en el local, però hem descobert eixe secret. L'altre secret, la seua identitat, m'estime més no contar-ho, no siga cas que complisca la seua part del contracte i em quede sense el sentit del gust. Perquè les estreles de rock són capaços de qualsevol cosa i El Tipo és, sense dubte, una rockstar. D'eixes que fan de la música, en este cas de la gastronomia, la seua vida, i del seu estil propi una senya d'identitat. Per cert, la part gastronòmica del restaurant li la deixe a ell, a qui haureu de consultar per a descobrir si el restaurant grec "goza de amplio aparcamiento".

Noticias relacionadas

next
x