Ser una peladilla casinera: el coneixement de la dolçor

Cert és que els nostres viatges de hui en dia són ben diferents d’aquells que féiem per carreteres nacionals plenes de revoltes. Anem més ràpids, més directes per les grans autovies (fins que ens toquen la butxaca), però hem perdut les experiències associades a travessar el territori per les vies que creuaven poble rere poble. Restaurants, pensions, botiguetes i paradetes (uf, aquelles de melons a l’estiu...) es succeïen al llarg del recorregut, que ens feia conéixer els nuclis poblacionals del nostre entorn i d’altres llunyans. Aquests pobles han quedat marcats per eixa artèria principal, prou menys transitada ara, però que conserva l’arquitectura visual d’aquella intenció dels pobletans de situar els negocis ben a la vista de transportistes i viatgers. 

És el cas de Casinos, al Camp de Túria. Ara per ara, hem de proposar-nos visitar-lo, ja no és obligatori entrar al poble. Però ben bé mereix el desviament. A un costat i altre de la carretera que vertebra el poble trobem encara vives botigues on poder parar i comprar les seues famoses peladilles, i els seus exquisits torrons. I justetament ara, a finals ja de novembre, encarant Nadal, el poble celebra la XXIV Fira del dolç artesà, peladilles i torrons. Com per a no desviar-se de l’autovia. 

Segons la documentació, sabem que a Casinos s’han produït les seues peladilles, almenys des del segle XIX. Conten que el senyor Manuel Jarrín Pérez, en va heretar la recepta, i així es va convertir en el primer mestre artesà. Els seus descendents varen ampliar el nombre de cases on es fabricaven i venien. 

Sense conéixer (tampoc és imprescindible) el vincle entre aquells primers moments de producció i el present, ens hem detingut en la trajectòria de la casa de peladilles Navarro, oberta el 1940 i en mans de Pasqual, la tercera generació d’artesans. Entre els vidres del pulcre aparador on exposen els seus productes, s’entreveu una parella treballant a la rebotiga, a una senyora i un senyor, donya Maria i don Pasqual, que ens fan passar. Aquesta setmana esperen moltes visites que pretenen conéixer i difondre el seu treball.

Ací les coses se les sap molt bé ella, Maria Navarro, filla de Juan Bautista Navarro Moreno. Ell, de ben jovenet, ajudava en una casa, “la de la mare de Carmela” (perquè abans de les tendes de la carretera, les peladilles es feien en les cases); i ell es va posar també a fer-ne en la seua casa, al carrer Sant Miquel, fins que va obrir aquest obrador i aquesta tenda. 

Sense deixar d’empaquetar i etiquetar peladilles, Maria ens va contant com ha anat canviant el treball. “Abans no feia bossetes com estic fent ara. No sé on ho ha deixat el meu fill, però teníem unes fustes amb la mesura que havíem d’emplenar i després les embolicàvem en un plastiquet de colors fent paquetets. Però ara no podem fer-los de colors”.  

L’escena seria la mateixa que quan la producció es feia a les cases. Fins i tot les cadires, la taula, els utensilis són ben domèstics, i transmeten la sensació d’estar a la mateixa llar, augmentada pel caliu de Maria i Pasqual. “Voleu vore el bombo?” Pasqual s’alça amb il·lusió per a mostrar-nos-el. Ah, i el posa en marxa, naturalment. El bombo és on fan ara les peladilles i els pinyols, i és diferent del que fa garapinyades. I sense contar-nos el secret familiar, ens explica com el sucre es va adherint a l’ametla, que ha de ser marcona i sense pell, que ja ha estat triada, de forma manual, rebutjant les partides i les trencades, “ni mitges ni tocades”, apunta Pasqual.  De quatre a cinc hores, el bombo està en marxa per a produir uns 45 quilos de peladilles. “Abans ho féiem també manualment, en una paila (una paina, una mena de paella gran amb anses) penjada de cadenes del sostre, i sense parar pegàvem voltes i voltes”.

Pasqual està preocupat, per si ens oblidem del que ens va contant, i tornem a la taula amb Maria. “Haureu d’escriure-ho, no?” Pel camí de tornada ens creuem els treballadors de l’obrador, que preparen dolços i torró, per a deixar-ho tot a punt de cara a la fira. La bellesa d’aquest treball es mescla amb la frescor de les matèries primeres que utilitzen, de quilòmetre zero, “si no ens denuncien!” diu mentre riu, Maria. Encara que ara  es compren els productes base, com l’ametla marcona, abans feien les collites a la zona, on també s’ha produït tradicionalment la mel i altres ingredients necessaris per a la producció del torró.

D’això dona fe Vanessa Albelda, arqueòloga i directora tècnica de les excavacions que es duen a terme al jaciment d'El Castellar. Aquests treballs estan descobrint aquest poblat fortificat iber situat al terme municipal. Gràcies al treball de l’ajuntament i d’haver sigut concedides diverses subvencions per part del govern central (1.5% cultural) i de la Generalitat Valenciana, es treballa des de 2017 en la conservació i la posada en valor del jaciment. Albelda confirma troballes de ruscos amb restes de producció i, per tant, d’utilització, d’ingredients com la mel en El Castellar. Una producció que ja era coneguda anteriorment a la Torre Seca i a altres jaciments de la comarca de Camp de Túria, com demostren les investigacions de David Quixal, arqueòleg i professor de la Universitat de València, sobre la producció melera en època ibèrica a la zona edetana. “Amb el foment de les institucions duem endavant les investigacions que doten del marc significatiu i de sentit a la producció històrica, i també a l’actual” comenta Vanessa. La fira de Casinos realça l’artesania gastronòmica del poble, àmpliament documentada i inscrita en els preinventaris que la Direcció General de Patrimoni Cultural va fer sobre béns immaterials, i que té a l’alimentació i les tasques derivades com a un dels àmbits principals.

Es tracta d’un dolç lligam entre el passat i el present. I d’una unió també amb l’arc mediterrani i altres cultures on les peladilles (Koufetas en grec, Mlabas en àrab) estan presents amb una gran càrrega simbòlica: el sucre significant la dolçor que volem donar a la vida, a la duresa de la vida, representada per l’ametla interior, amb l’esperança que la dolçor, allò agradable de la vida, perdure, tal i com ens queda a la boca l’ambrosíac tast després de mastegar una peladilla. Un exquisit símbol per a un significat preciós, que compartíem amb els éssers estimats, potser inconscientment, regalant peladilles en rituals importants com batejos i casaments, cosa que ja ha decaigut.

Pasqual, el fill, la tercera generació, ha agafat les regnes del negoci familiar, fent arribar tant els seus productes més innovadors i contemporanis com les peladilles, a tot el territori, i ens regala així l’oportunitat de continuar gaudint amb el sabor del treball tradicional. Un coneixement que li ha transmés la seua família i que ara reposa sobre ell, i que el converteix en el portador de la saviesa. 

Ens deia entre broma i broma Pasqual, el pare, que ell no havia estudiat, ni enginyeries ni coses d’eixes, com alguns dels seus amics, i que poc sap fer ell. Potser no s’ha adonat que ell, junt amb la seua dona, el seu fill i els treballadors del seu obrador, mantenen viu el coneixement que fa possible endolcir molts dels nostres dies, i que ha tingut, i té, un altíssim valor haver dedicat la seua vida a eixa tasca, la de fer més agradable i dolça la vida dels altres, cosa tan important i necessària en els temps que vivim.