Saber guanyar —saber gestionar una victòria— és relativament fàcil. Resulta molt més difícil —i, per tant, molt més meritori— saber perdre: saber gestionar una derrota. Com que personalment ja fa temps que vaig abandonar (o em va abandonar, ell a mi) l’esperit competitiu —aquella malaltissa i obsessiva mania de reduir-ho tot a l’ambició de vèncer o la por de fracassar—, cada vegada m’atrauen més els vessants de la vida en què no necessàriament hi ha vencedors o vençuts. Vull dir: que m’agraden d’una manera especial els jocs en què totes les parts poden eixir guanyant: l’art, la comunicació, l’amistat, la conversa, la literatura, l’amor, la tendresa... I, quan en una contesa s’imposa inevitablement l’atàvica dialèctica dels vencedors i els vençuts, de seguida brolla dins de mi, instintivament, una inefable empatia no tant per qui ha triomfat, sinó —sobretot— per qui ha perdut.
«Això és que tens instint de perdedor», m’han arribat a dir, algunes bones amistats, quan els he arribat a confessat aquesta simpatia irreprimible que tendisc a projectar envers els vençuts. I potser sí que tenen raó. Deu ser això. Potser és que he assumit —per raons d’edat— que la vida no és sinó una successió de pèrdues, de confusions, de derrotes ineluctables. I que, precisament per això, totes i tots prompte o tard hem d’assumir el paper dels desconfits, dels debel·lats, dels esclafats. Colpits per l’adversitat —i punyits, encara, per la natural exultació de qui hi infringeix la derrota—, no sempre resulta fàcil preservar la dignitat. Però ja ho diu la saviesa popular: «Més val perdre que més perdre.» I és també en la derrota —en la gestió d’una derrota— on la qualitat de les persones queda exposada amb una major claredat i evidència.
La reflexió ve a col·lació perquè aquesta setmana, en les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica —unes eleccions que de manera directa o indirecta acabaran tenint repercussions importants per al món sencer—, més que no la lògica eufòria del senyor Donald Trump i el seu contundent i incontestable èxit electoral, m’ha interessat molt especialment el discurs de la gran derrotada en aquests comicis, la senyora Kamala Harris, candidata del Partit Demòcrata. «Tots tenim molt més en comú del que ens separa», admetia la candidata demòcrata per començar amb un to conciliador. I tot seguit assumia el resultat electoral advers: «Hem d’acceptar els resultats d’aquestes eleccions. He parlat amb el president electe Trump i l’he felicitat per la victòria. També li he dit que l’ajudarem, a ell i al seu equip, en la transició, i que hi haurà un traspàs de poders pacífic.» En això, no cal dir-ho, marcava una distància abismal respecte de la reacció que el seu antagonista polític va exhibir ara fa quatre anys, quan va perdre les eleccions contra Joe Biden. «Un principi fonamental de la democràcia és que, quan algú perd una elecció, n’accepta els resultats. Aquest principi separa la democràcia de la tirania o de la monarquia», asseverava Harris.
Tot i l’adversitat i la decepció per la derrota assumida, la senyora Kamala Harris encara va tindre la valentia d’obrir en el seu parlament postelectoral una porta combativa per a les esperances futures del seu projecte polític: «No defallirem en la lluita per la llibertat, per l’oportunitat, per la justícia i per la dignitat de tota la ciutadania: una lluita pels ideals que hi ha a les arrels de la nostra identitat.» I reblava el clau d’aquest optimisme utòpic amb consignes com les següents: «El treball ardu també pot ser un treball alegre. I treballar per la nostra societat és una cosa que sempre —sempre, sempre, sempre!— val la pena» «Importa que no ens rendim, que no desistim: que no claudiquem mai; que mai no deixem d’intentar que el món siga un lloc millor.» «No feu cas dels qui us diguen que una cosa és impossible perquè no s’ha fet abans.» «Els joves teniu el poder; teniu la capacitat de fer coses extraordinàries: de fer un bé extraordinari al món.» I hi deixava caure la frase emmarcable: «Només quan hi ha prou foscor podem veure les estrelles.»
Hi insistisc: deu ser que les bones amistats tenen raó quan m’acusen de tenir «instint de perdedor». Però no ho sé —ni ho vull— evitar: sempre he empatitzat més amb la digna honorabilitat dels subjugats que no amb la vanitosa eufòria dels vencedors. Potser hi té alguna cosa a veure, en això, la meua condició de valencià —potser un dia hauríem de parlar, amb tots els matisos i totes les prevencions que calguen, sobre la resiliència d’un poble com el nostre, que continua existint a pesar que, des dels seus orígens en segle XIII, ha resultat perdedor de totes les guerres en què s’ha vist involucrat—, o si hi pesa molt més aquest caràcter estrany i indolent que he anat forjant amb l’edat, de displicència o dissidència contra totes les diverses formes de la competitivitat. O no. No ho sé. Potser, senzillament, darrere de l’adhesió que m’ha despertat aquesta setmana el discurs de la derrotada candidata demòcrata a la Presidència dels EUA hi ha un el fet molt més concret i circumstancial. I és que el vaig sentir, aquest discurs, just el mateix dia que vaig haver de desplaçar-me a la ciutat de València i, clar, vaig quedar fortament commocionat per la visió apocalíptica dels efectes de la DANA a la Ribera Alta, la Ribera Baixa i l’Horta Sud.
