No has mirat cap amunt? Els secrets al detall de la mançana d’or de l’Esplanada

ALACANT. Són els números 1, 2, 3 i 4 de l’Esplanada. Les terrasses dels bars per a turistes i les copes de les palmeres retallen la seua vista. Però ja no hi ha excusa per no fixar-se en els detalls de tres dels edificis més bonics de tota la ciutat. El desmantellament de l’antic mercat de la ciutat, a la Porta de la Mar, va obrir la veta per a estos edificis.

A les portes de la I Guerra Mundial, l’oficina de l’arquitecte alacantí Juan Vidal rebia un singular encàrrec. L’hereu d’una rica família francesa, arribada a la ciutat cent anys abans, havia consolidat la seua fortuna amb la duana del port. José Lamaignère Rodes li va encomanar una finca per llogar cases i acollir la seu de l’empresa familiar als baixos. Un edifici de cinc altures rematat per una torre que va desaparèixer als anys 50, quan la finca va créixer en dos noves altures.

La façana és un exemple clar de la moda que va imperar a principis de  segle: el modernisme valencià. Encara que a cada reforma ha anat perdent  part de l’encant original, ara tots els ornaments de pedra, inspirats  per la naturalesa, estan protegits per a cuidar-se.

Al mateix temps, l’esposa de Federico Soto es va decidir a  construir a la parcel.la del costat. Tocant amb la paret mitgera, la  Casa Chápuli va ser encarregada per Maria Chápuli de las Faces a  l’arquitecte Juan Vicente Santafé, autor també del Cinema Ideal.

Amb  un volum semblant a la seua veïna, la irrupció de les franquícies ha  fet perdre l’encant original de l’arquitectura. A diferència d’altres  ciutats, les ordenances municipals no limiten la grandària o els  materials dels rètols dels negocis.

Només set anys després, Vidal rebia un altre encàrrec per a la parcel·la del  costat. La Casa Carbonell és probablement el conjunt més mític d’Alacant  l i materialitza els feliços anys 20 a la ciutat. Una vegada acabada la  I Guerra Mundial, l’empresari alcoià Enrique Carbonell s’havia decidit a  invertir la riquesa generada durant el conflicte a vora mar.

Hi  ha una llegenda, sí. Diuen que l’any que es va inaugurar  la casa  Lamaignère, Carbonell Antolí va demanar hospedar-se a l’hotel  Palas  després d’un accident. Tot brut, li van denegar l’entrada. I ell,  amb  ànim de reveneja, va decidir construir un edifici entre l’hotel  Palas i  la Casa Lamaignère. Marbre al vestíbul, pedra arenisca al  sòcal, vidre i  ferro a les finestres i falsa pissarra al terrat; seria  el més bonic i  car de tota la ciutat.

Si es contaren les  finestres, hi hauria una  per cada dia de l’any. 365 marquesines des  d’on vore l’amanèixer sobre  el Mediterrani —ara amagat per l’hotel  Melià— entre els detalls de la  façana. Entre altres, hi ha construïdes  els tres tipus de columnes  clàssiques —dòric, jònic i corinti— i  esculpides en pedra fins a deu  espècies vegetals diferents.