És l’empresa de moda, la marca que d’una manera més evident connota exclusivitat, ostentació, riquesa, poder, glamur. Rolex. Fet i fet, resulta impossible citar-la sense que la r la l i la x del significant ens connote de seguida la refulgència, l’elegància i el luxe de l’or, la plata, el platí o els diamants: de les joies costoses, sumptuoses, rutilants. Diem «Rolex» i de seguida se’ns representa al cervell un rellotge daurat o argentat, brillant, lluent, preciós. Caríssim, en qualsevol cas. Doncs bé: segons els analistes econòmics de l’entitat financera nord-americana Morgan Stanley i de la companyia suïssa Luxe Consult, Rolex hauria aconseguit produir l’any passat de l’ordre de 1.240.000 rellotges, pels quals hauria aconseguit facturar un volum total de vendes de —cal amarrar-se bé les espardenyes a l’hora d’apuntar negre sobre blanc una xifra de tal magnitud!— 10.580.000.000 euros. Per a fer-nos una idea: quasi seixanta voltes més diners que el conjunt del pressupost dedicat a Cultura en la Generalitat Valenciana per a l’any 2024 (181 milions d’euros).
Amb aquestes vendes indubtablement espectaculars, que requereixen onze dígits per a ser consignades en euros, Rolex ha aconseguit el 2023 uns beneficis que superen en un 11 % els del 2022 i una posició envejablement dominant en el seu sector. Amb un 30 % de quota de mercat en l’àmbit dels rellotges de luxe, Rolex ven ara com ara més que les cinc marques següents juntes: Cartier, Omega, Audemars Piguet, Patek Philippe i Richard Mille. Ni tan sols Louis Vuitton en el camp dels bosses de luxe —on disposa del control del 19% del mercat— no pot presumir d’una posició tan extraordinàriament dominant.
Però aquesta notícia econòmica sobre l’èxit de la prestigiosa marca de rellotges de luxe amb seu a Ginebra ens hauria de fer reflexionar. Quina és la clau de l’èxit dels rellotges Rolex? Quin és el perfil dels compradors de Rolex? I sobretot: quan una persona es decideix a comprar-se un Rolex, per què —i per a què— se’l compra? Supose que els perfils deuen variar una mica segons si es tracta d’un Rolex dels més barats i relativament assequibles, com el Rolex Oyster Perpetual (que es comercialitza per un preu que pot rondar els 5.000 euros) o si parlem dels Rolex més cars, com ara el Rolex GMT Master II Ice (pel qual s’han de pagar al voltant de 400.000 euros). Però, en qualsevol cas... Què, si no la voluntat o la necessitat d’ostentar, condueix un client a pagar desenes o centenars de milers d’euros per un rellotge? De quina pasta són fetes les persones que han comprat el milió llarg de Rolex que l’empresa suïssa ha comercialitzat en 2023?
Potser hi ha gent modesta que porta anys estalviant, o que fins i tot es decideix a demanar un crèdit bancari per satisfer la il·lusió excèntrica de lluir un Rolex al canell. No ho sé. Podria ser, també, que determinada gent modesta se sacrifique econòmicament d’una manera extrema —fins al punt de llevar-se el menjar de la boca, com qui diu!— per poder adquirir un dia un Rolex amb la creença que, exhibint-lo al canell en el sabut joc de les aparences socials, podrà ampliar el prestigi personal i l’actiu del seu cercle de relacions professionals, amb la qual cosa potser podrà veure ampliades igualment les seues expectatives de negoci, projecció pública i progressió social. Hi insistisc: no ho sé; no ho puc saber. Però, a priori, fora de casos excepcionals com els que acabe de suggerir, tot sembla apuntar que el milió llarg de Rolex fabricats i comercialitzats l’any passat al món van tindre com a destinataris els canells de les senyores i els senyors que constitueixen l’elit econòmica mundial: els canells de les dones i els homes més rics del planeta.
I aquest —vull dir— sí que hauria de ser el centre de la reflexió. No sé si coincideixen —molt o poc— amb els selectes compradors de rellotges Rolex, però el fet cert és que, segons un informe de Credit Suisse, l’1 % més ric de la població mundial —que ve a ser el conjunt de les dones i homes que disposen d’un patrimoni personal de més d’un milió d’euros— concentra més del 45 % del total de la riquesa del planeta, de manera que (són faves comptades!) el 99 % restant de la població s’ha d’acontentar a repartir-se el 55 % de la riquesa restant.
—I què? —em pregunta, amb to desafiant, un empresari d’èxit que m’és molt amic, quan comente amb ell aquestes xifres escandaloses sobre la facturació de Rolex, la concentració de la riquesa, el creixement exponencial de les desigualtats socials i la conseqüent dissolució o laminació de les classes mitjanes.
—Que què? No res: absolutament res. Està tot bé. Que al món hi haja 2.600 persones que tenen la paella econòmica pel mànec i que disposen d’un patrimoni personal de més de mil milions d’euros cada una només em crea, si de cas, un problema: l’enveja...
—Ah! —respira el meu interlocutor alleujat—. Pensava que anaves a soltar-me una soflama anticapitalista!
—No, no, no. Tranquil! Déu em guarde... Soc molt partidari del capital, en general. I del meu, en particular —li dic, amb un somriure—. Tinc molt clar que és sobre la base de la propietat privada, del consum i del lliure comerç que hem pogut construir les quotes de confort, de benestar social i de progrés de què disposem. La civilitat s’ha construït, i es continua construint, ens agrade o no, sobre la pilastra del capital. Ara bé...
