CASTELLÓ. "Som els no convençuts, idealistes, inconformistes; ingovernables. Som els mateixos a qui van anomenar "generació perduda", els mateixos que el sistema no va poder enverinar. Som els no convençuts, idealistes, inconformistes; ingovernables. I per a nosaltres, la música significa vida, esforç i passió" [2020, Revista Sao].
Deu anys porten sobre els escenaris els membres d'Smoking Souls. Es diu prompte, però ha canviat molt el món des d'aleshores. Tot i que quasi en línia paral·lela vivim una altra crisi social, poc té a veure l'ara amb aquells anys en els quals la banda de Pego començava a tocar. Entre d'altres, Pau Camps, guitarrista de la banda, defineix el present com un moment on el valencià està més assentat. "La batalla de normalitzar la llengua ja l'hem guanyada", afirma en aquesta entrevista.
La banda disfruta també d'un projecte musical que pot considerar consolidat. El públic els segueix i la crítica els valora. Tant de bo, si una cosa sembla important en Smoking Souls és no perdre l'horitzó. Aquell compromís que van encetar en 2011 i seguiren en 2019 amb el seu últim disc Translúcid. Un camí que es va veure interromput l'any passat, però que no els frena ni el present ni el futur. Smoking Souls donarà un concert el pròxim 16 d'octubre a Peníscola, dins del cicle Circuit Sonor.
-Veníeu d'un moment que vosaltres mateixos definireu com el millor de la banda. Per això, el primer que m'agradaria preguntar-vos és com esteu.
-Estem en un bon moment, perquè aquest temps distòpic i surrealista ens ha servit per a agafar una altra perspectiva del grup i aprendre a relativitzar les coses. Abans no érem capaços. També, són deu anys i es nota en certa manera la complicitat. Aguantar una relació tan llarga amb un company o amistat no és fàcil, però nosaltres tenim la sort de mantenir-nos així i ser amics.
-Al final, li és més "fàcil" a un grup nascut en plena crisi econòmica enfrontar-se de nou a tanta incertesa i inestabilitat?
-El sector cultural sempre viu amb incerta i inseguretat. Ja era així abans d'aquesta pandèmia mundial. Però tenim una certa resiliència que ens fa seguir treballant a pesar de les adversitats. Conec pocs músics que no visquen així.
-En què manera la música vos ajuda a canalitzar la rabia d'un món que encara considera la vostra com la "generació perduda"?
-Ens serveix totalment de teràpia. És un crit d'alliberació. En Smoking Sous hem tingut sort de crear una alternativa laboral, quan ens deien que érem una generació perduda. En canvi, la música és el nostre suport econòmic. Fem el que més ens agrada i estem molt satisfets.
-L'últim material que publicareu fou una reedició del vostre disc Translúcid amb cinc cançons dutes a l'electrònica. Sempre us havia atret aquest gènere?
-No és que siguem fans de l'electrònica, va nàixer des de les nostres cases al confinament. Va ser més un experiment puntual i de diversió per veure com poden canviar de registre i que seguisquen sent les nostres cançons.
-També diguéreu que surt en base "a la impotència" i les ganes de donar ales al vostre últim disc. Sentiu que teniu una mena de deute amb aquest treball?
-Sí, és el treball que hem fet amb més cura i treball, i en el que més hem apostat a escala personal i econòmica, però ens vam veure com va quedar paralitzat durant un període molt llarg, sense rodar i sense fer sonar les cançons. Aquest any ja ha sigut millor, no hem tocat tant, però ningú ha tocat com hagués volgut. Igualment tenim cançons noves a la recambra. Tornem a sentir eixes sensacions que et dona la música.
-Perquè, tant important és per a un disc els concerts posteriors?
-És el que li dona sentit a tot. Sense una gira possiblement no faríem disc. No fem música per a quedar-nos a casa. Els concerts són el que ens espenta a seguir.
-Deies que heu fet noves cançons. De què us ha abellit escriure?
-Tenim llesta la part musical d'algunes idees i ara estem en el procés escriure. Al cap i a la fi amb les nostres lletres sempre busquem evocar l'èpica del dia a dia, fent un paral·lelisme amb la realitat social que ens toca viure. I clar, tindran contingut d'aquests dos últims anys, perquè ens han servit molt per a conéixer-nos. Ha sigut un temps molt introspectiu.
-El que no li han faltat a Translúcid són reconeixement; tres premis Ovidi i un Carles Santos. És demostració de que la vostra proposta està totalment consolidada?
-Estem molt agraïts, a falta de concerts, benvinguts foren els premis. Mai els hem donat ni més ni menys importància de la que tenen, no mengem de premis, però sí que demostra que la banda està consolidada. No som uns xavals que van començar fa dos anys. Pareix que se'ns està reconeixent i estem contents per la rebuda i per la crítica del disc. Ara toquem a Peníscola, al Circuit Sonora, un cartell on estaran la majoria de guanyadors dels premis Carles Santos. Cal apostar per eixos noms, donar visibilitat a tota la música, diversa i de qualitat.
-En aquests deu anys de carrera habreu fet moltes coses bé perquè el rock valencià compte amb tant de públic. Però, segueix quedant per fer?
-Està més que normalitzat cantar en la nostra llengua. Ja no s'han de reivindicar moltes coses. La batalla ja l'hem guanyada. Cantem perquè és molt normal. La nostra generació ha estudiat en valencià des de ben menuda, per això ens sembla totalment normal. I a la música què li queda a fer? Crec que per part de festivals i promotores privades apostar més per bandes jóvens. No dic nosaltres, jóvens de veritat, que acaben de treure un disc i els manquen espais.
-Les promotores necessiten garanties per a poder tirar endavant els seus festivals. Però ha provocat açò que el circuit de concerts es faça més estret? Caben menys propostes noves als cartells?
-El circuit s'està fent més estret, sí. Les bandes emergents no estan podent tocar perquè a més els concerts són del format d'un únic grup. S'ha perdut la figura del grup teloner, amb l'agraït que és poder tenir el seu primer públic. Pense en bandes com Tenda o Reacció, als qui els han faltat concerts possiblement per això.
-Quins metes li queda a Smoking Souls per complir?
-Crec que abans ens posàvem moltes metes i hem anat aconseguint-les totes. Costa més imaginar-se quina serà la següent. També, ara més que aconseguir coses, hem de valorar el fet de romandre junts i treballar molt més cap a dins. Ja hem complit moltes metes. Ara hem de treballar la salut de la banda, això és el que fa que els grups duren 20 o 25 anys.
