—Bon dia?
—Buenos días. ¿Joan Borja i Sanz?
—Sí. Soc jo mateix: sí, sí.
—Buenos días, Joan. Le llamo del Centro de Salud Pública. Usted está en aislamiento por COVID.
—Sí, sí. Exactament, sí.
—¿Y usted cómo se encuentra?
—Estic perfectament. La veritat és que no tinc símptomes de cap tipus i em trobe... En fi...
—¿No tiene ninguna molestia?
—No, no: en absolut. No, no.
—¿Desde cuándo ya no tiene nada?
—Bé... Jo és que no he tingut res en tot el temps.
—¿Nunca ha tenido nada?
—No. No, no. Ahir vaig tindre una mica de mal de cap. Però vaja: una cosa molt molt molt lleu. Normal, ordinària, vaja. Que no era res excepcional. De fet, no em vaig fer la prova per simptomatologia, sinó perquè...
—Por estar en contacto con un...
—Equiliquà. Exacte. Sí. Sí, sí.
—Vaaaale. Vale, pues nada, Joan. Mire: como no tiene síntomas, no sé si lo llamaron ayer del Centro de Salud...
—Sí. Sí, sí, sí. Exacte. Per a comunicar-me que tenia un positiu, però amb molt baixa càrrega vírica, no?
—Sí. Y que no infecta.
—I que no infecta?
—No: con esa carga viral ya no infecta, Joan. Entonces, yo, ya, a partir de mañana, ya puede terminar el aislamiento, ¿vale?
—«A partir de mañana ya puedo terminar el aislamiento»?
—Sí.
—Em sembla estrany, perquè jo em vaig fer la PCR divendres. Se suposa que estic...
—Sí. Pero fue porque el último contacto tuyo con la persona que dio positivo fue el 29, ¿no?
—Bueno... Sí o no. No ho sé... Jo li explique, si vol, la situació. Perquè el contacte és amb el meu fill. El meu fill va estar en contacte...
—Joan, perdóneme. Hábleme en español.
—No, no. Mire: no ho faré, parlar-li en espanyol, perquè estic molt sensibilitzat amb el dèficit d’atenció lingüística del sistema sanitari. Si vosté no em pot atendre, en espanyol, ho comprendré. Però que m’atenga un altre metge. No ho pense fer.
—Pues intente hablarme y yo...
—Parlaré lentament. Perquè, si no, vosté no tindrà l’oportunitat d’aprendre valencià.
—En castellano, Joan.
—Vosté prompte o tard hauria d’aprendre la llengua dels seus pacients. Dic jo, eh? Amb tots els respectes del món...
—Vale...
—Vinga... Li ho explique a poc a poc... El meu fill va tindre un contacte amb... Un segon, que m’he posat nerviós i necessite tranquil·litzar-me. Disculpe’m, un segon.
[Respire profundament]
—Sí... Diga, Joan.
—El meu fill va tindre un contacte a l’Institut el dia 20 de gener. I és per això que estem amb tota esta situació. Fins al dia 28 de gener no li van fer una PCR en l’Auto Covid de [l’Hospital de] la Vila Joiosa. Eixa PCR, el dia 29, ens la van comunicar positiva. Bé, però es va produir una situació estranya amb les etiquetes i jo no em vaig fiar del resultat, de tal manera que el dia 29 vam anar el meu fill i jo a la Clínica Levante a fer-nos una altra PCR, ja per via privada. I la PCR del meu fill i la meua PCR van donar negatives en la Clínica Levante. Això ho vam comunicar a les persones de referència [del Centre de Salut] i, a partir d’ahí, li van donar l’alta al meu fill (per tindre ell una PCR negativa). La meua també va ser negativa, el dia 29 de gener. M’està seguint, o...?
—Más o menos, Joan.
—Val... Molt bé. Si hi ha cap paraula que no m’entén, m’ho diu i jo li la traduïsc o li la pronuncie més lenta.
—[Inaudible]
—Perdó. És que no la sent, ara. No hi ha bona comunicació.
—Que sería mejor que de entrada me hablara en castellano.
—No. És que no ho pense fer. Pense acollir-me al meu dret, perquè tinc l’opinió, ja li dic...
—¡Es que usted está en España y en España se habla el español!
—Mire: vosté està equivocada. No, no: en absolut...
—Si me hablan en inglés o en alemán...
—Vosté pot parlar com considere. Però vosté ha de respectar els drets dels seus pacients, que viuen en una comunitat autònoma on hi ha dos llengües oficials. I sembla mentida que vosté i jo haguem de tindre esta conversa en la situació que estem travessant, comprén? Em sembla d’una falta de professionalitat superlativa. I no pense continuar parlant... Fins que no em telefone un metge que m’entenga en la meua llengua, comprén? Moltes gràcies.