Sobre el diàleg en inversió pública, infraestructures, finançament autonòmic i Corredor Mediterrani

Això diu que era un home sord que tenia una figuera al seu càrrec. Mirava aquell home d’ocultar la sordesa fent creure que escoltava més del que en realitat podia escoltar. Llegia els llavis, intuïa els comentaris, fingia entendre, deduïa paraules atenent-ne el context... I, així, anava fent. Passava els dies. I actuava com tots solem actuar —amb millor o pitjor gràcia i fortuna— amb les desgràcies, les misèries i les imperfeccions que arrosseguem: dissimuladament.

La hipoacúsia se li havia agreujat en els últims anys. I al final, aquell pobre home havia esdevingut més sord que una rella. El caràcter també se li havia anat agrejant en paral·lel. A poc a poc, les dificultats per a la comunicació l’havien convertit en un misantrop confés: un home retret, esquiu, de tracte esquerp. Sempre que podia evitava ajuntar-se amb el veïnat. Defugia converses. Cultivava el solipsisme. I, sense adonar-se’n, havia anat guanyant entre els conveïns imatge i fama d’avar, insolidari, profitós, mesquí i cobejós. Tancat dins del seu món gasiu —inconnex i silent—, es negava a atendre els qui volien parlar, negociar i fer tractes amb ell. Passava el dia al camp, collint i menjant figues davall d’aquella figuera que tenia en custòdia i que amb tanta devoció usdefruitava.

Un bon dia van passar pel costat de la figuera dues senyoretes elegants, refinades, de casa bona. Eren, en realitat, les ames del bancal. Però tot i ser les legítimes propietàries d’aquell arbre esponerós, mai no n’havien pogut tastar cap, de figa. Per evitar conflictes, mai no s’havien atrevit a cridar-li l’atenció a aquell home sord que es menjava totes les figues, i que sovint s’estimava més deixar-les perdre que compartir-les amb ningú. Fet i fet, l’home sord havia passat tantes hores davall d’aquella figuera, i n’havia menjades tantes, de figues —a mans plenes!—, que havia arribat a creure que la figuera era seua, seua i només seua. Potser per això va arribar un dia que —ai!— ja ni sabia reconéixer que aquelles dones, propietàries del bancal, tenien tot el dret del món a participar de la collita de les figues. Pensava, a mesura que les veia apropar-se: «Què voldran ara aquestes dones? Quina barra tenen! Què és això de vindre ací, a donar-me quefer al meu bancalet. Tan a gust que estic amb les meues figues... Veges tu, què s’hauran pensat!» 

A mesura que les dones s’apropaven, l’home sord es va anar traçant mentalment una estratègia. «Em convé fer-me el simpàtic. Ser diplomàticament exquisit. I —sobretot— que no se’m note que sóc sord! Potser si faig veure que les escolte i m’hi mostre amable, simpàtic, seductor, benparlat i agradós, me les trauré de damunt i continuaré tenint totes les figues per a mi a soles». En tenir-les davant, va reconéixer de pensament: «Xe, quines dones més elegants. Se les veu molt educades». Va voler suposar: «Ara em saludaran i em diran: “Bon dia!”, “Bona vesprada!” o “Buenas tardes!”». I es va dir: «És cas de fer veure que les escolte i les entenc, i tindre’n preparada una resposta convencional i atenta.»

Tanmateix, les dues senyores, admirant les figues madures i esplendoroses que aquella figuera lluïa —i que mai no havien tastat—, en comptes de dir «bona vesprada», van deixar caure:

—Ai, caram! Quines figues més boniques, sucoses, precioses...

I l’home sord, amb el somriure millor, va fer un gest de reverència, va inclinar lleugerament el cap, i es va apressar a contestar —cortesament, amatentment, expeditivament:

—Així les tinguen vostés...