X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN

Sant Joan

23/06/2018 - 

Al sendemà del dia de Nadal solc fer sempre la broma, amb mon sogre: «Ja tenim passat Nadal: ara, d’ací a no res, Sant Joan...» I, paral·lelament, quan celebrem Sant Joan, practiquem l’humor en sentit contrari: «Veus? Sant Joan... I en decantar-nos ja tindrem Nadal damunt!»

Nadal i Sant Joan són —efectivament— les dos fites principals del calendari: el solstici d’hivern i el solstici d’estiu. Nadal, la nit més llarga i el dia més curt; Sant Joan, la nit més curta i el dia més llarg. Són els dies màgics per antonomàsia. Simbolitzen respectivament l’extinció, la feblesa i la tendra celístia versus la plenitud, la puixança i la vigoria; la intimitat, el recolliment i la introversió en oposició a la plètora, l’expansió i l’eufòria; el fred contra la calor, la foscor contra la llum, la parvitat contra l’exuberància, la temor contra l’alegria; la mort contra la vida... L’existència potser no és sinó això: una molt limitada alternança de solstici en solstici; de l’hivern a l’estiu i de l’estiu a l’hivern entre extrems de lluminositat i foscúria, ardència i fredor, gaubança i tristícia.

Sant Joan —vull dir— és un dia assenyalat: el dia que celebrem el triomf exultant del sol que mou la vida sobre les tenebres que l’emboiren, l’apaguen i l’ofeguen. I, per això mateix, segons creença popular, és el dia —i la nit— més propici per a la màgia autòctona, atàvica i genuïna. Que ningú no es confonga: aquesta nit, la nit que discorre del 23 al 24 de juny, és la nit de Sant Joan. Bé està que les Fogueres d’Alacant —goig de vida al carrer!— es cremen, si molt convé als interessos turístics i econòmics, la nit del 24 al 25 de juny. No hi tinc res a objectar... Però convé deixar les coses clares: la nit de Sant Joan és la nit de Sant Joan. I la veritable nit de Sant Joan —la nit de tots els rituals, les litúrgies i les celebracions màgiques— és, evidentíssimament, la que anuncia i preludia el dia gran de Sant Joan. Hi insistim: la del 23 al 24 de juny (i no la del 24 al 25).

Aquest és el consell: que la confusió no us en faça perdre l’oportunitat! Tal nit com aquesta (la del 23 al 24) la Joanaina s’apareix a la vora de la font de la Jana, entre Teulada i Moraira. Bella. Misteriosa. Intrigant. Enigmàtica. Màgica. Amb un suggeridor repte per a oferir-vos amb veu tendra com l’aigua: «Un desig et concedisc si carregues un pes a l’esquena fins a la porta de l’església de Teulada, amb la condició que no et podràs girar per saber què és.» La càrrega pesa més i més i més. I posa a prova la condició humana. «No mires enrere», adverteix la Joanaina. «No mires enrere!» I la consciència vacil·la entre l’ambició i la curiositat; el desig i la paüra; l’amor i la membrança...

 És aquesta mateix nit de Sant Joan (la del 23 al 24 de juny) la que es considera més propícia per a plantar figueres. Ja se sap: «Per Sant Joan, bacores: verdes o madures, segures» i «Bona vista vejam, bacores per Sant Joan!» Fet i fet, tal nit com la d’avui —i no cap altra— és quan es pot dur a terme, amb una figuera, un curiós ritual màgic per a curar la trencadura (o hèrnia) dels xiquets de bolquers. Només hi cal reunir, al costat d’una figuera, dos homes que es diguen Pere i Joan. Es fa un tall longitudinal a una branqueta de la figuera, perquè hi passe la criatura. Pere i Joan intercanvien els noms i diuen: «Hi has, Joan!», «Dus, Pere!» Tres voltes s’ha de fer passar la criatura per l’obertura de la branqueta de la figuera, i en acabar es lliga ben lligada amb una veta: si la ferida s’ajunta i la rama cicatritza, la trencadura de la criatura també es cura; i si no, no.

