ALACANT. “Escriure poesia després d’Auschwitz és una barbàrie”. Aquesta frase la va pronunciar el 1949 Theodor Adorno -un dels filòsofs més destacats de la nomenada Escola de Frankfurt, alemany d’origen jueu- que evidentment no era un seguidor hegelià de dretes, és a dir, d’aquells que defensaren que la guerra és un mitjà indispensable de progrés polític, l’ortodòxia evangèlica i el conservadorisme polític. Adorno era conscient de la monstruositat dels fets i del procés d’alienació social, cultural, econòmic i polític que es va produir mitjançant l’alliçonament dels individus o del propi alliçonament per generar un propòsit específic; tota una justificació a una sèrie d’actes o a un comportament personal o social durant l’època nazi en l’Alemanya de Hitler.
Chema Cardeña – acostumat a utilitzar moments o èpoques històriques per desenvolupar els seus textos- ens submergeix en quatre moments claus d’un parell de dècades d’aquella Alemanya nazi, per contar-nos tota una transició vital a través de tres personatges: Juan Carlos Garés (Martín, fotògraf, feliç), Iria Márquez (Elsa, actriu ambiciosa) i el mateix Cardeña (Leo, actor de prestigi, impulsiu i generós, coneixedor i enamorat de l’obra de Shakespeare). Personatges polièdrics interpretats amb la intensitat que requereix cada moment de l’obra, que transiten per les emocions adequadament i demostren l’experiència de l’elenc.
Tres personatges que ens parlen de l’amistat, de la fidelitat, de les seus inquietuds, de l’amor -Martín i Elsa són parella-, d’uns ideals, d’un viatge sentimental, ideològic i moral, de les particularitats econòmiques o socials d’una època, però sobre tot d’una transformació. Una transformació que reflexa diferents actituds humanes davant un conflicte social i bèl·lic, davant d’un poder capaç de transformar la realitat i adaptar-la als seus objectius, una transformació dels protagonistes que planteja al espectador; I tu, què faries?
A través d’una escenografia senzilla i acurada, i un vestuari adient, l’espectacle transita cap a una cruïlla o un caire: Leo és jueu i homosexual i necessita l’ajuda dels seus amics de sempre davant les noves circumstàncies, el nazisme. Amics que acaben assumit i justificant la barbàrie. Tu, què faries? Una pregunta que fa reflexionar al públic.
Cardeña, imbrica els textos de Shakespeare amb habilitat i tracta de fer servir el teatre per reflexionar, és fidel al seu particular segell personal; drama, fets històrics i actualitat per mirar-nos de front en els nostres dies. N’és conscient i ens deixa una espècie d’advertència; va succeir, però pot tornar a succeir, i ningú deu de pensar que està fora de caure en el parany.
Un parany que és actual, que ens fa reflexionar sobre qüestions d’ara mateix; una espècie de societat adormida, un oblit dels erros del passat, una societat – com diu Cardeña -on la llibertat es fa fàcil, còmoda, burgesa, i se'ns oblida que en realitat és molt fràgil, molt fàcil de trencar-. Una societat anomenada del postmodernisme on tenim un compromís ineludible davant la passivitat, el pensament únic, les injustícies, les retallades de llibertats i de drets socials.
Adorno era conscient de la barbàrie i ja ho va dir Ortega i Gasset «Jo sóc jo i la meua circumstància i si no la salve a ella no em salve jo». Com els nostres protagonistes de Shakespeare en Berlín d’Arden Producciones, si no canviem les circumstàncies, difícilment tindrem capacitat per decidir, per mantenir-nos fidels a nosaltres mateix i exercir les nostres responsabilitats individuals i col·lectives.
Mentre reflexionem de la vida i el teatre, potser no vindria mal tindre present el poema de Niemöler - que a partir de 1933 va ser un dels primers i més tenaços crítics del nazisme - ;“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista…” i no oblidar que sovint el nostre silenci s’alimenta d’una justificació alliçonada.
Shakespeare en Berlín. Teatre Arniches. 13 d'abril de 2018.
Text i direcció: Chema Cardeña
Repartiment: Iria Márquez, Chema Cardeña, Juan Carlos Garés.
