Hi ha dies en què una paraula, una sola paraula, llegida en aquest o aquell text —sentida en aquesta o aquella altra conversa— pot resultar reveladora, redemptora, emocionant. Fins a l’extrem de quedar-se obsessivament arrapada a la consciència i condicionar-nos la percepció i la concepció de la realitat. És el prodigi del llenguatge: mai no deixa de proporcionar-nos claus per a obrir portes, finestres i balcons que ens permeten d’admirar el món amb ulls nous —i fer-lo una mica nostre. Aquesta mateixa setmana m’ha passat, aquest sentiment de revelació (de redempció i d’emoció), amb una paraula que fins ara desconeixia per complet i que en les últimes hores no deixa d’obsedir-me. Heus-la ací, la paraula en qüestió: seguissets.
Seguissets, sí. L’he trobada, per atzar, tafanejant la còpia d’un document de la «Caixa 10» de l’Arxiu Carmelina Sánchez-Cutillas conservat en la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu Carmelina Sánchez-Cutillas. Es tracta d’un esborrany de carta per a la resposta que la genial escriptora estava preparant a una missiva enviada des d’Alacant pel professor Lluís Alpera. El recordat Alpera, com se sap, va preparar l’any 1997 l’edició de l’Obra poètica de Carmelina, per a la col·lecció «Els Quatre Vents» del Consell Valencià de Cultura, i li consultava epistolarment a l’escriptora alguns dubtes lèxics de l’intricat, dens, erudit, enigmàtic i en molts moments impenetrable poemari Els jeroglífics i la pedra de Rosetta.
En un escrit datat el 4 de gener de 1997, Alpera li demanava informació a Carmelina sobre «alguns dubtes o desconeixença sobre el següent lèxic d’Els jeroglífics i la pedra de Rosetta». I hi apuntava «mitja dotzena de paraules» (set, en realitat), procedents de contextos culturals més o menys exòtics: mu, Masfa, Ticho, Malec, karima, taub i abaia. Tanmateix, en l’esborrany de la carta de resposta, Carmelina se sent impel·lida a fer-li una explicació, també, sobre la paraula seguissets, estratègicament present en el «Poema 24» d’Els jeroglífics i la pedra de Rosetta.
És ací on es produeix la revelació. Perquè Carmelina, en el seu esborrany de treball (que no sabem si va arribar a enviar a Lluís Alpera), fa l’anotació següent: «Quan jo era xicoteta, la mare Paula (a la qual trac a la meua Matèria [de Bretanya]) aplegava un moment que es fartava del núvol de xiquets, i ens deia “hala, a caçar gambosins i a espigolar seguissets». Animalets i plantes fantàstiques. No sé d’on se l’hauria tret, però era molt vella.»
Hi ha frases que rendibilitzen dies sencers de lectura. I aquesta, sens dubte, n’és una. Perquè fa possible de documentar l’existència dels seguissets en l’imaginari popular valencià: com una planta fantàstica, equivalent als gambosins, en el regne vegetal. Seguissets, sí: éssers vegetals màgics que poden ser espigolats de la mateixa manera que els gambosins, animals imaginaris, poden ser caçats. «Hala! A caçar gambosins i a espigolar seguissets!»
És així que, sabent ara què són els seguissets, podem entendre el significat i el sentit d’aquesta paraula en el corresponent context de l’al·ludit «Poema 24» del sempre críptic poemari Els jeroglífics i la pedra de Rosetta: «Tot açò són sediments de vells records amagats als claustres de la memòria, i ara tornen a la vida com fulles màgiques dels seguissets o com les veus perdudes.»
Heus ací, per tant, un pessic de màgia atàvica, genuïna, vernacla, autòctona: les «fulles màgiques dels seguissets», redimides en el poemari de Carmelina —ara ho sabem!— gràcies «les veus perdudes» procedents «de vells records amagats als claustres de la memòria» retornats a la vida gràcies a la remembrança d’un dels personatges més entranyables que podem trobar en l’univers literari de Carmelina: «la mare Paula».
I val a dir que aquesta adscripció que Carmelina en fa, dels seguissets, a la veu i la memòria de la mare Paula, d’Altea, és del tot interessant, suggeridora i sorprenent, si tenim en compte que la paraula seguissets és, potser, tan intrigant i misteriosa com efectivament desapercebuda i poc coneguda. Pràcticament només en l’obra de Salvador Espriu podem documentar-ne un cert aprofitament literari. El poeta de Santa Coloma de Farners, en la composició «Els Tres Reis d’Orient», de Les cançons d’Ariadna (1949), feia referència a Sembobitis, l’assistent sortiller del rei Baltasar. I hi escrivia, a colp d’heptasíl·labs:
El servia, fidelíssim,
Sembobitis, conseller,
màgic i metge, sortit
de l’antiga escola d’On.