Pareu els set sentits, aquesta nit de sant Joan. Perquè diu que el vent que hi bufe serà el que predominarà tot l’any. Els trèvols que pugueu collir a la mitjanit us portaran bona sort: són amulets contra bruixes i dimonis. Però entrebanquen l’amor... En canvi, collir carlines i clavar-les a la porta de la persona estimada us ajudarà a guanyar-ne l’amor. També podeu collir aquesta nit de sant Joan una flor de card i soflimar-ne la part superior: deixeu-la davall del llit, que si la carxofa floreix a pesar de la cremadura, també florirà per vosaltres el rar, cobejat i preciós benefici de l’amor.

Aquesta nit, la nit de Sant Joan, de més a més, els banys a la mar (o en qualsevol font) us propiciaran la salut i la sort. «Per Sant Joan, el primer bany.» «Bany de Sant Joan, salut per a tot l’any»... Hi podeu sospesar, fins i tot, l’opció de practicar el costum d’anar a «prendre el ros». És a dir: deixar que el vostre cos es banye i s’humitege amb l’aigua de la rosada a l’aire lliure. A Polop (la Marina Baixa), curiosament, conten que en altre temps el jovent anava a banyar-se els cabells als Xorros, amb la creença que això feia créixer els cabells: «La nit de Sant Joan, la cabellera creix un pam», deien. I es reservaven una segona oportunitat —encara més benèfica i portentosa— en pro de la salut capil·lar el 29 de juny: «El dia de Sant Pere, la cabellera ix per davant i per darrere!»

Però no la de Sant Pere, sinó la nit de Sant Joan —aquesta nit!— és quan, segons la tradició, la falaguera discretament trauria els seus fruits: «La nit de Sant Joan la falaguera floreix, grana i s’asseca», s’explicava, com un secret. I qui aquesta nit de Sant Joan, mentre estaran tocant les campanades de la mitjanit, aconseguisca recollir llavors de falaguera, esdevindrà ric per a tota la vida! Ha de ser, això sí, anant al camp tot sol, en secret, sense dir res a ningú. Fet i fet, diuen que fa moltes nits de Sant Joan un home de Bolulla, buscant fer-se ric, se’n va anar tot sol cap a un clap de falagueres a la serra de Bèrnia. En caure la primera campanada de les dotze va sentir un soroll tan espantós i terrible de cadenes en aquell paratge solitari que va prendre por i va fugir cap al poble cametes valeu-me. Aquell home, sí, va perdre l’ocasió de fer-se ric: però va aconseguir conservar la prudència, la integritat i la vida.

Les Fogueres d’Alacant —els monuments foguerers— no es cremen la nit de Sant Joan. Però les fogueres tradicionals de tota la vida sí que continuen cremant-se aquesta nit, la Nit de Sant Joan. Per tota la Mediterrània —i terra endins, també— s’encendran fogueres de llenya i trastos vells. Serà un foc de renovació i purificació: d’invocació de la fortuna i flirteig amb l’esperança. «Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l’any», sosté la veu popular. Així com en totes les fogueres les flames ballaran l’antiquíssima dansa del renovellament vital, en l’imaginari alacantí flamejaran els vells versos: «En la mar mansa i lluentosa / que abaniquen les palmeres, / i a la llum de les fogueres… s’alcen les flames, camí del cel.» I ací i allà, els joves, ebris de vi, d’amor i de vida, potser es reptaran a caminar descalços sobre les brases enceses d’una passió compartida.

Vigileu i aneu enlerta, tanmateix... Perquè aquesta nit, un any més, s’apareixerà a la Vila Joiosa la Velleta de la Roca Encantada, vestida de negre. Amb un somriure enigmàtic, us oferirà un manoll de vetes de tots els colors. I us proposarà que en trieu una i demaneu un desig íntim. No patiu: podeu demanar-lo, el desig, sense por; i triar la cinta del color que més us agrade... Però —hi quedeu advertits!— per res del món no elegiu la cinta de color negre, perquè qui la triarà —poca broma— perdrà la vida immediatament. I la mort se l’emportarà dins de la Roca Encantada, a les entranyes de la terra, i mai no en podrà tornar.

