Imatge d'arxiu. Foto: KATERINA HOLMES/PEXELSMireu, vos contaré un record de la meua infantesa.
(M’arriba una notificació de WhatsApp. La llig)
Jo de menuda vaig desenvolupar una mica d’addicció a la televisió. És allò que no te n’adones –clar, com anava a saber-ho amb 8 anys? Mon pare va arribar un dia a casa amb un aparell rectangular, gris, que va endollar sota la televisió. ONO –no promo. Se’m va obrir tot un món de possibilitats, tot de canals infantils i juvenils on podia estar hores i hores enganxada.
(Torne a WhatsApp per contestar la notificació: “oki”)
No tinc queixa de l’educació que m’han proporcionat els meus pares. De fet, igual que les mascotes que passen a millor vida, un dia de manera misteriosa l’aparell gris sota la tele ja no hi era. Tanmateix, el record que volia contar no era aquest.
(M’arriba la notificació del BeReal)
...
(Merda, ja que l’he vist, el faré abans que passe el temps. Faig el BeReal escrivint aquesta columna. “working hard”)
El meu record és en realitat una sensació. La primera vegada que em vaig sentir mal educada.
(Una altra notificació de WhatsApp. Una altra. Conteste a aquesta insistència. Un enllaç perquè em presente a un concurs... “gràcies, m’ho mire!!”)
Mal educada, literalment. Amb una educació pitjor que les amigues que em van dir que a sa casa els tenien prohibit veure Shin-Chan.
(Òbric una altra pestanya al buscador per comprovar com s’escriu realment Shin-Chan)
Una sèrie que, tot i ser de dibuixos animats, ai clar és que era massa explícita amb qüestions sexuals i de genitals. I jo, per vergonya, em vaig estalviar dir a aquelles amigues que en realitat era de les meues sèries favorites, quedant-me amb l’amargor de sentir-me mal educada. Per què els meus pares no m’ho prohibien a mi també? És que els donava igual la seua filla?
(Em sona una alarma del mòbil. He de comprar unes entrades online per a un festival d’aquest estiu. Òbric WhatsApp per a clicar a l’enllaç que m’ha passat un amic)
El temps m’ha donat la raó, amb Shin-Chan. He crescut bé, gens afectada per haver estat exposada a una sèrie que, per a l’època, era bastant transgressora.
La qüestió és que pensava en aquest record mentre llegia l’ocurrència del Ministeri d’Educació. Que volen prohibir els mòbils a l’escola.
(Parada per mirar WhatsApp.)
(Una mica d’Instagram. Scroll)
Prohibits de manera total a primària i segons necessitats educatives a secundària... I un grup de pares a Barcelona que volen prohibir-los a menors de setze anys...
(Actualitze la pàgina del festival. En no res ixen les entrades)
...
(No podré escriure res més si no compre ja les entrades... Entrades aconseguides!!)
Llavors, sobre la proposta de prohibir els mòbils a l’escola. Gens d’acord, si em pregunteu. O siga, els agents socialitzadors més importants no són la família i l’escola? Forme part d’una generació que va construir la seua adolescència inventant noms cada vegada que se’ns tancava el compte per ser menors de 14 anys.
(Notificació de Telegram. Algú s’ha unit a Telegram. Ok)
Els meus pares no tenien ni idea de què féiem allà dins. I féiem de tot. Bo i roín.
(Entre compulsivament a WhatsApp, però ningú m’ha parlat)
Hi ha qui sembla no ser conscient encara, que les xarxes socials ja tenen un temps. Que l’ús del telèfon mòbil és ja una realitat innegable. És que habitem i vivim també l’espai digital. Construïm relacions, emmagatzemem records, ens narrem, ens indignem, ens informem, ens mobilitzem, comprem, hi treballem. I tot açò ho fem i ho hem aprés nosaltres soles.
(Una mica d’Instagram)
(I TikTok)
Fugint del discurs tecnòfob, entenc que el mòbil a l’aula és una distracció, sí. I és un problema, clar, a classe escoltes i aprens, no? Que l’escola se separe radicalment d’aquesta realitat digital em fa preguntar-me si no s’amplia la bretxa de classe que ja hi ha en l’àmbit tecnològic. O siga, bretxa econòmica: que els pares em compren un mòbil o no. Però també bretxa d’atenció o de coneixement. Per exemple, si tinc un problema en el meu ús personal a les xarxes i els meus pares no tenen ni els coneixements ni tampoc el temps per ajudar-me, a qui se suposa que he d’acudir?
I no, no em digueu que a les xarxes tot són problemes. Que si l’augment de l’assetjament, que si l’accés a la pornografia o als jocs d’apostes, que si la manca de concentració... Per no parlar de tots els problemes d’autoestima, autopercepció i dismòrfia que se’n deriven de les xarxes. Clar. Si nosaltres també ho veiem i ho experimentem, això. Què vos penseu? Que a la mínima que creixem no ho veiem? La qüestió és que...
(Notificació del WhatsApp)
(Recorde que he quedat, però he d’avisar que arribaré tard. Torne a obrir WhatsApp. “arribaré 30 mins tard o així sorry”)
La qüestió és que tots aquests problemes ens passaran igual en la nostra vida més enllà de l’horari lectiu. Que és el que em passava a mi quan l’època del Tuenti. Tot clandestí, tot després de classe, però quan algú m’insultava allà, com anava jo a dir com em sentia? Si era pràcticament una delinqüent per tindre un perfil fals sent menor de 14 anys. Però és que tots ho érem! A més a més, que els problemes d’Internet, noves tecnologies i demés, ens els trobarem també a la vida adulta. Entenc la voluntat d’allargar la no-exposició a això, però prohibir el mòbil sembla que continuarà deixant-nos orfes davant una realitat que ens trobarem a la vida més endavant i que haurem d’aprendre a gestionar de manera autodidàctica. A identificar desinformació, a interpretar l’humor de Twitter, a protegir-nos contra les estafes i el phishing...
(Entre a WhatsApp. Al grup de l’institut estan fent una llista per al dinar de Nadal. M’apunte)
(Notificació. Bateria baixa. Pose el carregador)
(Torne a mirar WhatsApp)
Supose que sentir discursos tan paternalistes des del món adult em frustra perquè, si tan roïnes i perjudicials són les xarxes i els mòbils, per què ens les han posat a les mans? Per què permeten que Meta ens bombardege amb anuncis i cossos perfectes? Per què hi ha multinacionals guanyant beneficis d’unes plataformes dissenyades amb mecanismes d’addicció? Per què després se’ns exigeixen competències digitals per a treballar? Competències digitals no és només gastar el Word i l’Excel, que és el que m’ensenyaven a informàtica de l’institut. També és saber relacionar-me amb els meus iguals, saber que no he de fer cas de desconeguts o perfils falsos, saber demanar cita prèvia al centre de salut o demanar una beca, ara que tot ho volen digitalitzat. Ignorar tot el que es construeix a xarxes, prohibir-ho en horari lectiu, és deixar-nos òrfens. Perquè té coses bones i roïnes sí, però per prohibir-ho a classe no desapareixerà. És el que hi ha, què li anem a fer.
(Acabada la columna, ara dissociaré una estona amb TikTok)
