Ser de barri

Encara que puga semblar el contrari, hi ha moltes maneres de ser d’un lloc. Tinc un bon amic, castellanoparlant, que fa anys que viu als Estats Units, on hi té parella i fills. Recorde quan va néixer el seu primogènit i ell el va definir com a gringo-chino-alteano, sense que el nano haguera posat els peus encara més que en terra gringa. La filiació de MAC amb la terreta és impermeable a la mobilitat endèmica als USA, i a la seua perenne capacitat per conéixer nous territoris on fer i deixar amics on tornar.

Les filiacions són així, es creen d’un no-res fictici ple de records apresos dels pares, els tiets, els iaios o els companys d’escola, de places, racons de platja o solars on jugar a futbol. La gran majoria dels meus amics i amigues, davant la pregunta d’on eres, de poble o de barri?, responen sense dubtar un instant “de poble”, tot i que molts d’ells em costaria saber a quin poble s’estan referint. Jo sóc de barri. Quan torne al barri on vaig anar a escola, note que em trobe en un estat de ment òptim. Un barri mai no és lleig, tot i que és possible que no siga tot el bonic que nosaltres volem als ulls dels estranys. Ells no tenen els anticossos creats als costums i tradicions dels nostres veïns, ni a l’enèsima reparació del mateix clot en els darrers 25 anys. La xarxa de relacions que estructura el barri adapta el sentit de pertinença a les localitats d’origen dels pobladors, tant d’aquells que s’hi incorporen en el magma de la multiculturalitat, com els que el mantenen en la memòria d’un parell de generacions des de l’arribada, amb la fluïdesa de la vida urbana. Canvis de papers en el temps, de relacions, de fàbriques que ara són gimnasos low cost, de descampats on posaven el circ, la plaça de bous portàtil o els espectacles de lucha libre mexicana, que ara són tot un barri nou, a l’altra banda del què eren els límits entre zona urbana i rural fa només tres dècades.

Però si he de ser sincer, jo no sóc de barri tampoc, sóc de barris. Allà on he viscut i he interioritzat part de la seua identitat, també he vist el lloc de les semblances en la vida dels seus barris, semblança en el sentit que explicava Ferrater Mora, referint-se a entitats semblants entre si, quan no són idèntiques, però posseeixen a la vegada algunes coses iguals i d’altres que les diferencien.

Benalua, el Pla de Sant Josep (zona Gasolinera Mora), Bellaguarda, Platja de Llevant, el Raval de Sant Joan, Albufereta, Platja de Sant Joan, quan faig un recorregut pel teatre de la memòria dels meus barris, les seues pixades de gos, els seus grafittis, el cantó on vam esquivar la primera carretilla, la plaça on vam menjar la primera mascletà, el mirador que ens assenyala Bérnia i el Puig Campana, les gàbies del passeig vora mar on els paons cridaven i nosaltres acudíem corrents, per veure d’arribar a temps per veure les seues iridiscents cues obertes amb arrogància.

En el seu llibre Gente de Madrid, l’escriptor Juan García Hortelano, funcionari, comunista, realista empeltat per un sentit de l’observació que inundava els seus relats de detalls capaços d’embellir el més fosc dels carrers bruts de la dictadura, mostra un ventall d’històries de barri, amb protagonistes que generen una lògica d’identificacions que ens fa alçar la mirada de les pàgines del llibre i posar-les al damunt del fill de la Dora, la senyora dels ultramarins, i somriure.

Gent dels meus barris, podria ser el nom d’una nova sèrie, dins d’aquest desert. En farem un pensament.