Semblantment, els esquiladers —un esperits xicotets, esquilats, amb barretet roig— també s’apareixeran aquesta nit de Sant Joan pels avencs de la partida de Sacos, al terme de Bolulla. Cal, igualment, que hi aneu amb compte, perquè sempre volen temptar l’ambició dels humans. Us posaran a prova i, si defalliu, també se us emportaran per sempre a la profunditat d’un avenc. Diuen que se’ls pot vendre qualsevol cosa a un preu extraordinàriament avantatjós, que sempre estan disposats a pagar. Però cal anar alerta amb l’estranya manera que tenen de regatejar. Si —posem per cas— els proposeu: «Vull cinc-cents euros per aquesta cartera!» Ells contesten: «Per cinc-cents euros no la volem: te la comprem per tres mil euros!» Atenció! No! Cal aguantar ferm en el preu inicial, perquè qui s’acontente amb el preu inicial n’obtindrà el tracte sense problemes. En canvi, qui, per excés d’ambició, decidisca acceptar la contraoferta temerària a l’alça que els esquiladers sempre fan, hi quedarà malparat sense remei: se l’emportaran per sempre a la foscor de l’avenc, i mai més ningú no en sabrà res!»

Supersticions, sortilegis, creences. Les anous i les ametles quallen el galló la nit de Sant Joan. «Per Sant Joan tot es fa gran»... Litúrgies, celebracions, rituals. Màgia, màgia i més màgia. Autòctona, atàvica i genuïna. Pertot arreu, la nit i la festa de Sant Joan ens ofereixen això: l’oportunitat de reconciliar-nos amb un cert sentit màgic del solstici d’estiu —del temps, la festa, la realitat i l’existència. Permeteu-me que, entre totes les màgies de Sant Joan, enguany vulga reivindicar la que més m’estime: la de la festa de l’Arbret de Sant Joan d’Altea, que ahir va ser oficialment reconeguda en el DOGV com a bé immaterial de rellevància local (juntament amb l’Arbret de Sant Roc i l’Arbret de Sant Lluís). Puc entendre que les Fogueres de Sant Joan d’Alacant eclipsen la repercussió mediàtica de l’Arbret de Sant Joan d’Altea. Però ara que encara tinc fresques —a la retina, al pensament i al cor— les imatges, les sensacions i les emocions de la Plantada de l’Arbret d’ahir, al barri del Fornet d’Altea, no puc sinó ratificar-me en un consell que fa anys que done a amics, coneguts i estimats: ni que siga una volta en la vida, no deixeu d’admirar el prodigi de la festa de l’Arbret a Altea.

Comprendreu que la màgia de Sant Joan és certa, veritat; física, palpable. Es manifesta en forma de crit: «Aigua i vi! Aigua i vi! Aigua i vi!» «Visca el pa, visca el vi: visca la mare que mos ha parit!» «Amunt! Amunt! Amunt!» I és un arbre: un gran xop que avança pels carrers antics, entre parets de cases blanques. El tronc nu, banyat; el cop, les branques verdes. Les cames, els cossos; la roba esguerrada, la carn nua; els braços, la força, les mans. És cosa de veure, la força dels braços i de les mans portant l’Arbret fins al punt més alt del poble. I tota la màgia de Sant Joan concentrada en la voluntat i l’acció exacta de plantar aquell arbre al bell mig de la plaça de l’església, verticalment, davant per davant del campanar: com un signe de fertilitat, un crit al cel, una excelsa mostra d’alegria compartida. Heus ací on rau la màgia més poderosa: en la força indòmita d’un poble plantant, any rere any, un arbre amb quatre cordes —«que ben podrien simbolitzar la germanor, la llibertat, l’eufòria i la identitat de la memòria compartida».

Existeix, sí. Existeix, i és ben nostra, la màgia de Sant Joan. Mirem d’aprofitar-la. I —si de nosaltres depén— siguem especialment feliços aquesta nit tan especial. Perquè de sobres sabem com és la vida: felicitat que no vivim, felicitat que es perd per sempre. De més a més, convé anar fent-nos a la idea: així que passarem Sant Joan, «en decantar-nos, ja tindrem Nadal damunt». I etc.

Noticias relacionadas

next
x