María Santíssima! Una cosa és veure un desastre així en les pantalles —o llegir-ne cròniques descriptives en un periòdic o un altre—, i una altra molt diferent és comprovar les dimensions de tanta calamitat amb els propis ulls. O parlar directament amb les persones afectades. S’hi pot constatar una inefable sensació de tragèdia, de pesar, de dol. De derrota col·lectiva. I el fang que tantes vides i tantes esperances ha negat, esdevé ara imatge, símbol i emblema d’un estat anímic que difícilment podria ser precisat amb paraules adotzenades. Per això, en tornar a casa, de seguida, vaig buscar refugi en un clàssic contemporani com Vicent Andrés Estellés: perquè els clàssics tenen aquesta facultat d’apel·lar-nos en la realitat immediata a pesar del temps transcorregut —i del canvi de coordenades— des que van ser concebuts.
Sembla cosa de no creure, però Estellés escrivia en L’inventari clement de 1966 uns mots que semblen fets a mida per a descriure aquest estat anímic del present valencià per al qual tant costaria de trobar paraules:
Escric entre misèries i fang, entre esperances
i dol, entre fatigues i dolor i injustícies.
I en Ram de vent (1972) trobem igualment imatges i sensacions que semblen estar parlant de la desolació dels nostres dies:
El fang m’arriba fins al cor i em deixa
un cansament mortal.
¿Com vols, com vols que et diga,
com vols que et duga violetes, flors?
Però els versos d’Estellés que s’adiuen d’una manera més prodigiosament precisa a la contrarietat present són, potser, aquests altres, encara més remots, del Llibre d’exilis (1956):
El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang,
L’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades;
els carrers plens de fang, les sabates amb fang,
la boira, el caseriu i l’esgarrany d'un arbre.
El fang, la pluja, el fang, unes coses humides.
[…]
He plorat molt. He vist coses. He plorat molt.
Potser el discurs de la derrota de la senyora Kamala Harris, com els vells i venerables versos que Estellés va concebre en el fosc temps de la postguerra —és una idea que inopinadament em travessa la ment—, resulten ara útils per a encarar i fer front a l’adversitat i la derrota col·lectiva que ara mateix pateix el poble valencià. Només cal, en aquest sentit, admirar les onades multitudinàries de voluntàries i voluntaris que s’han oferit per a ajudar a traure fang, o per a subministrar aigua i aliments, o per al que siga... Quantíssima gent jove! Jure que m’he emocionat —com una criatura—, pensant que, en la solidaritat desbordant de la gent jove que s’ha oferit com a voluntària per a pal·liar els efectes de la catàstrofe dels aiguats del 29 d’octubre, és on més clarament nia l’esperança d’un futur millor. Tant és així que em venen ganes de fer per un moment meues les paraules de la senyora Harris i cridar als quatre vents: «Els joves teniu el poder; teniu la capacitat de fer coses extraordinàries: de fer un bé extraordinari al món.» «El treball ardu també pot ser un treball alegre. I treballar per la nostra societat és una cosa que sempre —sempre, sempre, sempre!— val la pena» «Importa que no ens rendim, que no desistim: que no claudiquem mai; que mai no deixem d’intentar que el món siga un lloc millor.»
No: la senyora Kamala Harris no va saber guanyar. Però sí que va saber perdre. Digníssimament. I el vell adagi que va fer servir en els seu discurs d’assumpció de derrota, «Només quan hi ha prou foscor podem veure les estrelles» (popularitzat al seu dia per Martin Luther King, per cert), sembla fet a mida per a descriure la colpidora i esperançadora realitat de les mobilitzacions altruistes per part de la joventut en el cas valencià. Saber guanyar deu tenir el seu mèrit, no ho dubte. Però en la vida, més que no saber guanyar, és absolutament necessari i meritori saber perdre. Perquè saber perdre i saber aprendre de les derrotes —i de les negligències, i dels errors— és l’única manera de començar a guanyar. Si més no: començar a guanyar un futur «en la lluita per la llibertat, per l’oportunitat, per la justícia i per la dignitat de tota la ciutadania: una lluita pels ideals que hi ha a les arrels de la nostra identitat.» Que és tant com dir: començar a guanyar un futur en què, més que no les disputes, les guerres, les devastacions, els conflictes, les confrontacions i les prepotències, prevalguen els jocs delitosos de l’art, la comunicació, l’amistat, la conversa, la literatura, l’amor i la tendresa.