Coneixia mil secrets
i l’espant de l’encanteri
de l’herba de seguissets.
«Mil secrets i l’espant de l’encanteri de l’herba de seguissets», diu Espriu. I no és l’única ocasió en què es refereix a aquesta misteriosa «herba de seguissets» —pròpia de fetilleries, encanteris i sortilegis. També en la Primera història d’Esther (1948), quan parla de les facultats màgiques de la Neua, la Bòtil, la Coixa Fita i la Narcisa Mus, l’autor de Cementiri de Sinera deixa caure: «ni les bruixes de Vallgorguina no les guanyarien a manetes, tocant al punt i xup-xup del teto calent o del brou de l’herba de seguissets.»
També a Mallorca Biel Mesquida ha al·ludit, més recentment, a aquestes intrigants plantes en un text publicat en el Diario de Mallorca, el dia 30 de gener de 2011. «Records de futur», es titulava. I hi podem llegir: «He demanat a una bruixa amiga meva que em trobi l’herba de seguissets». I és que, segons el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, els seguissets són «una herba màgica imaginària per a encisar i fer seguir algú». No debades, l’accepció seguissets remet, en aquest monumental diccionari, a l’entrada seguitori que conté la definició següent: «Bevenda màgica per a atreure i dominar algú; l’efecte d’atracció que produeix.»
Els seguissets són, per tant, unes plantes màgiques que permeten fer conjurs, pocions i beuratges per a embruixar, embadocar, seduir, encativar, encisar, seduir, enamorar. Per a «fer seguir algú» amb la força d’un sortilegi, a la manera dels anomenats filtres d’amor. I sembla cosa de no creure que siga la mare Paula, d’Altea —un personatge que encarna el prodigi de la meravella i la fantasia en el deliciós univers memorialístic de Matèria de Bretanya— qui, precisament, segons el record de Carmelina, apel·lara a l’imaginari dels gambosins i els seguissets quan «es fartava del núvol de xiquets» que sempre tenia al voltant.
Fet i fet, enguany, la mare Paula —com són les coses!— ha estat una de les protagonistes destacades en la celebració de Sant Jordi, Dia del Llibre, per part de les bibliotecaris i els bibliotecaris valencians. I això, gràcies a una iniciativa del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana (COBDCV). Perquè, a pesar del confinament i de les respectives distàncies, seixanta bibliotecaris i bibliotecàries de més de cinquanta municipis valencians van unir les seues veus en un vídeo per a llegir el capítol «Remembrança» que la mare Paula protagonitza en Matèria de Bretanya. Ja s’entén: amb la voluntat de difondre i celebrar, simbòlicament, l’Any Carmelina Sánchez-Cutillas de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en un dia tan assenyalat.
Sempre he tingut una debilitat especial per la figura de la mare Paula. Perquè em fa l’efecte que representa, emblemàticament, una espècie de matriarca popular —vella, sàvia i bondadosa— que nodreix les vides, les imaginacions i les esperances de les xiquetes i els xiquets del món. Impossible no entendrir-se amb la figura d’aquest personatge, per poc que parem atenció a les pinzellades literàries amb què Carmelina la descriu: «era tan vella que caminava a poquet a poquet amb el cap mirant a terra, i el seu rostre estava ple d’arrugues com si foren caminets de temps i per cada caminet aplegàs un record»; «li dèiem mare Paula, i quan érem al seu costat sentíem una caloreta com d’estar al costat de la mare»; «quan ja havíem menjat bones llesques de pa i prou molletes de melva, la mare Paula ens contava contes»; «i és possible fins i tot que tots els xiquets del món hagen tingut una mare Paula i que s’estimen la pluja lleu que fa gloc gloc gloc quan rellisca del cel, i que en menjar-se els corets de la melva sentiran també créixer els seus petits cors»; «però un dia va morir la mare Paula, i tota la menudalla l’acompanyàrem al cementeri»; «i quan els grans soterraren la mare Paula, nosaltres, els nins, vam soterrar moltes coses».
