Santa Faç

És un fet: la imaginació popular tendeix a embolcallar amb relats prodigiosos les coses que són percebudes com a importants. I una de les coses més importants que tradicionalment percep una comunitat humana és la fe. Per això, a Alacant —despús-ahir es va tornar a demostrar, un any més, amb la multitudinària participació en la romeria—, la Santa Faç és una referència inexcusable en la configuració de la identitat popular col·lectiva. Amb permís de les Fogueres de Sant Joan, cap altre dia del calendari la ciutat d'Alacant es mostra tan poble com el Dijous de Santa Faç. I és cosa de veure i admirar, l'èxode festiu de les alacantines i els alacantins —rialles, converses, rotllets d’anís, mistela, dolçaines, tabalets, nanos i gegants— pelegrinant fins al caseriu de la Santa Faç, a l'horta d'Alacant, ben a prop del barranc de Lloixa. D'acord. Però d'on naix la celebració de la Santa Faç? Quina n'és la història i la llegenda? Sobre la base de quines fonts documentals se sustenta la popular advocació alacantina?

Tots sabem que, segons la tradició, la relíquia de la Santa Faç no seria sinó la vera imatge del rostre de Jesús, impresa sobre el vel amb què la Verònica hauria eixugat la cara del redemptor, durant la Passió, mentre aquest portava la creu camí del Calvari. Molt curiosament —sembla cosa de no creure!— aquesta popular escena de la Verònica, tan representada en els calvaris i les passions catòliques, no apareix recollida en cap dels quatre evangelis canònics. És, per tant, un motiu popular extern a les sagrades escriptures. Fet i fet, ni tan sols no hi apareix, en els Evangelis, cap referència —cap ni una!— al nom de Verònica. Es tracta, com se sap, d'un nom que l'etimologia popular fa derivar del llatí vera (‘vertadera’) i del grec icona (‘imatge’), però que podria procedir, en realitat, del nom macedoni Berenice (‘portador de victòria). Siga com vulga —hi insistim—, és un nom que no trobem ni en Lluc, ni en Joan, ni en Marc, ni en Mateu. Per a poder documentar el nom de Verònica ens cal recórrer a l'evangeli apòcrif de Nicodem. Apareix en el capítol V dels Actes de Pilat, referit a la dona que és sanada d'unes greus hemorràgies quan aconsegueix tocar la túnica de Jesús: un personatge que fàcilment podem identificar —això sí— amb el que apareix (sense nom) en els evangelis canònics de Marc (Mt 9,20-22), Lluc (Lc 8,43-48) i Marc (Mac 5,25-32).

Tanmateix, la tradició de la reproducció del rostre de Jesucrist sobre el llenç de Verònica respon a un motiu que, segons sembla, es difon molt més tardanament, a partir del segle VI, sobre la base del conegut relat llegendari del guariment de Tiberi gràcies a un retrat de Crist. No deixa de tenir la seua gràcia, aquesta llegenda del guariment de Tiberi. Conta que Tiberi, malalt, hauria sentit parlar dels miracles de Jesucrist i hauria demanat que li’l portaren a Roma. Però Crist ja havia estat crucificat i, per això, només li van poder portar a Tiberi el retrat que en conservava aquella dona, Verònica, que s'havia curat tocant-li el vestit. Amb aquest retrat n’hi hauria hagut prou, en qualsevol cas: perquè la simple visió de la imatge del rostre de Jesucrist hauria fet sanar l’emperador. I ja s'entén: aquesta narració popular sobre la curació de Tiberi (que en un primer moment es refereix a un retrat pintat per la dona per a recordar la imatge de Jesús), amb el temps s’acabaria associant al sabut gest de la Verònica, eixugant amb un vel la sang i la suor del rostre de Crist durant la Passió.

Al llarg dels segles, aquest suposat episodi de la Verònica eixugant amorosament el rostre de Crist en la Passió —amb el consegüent prodigi de la reproducció i la conservació de la imatge de la Santa Faç— va arrelar d’una manera especialment intensa, íntima i afectuosa en la religiositat popular. Entre altres coses, perquè es tracta d’una escena tan poderosa —plàsticament, estèticament, piadosament— que l'afectivitat popular difícilment s'hi podia resistir. Tant és així que, a pesar de no aparéixer en cap dels quatre evangelis canònics, aquest episodi ha estat inclòs en la litúrgia de l’Església com la sisena de les estacions del Via Crucis («Santa Verònica eixuga la cara de Jesús amb la vera icona»), i ha acabat formant part essencial de l’imaginari catòlic universal, amb devocions tan ressenyables com la del Santo Rostro que es conserva a la Catedral de Jaén; la del Volto Santo, a Manoppello; o —sobretot, sobretot, sobretot— la nostra de la Santa Faç, a Alacant.

