Síndrome de Tabarca

(1)

"La seua xacra és sols la llum", m'han dit els metges.  I ells què en saben, enversats a ciutat, del lloc d'on sóc i dels seus influxos? Dels errors dels metges, n'estan plens els fossars...

No! Esblaimat i desnerit estic per mor del vent; això us ho jure! Eixa cabòria que m'esborrona i em lassa, és el vent. Obsessiu, desharmònic, incongruent... I potser és també la llum, forta, excessiva, massa encegadora... I potser és el foc, destructor incansable, flama sempre desimbolta i revivida...

Un vent fort, a qualsevol indret, sempre és dolent. A més a més, si vius a una planícia; i a més, si aquest tros de terra és una illa. Gregal, mestral i, sobretot la tramuntana, fan amarrar les barques, tancar casa. El vent em fa paor. He vist, de jovenet, com s'emportava un pi de soca-rel. Un pi gruixut, més gros que un cabiró, de més d'una braçada...

De focs en sé molt poc... Només aquell de les fogueres! Sé que fa estralls. Mai, però, l'he vist de prop. Sols a la caixa rectangular del televisor, moltes nits, sopant, imatges i paraules... Si el foc ens ataqués, sent una illa petita, i a més, plana...  Aquí ens fa temor el vent! "I la llum", em diu el metge... El vent, el vent és el que compta! La llum és nostra! El vent és aliè; ens ve d'una altra terra, i no el tenim llogat...  Si no hagués estat pel vent, per aquella ventada...

(2)

—Bon dia!- em digué acuradament i educada la meua ombra, en aixecar-me del llit-. Has dormit bé?

—Bon dia!— li vaig respondre, com tots els matins.

Encara amb ulls de son, vaig obrir l'aixeta i em vaig rentar la cara, abans de dirigir-me a la cuina, per amanir el desdejuni. Com sempre, la meua ombra em seguia... Era una ombra estranya, doncs no em passava quasi mai al davant. Anava darrere meu, silenciosa i humil. I això em preocupava... Si hagués estat una ombra normal, com totes...!

Quan eixia a passejar pel carrer era quan més notava la diferència: les altres ombres anaven davant, darrere, al costat dret o esquerre dels propietaris, d'acord amb les lleis de la física. La meua, no. Sempre darrere, com vigilant-me...  El més emprenyador era que les altres ombres se n'adonaven i feien comentaris entre elles: "Heu vist?" "Quina ombra més esclava!" "No hi ha dret! Caldrà recórrer al sindicat d'ombres".  I a mi, avergonyit, no em quedava més remei que tornar-me'n a casa, malgrat les ganes que tenia de prendre el sol i l'aire.

De vegades li ho recriminava: "Per què no ets com les altres?" I amb la seua veu suau em contestava. "La meua bona educació no m'ho permet. Fixeu-se, amo i senyor meu, que m'he format a un col·legi anglès de majordoms i..." . No sabia com respondre-li...

Quan més em feia nosa era als moments més íntims, quan convidava alguna xicota al meu apartament -us faig sabedors que sóc fadrí-. Ella estava allí, darrere, vigilant... Moltes vegades l'he tinguda de fer desaparéixer, apagant els llums. De vegades, es sentia gelosa. Amb el pas del temps, m'hi he acostumat. I sóc feliç amb ella. Quasi no isc de casa. Tenim llargues converses, la meua ombra i jo.

Avui, per la vesprada, han trucat a la porta. He obert i... una parella de joves, un dels quals portava una pistola, estaven al llindar. "Açò és un atracament! Tots els diners que tinga!"  La meua ombra ha reaccionat, abans que no jo i, just al moment oportú, s'ha posat davant meu, al precís instant que el jove, nerviós, disparava l'arma. Una bala, dirigida a mi, l'ha alcançada.  Un filet de sang negra li ha eixit per la boca... Els dos joves han fugit, espantats...

Uns instants després, l'ombra volguda, estesa al terra, ha desaparegut. Només ha quedat un polsim grisós, a la junta entre dos taulellets...

(3)

En tancar la porta, per evitar mirades sorieres, i amb el desig d'arreplegar aquella pols, un cop de vent se l'ha emportada. I m'he quedat sense ombra...

D'aquest desassossec que m'entabala, convindreu amb mi que el culpable ha estat el vent... Va ser la ponentada. Un ponent xafogós, botorn, ardent... Si no hagués estat per ell, el meu somni daurat fóra acomplit: ramassar aquella cendra, recompondre-la... Fer-me una altra ombra, nova de trinca...  Ai, ponent homeier, atziac i botifler, que ens arribes de la terra més estranya!

Ara, quan vaja pel carrer, les ombres dels altres, i els seus propietaris, em miraran d'una forma sorneguera i malintencionada. "Mireu, allà va l'home sense ombra!", diran. Caldrà que em pose cotó-en-pèl a les orelles, per no escoltar els comentaris.