Tan suggeridora m’ha semblat, des de sempre, la figura i el simbolisme de la mare Paula, que un dia Marisa del Romero Sánchez-Cutillas, filla de Carmelina, em va voler obsequiar amb un regal inefable, únic, preciós. Un regal que mai no li agrairé prou: un full mecanoscrit per sa mare, amb un poema inèdit que es titulava, precisament, «La mare Paula, d’Altea». El conserve com un petit tresor, a casa, dins d’una caixa roja de cartó —la mateixa caixa en què Marisa em va voler confiar el poema de sa mare. Ara mateix l’he volgut rescatar i desconfinar de l’oblit, potser induït pel mateix influx dels inesperats seguissets. No m’estic de transcriure’l i compartir-lo:
La mare Paula, d’Altea
La mare Paula
vivia al barri del Fornet
—carrer dels baladres—.
La mare Paula
alletava el meu cosí;
un nen esquifit i negre
i més amarg que la ruda.
Les tardes de pluja
la mare Paula
ens contava contes estranys,
i a l’hora del berenar
tots li’n demanàvem
el coret de la melva.
(Són records d’altres dies, però.)
I per sentir-nos de cridar
ens esquitxava el rostre
amb la seva llet tèbia.
Quan soterraren la mare Paula
vaig soterrar moltes coses.
Carmelina Sánchez-Cutillas [Poema inèdit]
Les coincidències entre el poema i el capítol «Remembrança» de Matèria de Bretanya són tan evidents que resulta impossible no conjecturar si potser el versos són un extracte del capítol, o si —molt més probablement, als nostres ulls— la Mare Paula va ser primer un motiu per al poema i, posteriorment, un referent amplificat i recreat magistralment en la prosa poètica del capítol que aquest Sant Jordi van llegir les bibliotecàries i els bibliotecaris valencians.
Poc importa, ara, què va ser anterior, si el poema o el capítol «Remembrança». Importa, únicament, que la mare Paula —el record i la figura de la mare Paula— té en Carmelina la capacitat literària d’evocar, amb l’art i l’alquímia de les paraules, els valors de la tradició, la saviesa, l’espontaneïtat, la generositat, l’autenticitat, l’oralitat, la nostàlgia, la complicitat, la maternitat, la tendresa, la imaginació, la innocència, l’aventura, el somni, l’enyor, l’afecte, la tebiesa...
És precisament amb tot aquest cúmul de valors que, en l’anotació manuscrita de Carmelina, la veu remota de la mare Paula ha volgut fer-me arribar avui una paraula, una sola paraula; una vella i oblidada paraula. La paraula. Emocionant, reveladora, redemptora. Seguissets. Sibilant com una serp, com un silenci, com un secret. Seguissets. Enlluernadora fins a l’extrem de quedar-se’m durant tota la setmana obsessivament arrapada a la consciència, i condicionar-me la percepció i la concepció de la realitat present. Tant és així que avui, 2 de maig de 2020, primer dia de l’anomenada desescalada del confinament, en què els adolescents entre 14 i 18 anys —potser els grans oblidats d’aquesta crisi— podran per fi eixir de casa després de prop de dos mesos enclaustrats, i en què la resta d’adults també podran eixir a passejar i córrer amb una incerta expectativa de llibertat, fan ganes d’omplir els pulmons i cridar ben fort, als quatre vents —com un crit litúrgic Urbi et orbi—, justament aquestes paraules de la mare Paula pervingudes a través de l’anotació de Carmelina que burla el despotisme anorreador del temps: «Hala, a caçar gambosins i a espigolar seguissets!» Ja s’entén... Volent dir: «No oblideu, en aquesta nova oportunitat, percaçar decididament —i a mans plenes— tota la màgia que la vida ofereix!»
És el prodigi del llenguatge: mai no deixa de proporcionar-nos claus per a obrir portes, finestres i balcons que ens permeten d’admirar el món amb ulls nous —i fer-lo una mica nostre. Tampoc pel costat de l’amor, l’encant, la seducció i la fantasia. Qui sap si, precisament per això, no són potser les paraules —paraules com les de la mare Paula, sortosament reportades per Carmelina Sánchez-Cutillas— els nostres seguissets més prodigiosos; els millors i més infal·libles filtres d’amor per a encisar, atraure, dominar i fer seguir; per a embruixar, embadocar, seduir, encativar, encisar, seduir, enamorar.
Heus ací un dels més bells, exclusius, senzills i transcendents privilegis de la condició humana: caçar gambosins, espigolar seguissets.
.