Però... Com hauria arribat la relíquia de la Santa Faç a Alacant? Segons una antiga tradició popular, el llenç hauria passat de Jerusalem a Xipre, i d'aquesta illa fins a la capella del papa de Roma. Ja a Roma, el pare Pere Mena, mossén de Sant Joan d'Alacant, hauria pogut obtenir la sagrada relíquia com un singularíssim regal de mans del cardenal valencià Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI. En tornar a Alacant des de la ciutat papal, el pare Mena hauria guardat acuradament el venerable llenç dins d’un cofre, ben al fons. Però quan el va obrir es va adonar que la relíquia, miraculosament, s'apareixia al damunt de tot! Davant d'aquell prodigi, els alacantins haurien començat a venerar la Santa Faç com una relíquia miraculosa. I és a partir d'aquest moment que el llenç sagrat comença a adquirir un protagonisme positiu en la la devoció alacantina.

Per exemple: davant de l'escassetat d’aigua, van decidir traure la Santa Faç en rogativa per invocar la pluja. Sembla que era el 17 de març de 1489, i que es proposaven portar la relíquia des de la parròquia de Sant Joan fins a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels, a Alacant, quan, en arribar al barranc de Lloixa, el pare franciscà que portava la relíquia ja no podia sostenir el llenç, de tant que pesava: en aquell moment, precisament, de l'ull dret de la imatge va començar a brollar una gran llàgrima. És el cèlebre miracle de la llàgrima, de la Santa Faç. I just en aquell lloc, a la vora dreta del barranc, es va decidir construir un edifici on poder conservar-la, la relíquia.

Després del miracle de la llàgrima, encara se'n van produir més. En aquell memorable mes de març de 1489 —sempre segons la tradició popular alacantina— es va organitzar una nova processó de la relíquia cap a l'ermita dels Àngels i s'hi van congregar tants fidels que el pare fra Benet de València va haver de fer la predicació enmig del camp, davall d'un pi. En acabar la intervenció, va agafar el llenç i, a la vista de tots, es va elevar inopinadament per l'aire, fins que al cel van aparéixer dos altres llenços com el que el pare Benet portava a les mans: tres santes cares, en total. Vuit dies després, els feligresos tornaven a reunir-se en aquell mateix lloc, i fra Benet hi va tornar a predicar. Al final del sermó, quan va beneir tots els qui s'hi havien congregat amb la Santa Faç, al cel es va poder veure clarament, i durant prou temps, una creu brillant que —lògicament— també va causar gran admiració entre els assistents.

Tampoc no falten, en l'imaginari popular santjoaner i alacantí, relats i creences que apunten que, quan va brollar la llàgrima de l'ull de la venerada imatge, un feligrés agosarat la va voler tocar: el dit se li va quedar blanc com la neu; i la sang, durant un temps, va deixar d'arribar-hi. O bé que els caps de casa de dues famílies notòriament enemistades es van commoure amb aquells senyals prodigiosos i es van fondre en una sentida abraçada: van trencar a plorar i es van perdonar recíprocament tots els greuges històricament acumulats, just al lloc on ara hi ha una creu de fusta commemorativa, en el camí que porta al monestir.

Igualment coneguda i recontada seria la intercessió de la Santa Faç davant de les treballadores de la vella fàbrica de tabacs de la ciutat, quan el 20 de maig de 1844 se’n va produir l'incendi de les instal·lacions: segons la tradició oral de la ciutat, la intervenció protectora de la Santa Faç Divina va ser la que va salvar la vida de les treballadores en aquella compromesa circumstància. Quan les flames s'escampaven pertot arreu, les treballadores haurien invocat enmig d’un infern de fum i foc: "Faç Divina, misericòrdia! Faç Divina, misericòrdia!". I la imatge de la Santa Faç s'hi hauria aparegut, portentosament i redemptora, per obrir un corredor entre les flames i facilitar l'eixida a totes les pobres cigarreres.