—«Ara bé», què? —bota el meu amic empresari, immensament ric, divertidament susceptible.
—Que trobe una llàstima que la minoria que concentra la majoria de la riquesa del món no tinga gust a l’hora de gastar els diners.
—Vols dir? —m’interroga, amb aire dissident (i amb aquell inconfusible to de qui se sent al·ludit).
—Sí. Em fa l’efecte que la gent rica, rica, rica, rica (rica com tu o més) no acaba de comprendre que els diners donen dos classes d’alegries: quan els guanyes i quan els gastes. Sembla que només li troben gust i plaer a la primera! Fa la sensació que només els agrada guanyar-ne, i acumular-ne, de diners; i que després els dol gastar-los!
—Va! Això no és veritat... —protesta l’amic, amb l’autoritat que li confereix saber-se pròsper, exitós, cobejat.
—I, en qualsevol cas —arribat a aquest punt decidisc no parar i deixar-me anar—, especialment al nostre rodal de món els rics, els rics de veritat, les dones i els homes podrits de bitllets, han demostrat tindre molt poc gust i molt poca sensibilitat a l’hora d’invertir-los.
—Igual és que ser ric, crear llocs de treball i generar riquesa econòmica no és tan fàcil! —protesta l’amic, amb to burleta, posant-se a la defensiva.
—Segur que no. Estic molt pobrament documentat en la qüestió. Però mira si deu ser difícil que només l’1 % de la població arriba a ser rica de veritat, a pesar que tots els altres, el del 99 % restant, també ho voldrien ser... —prove de llevar-li ferro a la discussió, fent broma—. Però els rics hauríeu de comprendre que, ni que siga per gelosia, el qui ens trobem en el 99% resant de la població us hem de tindre una mica de quimera. I és potser per això que trobem a faltar que, a l’hora de la veritat, ni per equivocació no invertiu un xavo en la promoció de l’art, en la preservació i la restauració del patrimoni històric, en la rehabilitació dels masos, en la dotació econòmica per a projectes d’investigació, en la recuperació del camp, en la protecció del món de la mar, en l’esponsorització de projectes audiovisuals genuïnament valencians, en la dinamització del món editorial, en la creació d’espais cultural, en iniciatives de revernacularització de la llengua, en campanyes de formació humana i científica dels treballadors, en beques per a creadors joves, en...
—Si, home! Això faltava... Per a això estan les administracions, no? I per a això paguem impostos...
—Toca, toca, toca!—proteste jo ara—. No estem parlant d’això! Parlem, simplement, que molts dels rics (dels veritables rics que acumulen milions d’euros) no tenen el gust de gastar els seus possibles en plaers derivats del compromís cívic, la sensibilitat cultural, la generositat social o el desenvolupament científic. Seran tan rics com voldran, però no deixen de ser uns pobres d’esperit. Prefereixen invertir els seus actius en negocis orientats a augmentar infinitament la fortuna («tindre per més tindre»). O, com si foren criatures, es gasten les pessetoles en béns de luxe perfectament inútils, que només serveixen per a ostentar puerilment que ells són els rics i els altres no.
—El bous es veuen molt bonics des de la barrera! —em recrimina l’amic ric, visiblement ofés—. Hauries de saber que per a la gent que s’ha trencat les banyes treballant i fent anar els negocis, arriba un punt en què conservar el patrimoni no és precisament una cosa tan senzilla. En fi, perdona, Joan... Però me n’he d’anar.
Abans d’alçar-se efectivament de taula i de deixar-me amb la paraula a la boca, el meu amic —un dels amics més rics que tinc, de qui admire i envege la capacitat que ha tingut per a fer anar negocies i ajuntar diners— ha consultat el rellotge que portava lligat al canell. Sí, clar. Un Rolex que pegava un esclafit: no sé si un Rolex GMT Master II Ice, però una Rolex d’alta gama, en qualsevol cas. Les busques del seu fastuós rellotge —«amb visualització Chromalight», que en diria la publicitat— marcaven les sis hores i quinze minuts: exactament, la mateixa hora que em marcava a mi el vell i gastat telèfon mòbil, que és on consulte l’hora sempre que vull, perquè mai no m’ha agradat portar rellotge, ni polseres, ni cap classe d’abillament superflu als canells.
Va ser aleshores —quan l’amic ja eixia per la porta de la cafeteria on havíem quedat— quan vaig caure en el compte que potser se n’anava perquè s’havia sentit ofés amb la direcció que havia pres la conversa. Li’n demane ací disculpes, públicament, si molt convé. Perquè, ara que hi faig examen de consciència, he de reconèixer que li vaig mentir en un detall no menor: el de l’enveja. No era veritat. No hi sent cap enveja. Perquè veient-lo eixir de la cafeteria, amb fingida pressa, de sobte vaig tindre la sensació que el vistós, apreciable i bufó Rolex que portava ostentosament lligat al canell segons com podia recordar, d’alguna manera, l’anell metàl·lic d’un ocell atrapat per la pota, l’argolla opressiva d’un captiu confinat dins d’una presó, o —per posar un tercer exemple— la polsera telemàtica que controla els moviments d’un reu en llibertat provisional... No. No hi té sentit l’enveja. Perquè ben mirat, ni amb els 10.580.000.000 euros de vendes de Rolex ningú no és pot alliberar del despotisme del temps, que ens fa a totes i tots igualitàriament pobres: solidàriament —i indiscriminadament— rics.