Aquest curiós repertori de miracles obrats per la Santa Faç té un correlat artístic digne de visitar al mateix monestir. Sobre la porta principal d’accés a l'edifici es pot admirar un espectacular relleu de pedra, al·lusiu al miracle de les tres santes façs aparegudes al cel. I, a la dreta, la portada del convent també ofereix al visitant un relleu amb la representació del miracle de la llàgrima. Ja a l'interior, a l'altar podem observar quatre relleus que recreen les llegendes fervoroses de la reconciliació dels caps de família, la levitació de fra Benet i les tres façs al cel, el miracle de la llàgrima i l’incendi de la fàbrica de tabacs. Però la veritable meravella es troba al cambril: s’hi conserva un veritable prodigi la pintura religiosa del sis-cents valencià: la volta hexagonal, atribuïda al valencià Joan Conchillos Falcó (1641-1711), amb els sis elements de la Passió portats per àngels (la columna, la corona, la creu, l'escala, la llança i, per descomptat, el llenç de la Santa Faç); presidint l'espai, l’altar amb el venerat reliquiari de la Santa Faç; i en tres dels costats, llenços espectaculars del mateix Conchillos representant els tres miracles sabuts de 1489: el miracle de la llàgrima, el prodigi de les tres façs i la predicació de fra Benet de València.

Sempre he sentit una debilitat particular per tot aquest imaginari que embolcalla la santa Faç. Entre altres raons, perquè sembla dialogar harmònicament amb altres narracions populars religioses del nostre racó del món, d'acord amb una mena de gramàtica de la fantasia fàcilment recognoscible. El prodigi del llenç que és guardat al fons d’un bagul i que miraculosament apareix a la part superior és, ben curiosament, idèntic al que s'explica a Benissa a propòsit de la Puríssima Xiqueta, quan aquesta venerada imatge arriba a la casa de Joan Vives com a regal d'agraïment de dos misteriosos pelegrins. I, pel que fa al motiu del miracle de la llàgrima, resulta més que evident la concomitància amb el miracle de la Mare de Déu del Loreto a Mutxamel. I és que, segons la tradició oral mutxamelera, l'any 1545, davant d'una preocupant sequera, també van fer les sabudes rogatives per invocar la pluja. Hi portava la imatge de la Mare de Déu mossén Llorenç Boix, el qual va començar a sentir als braços un pes enorme, multiplicat, sobrenatural. Entre tots, a penes si podien sostenir la talla. I quan miren la Mare de Déu s’adonen que una gran llàgrima li estava regolant galta avall: just en el mateix moment que va començar a relliscar del cel un pluja fina, benèfica i fèrtil.

Aquest miracle de la llàgrima de la Mare de Déu del Loreto va ser recollit en el Llibre de la Confraria de Nostra Senyora de Loreto de Mutxamel, amb un preciós valencià de l'horta d’Alacant, de primeries del segle XVII: "lo reverent que portava la imatge de Nostra Senyora de Lorito, que es deia mossén Llorenç Boix, es prengué a cridar dient: 'Senyors, ajudeu-me dels braços [...] per sustentar tan gran pes com el que porte!' I, descobrint el vel de Nostra Senyora, trobaren com li eixia una llàgrima, i la veren córrer fins al mel de la cara on es mostra hui, per on fou tanta la misericòrdia que la gent cridà, que d'allà, fins a la església de Sant Salvador, tot temps los baté la pluja, que tant desitjaven".

És un fet: la imaginació popular tendeix a embolcallar amb relats prodigiosos les coses que són percebudes com a importants. I, precisament per això, els relats prodigiosos que s'han conservat i que han poblat l'imaginari popular fins als nostres dies no deixen d’aportar una informació preciosa sobre les coses que certament han estat percebudes com a importants al si d'una determinada comunitat humana. La conclusió, en això, és —em sembla— irrefutable: a Alacant, la Santa Faç és important. I despús-ahir —amb la participació de més de 330.000 persones en la romeria— es va tornar a demostrar. Heus un nou miracle per a la Pelegrina: combatre i redimir la crisi identitària —de personalitat col·lectiva, de participació, d'il·lusió, de caràcter, d'identificació, de mobilització, d'estructuració social— que fa l'efecte que la ciutat d’Alacant pateix des de fa dècades. I, mirant com tenim el patí, és aquest un miracle tan necessari que, per més descreguts que puguem ser, fa ganes de cridar a ple pulmó: "Faç Divina, Misericòrdia!"

Joan Borja i Sanz