Ho han tornat a fer. Ses senyories ho han tornat a fer. S’han reunit, han votat i han comptat vots. Sembla que aquesta volta la partida ha oferit emoció, perquè el resultat ha estat ajustat: sis a cinc. Tan ajustat que si fora un set de tennis no haguera volgut. S’hi hauria requerit una diferència mínima de dos. O un tie-breat: un joc decisiu, una mort sobtada. Però ací sí. Ací sí que sembla que val una victòria tan ajustada: de sis contra cinc. I ses senyories han dictat sentència.
Em referisc, naturalment, a la resolució adoptada aquest passat dimecres pel Tribunal Constitucional a propòsit del recurs que el partit polític Vox va presentar al seu dia contra la declaració de l’estat d’alarma al març de 2020. Tal resolució s’ha aprovat, com deuen saber, amb el vot favorable de sis magistrats que han aconseguit imposar-se al vot contrari d’uns altres cinc magistrats. I tot això al si d’un Tribunal Constitucional caducat i incomplet. Caducat, perquè quatre dels seus dotze integrants —article 159 de la Constitució Espanyola a la mà, punt 3: «Els membres del Tribunal Constitucional seran designats per un període de nou anys i es renovaran per terceres parts cada tres»— haurien d’haver acabat en el càrrec l’any 2019. I incomplet, perquè el magistrat Fernando Valdés va dimitir ara fa nou mesos per la imputació en un procés de «maltractament en l’àmbit familiar» i encara no ha estat substituït. Onze magistrats, només, per tant. Sis a cinc, el resultat. I ja ho saben: una resolució que declara inconstitucionals i il·legals les mesures més dures adoptades en el decret d’alarma. Concretament: la resolució anul·la els apartats 1, 3 i 5 de l’article 7 del Reial Decret 463/2020, de 14 de març, avalat pel Congrés al seu dia amb 321 vots afirmatius, cap en contra i 28 abstencions. I val a dir que el primer d’aquests tres punts ara anul·lats era, precisament —poca broma—, el que regulava el confinament.
En fi... La veritat: ingenu de mena com soc, sempre m’ha semblat que aquesta praxi de votar i computar subjectivitats humanes com a sistema normalitzat per a dictar sentències judicials és de molt difícil digestió. Se suposa que la sentència dictada per un tribunal —més encara si es tracta del Tribunal Constitucional, que entenc que no deu ser un tribunal de pa i peixet— hauria de prendre base, indefectiblement, en evidències i fonaments jurídics clars, metòdics, coherents, ecumènics, incontrovertibles. Sòlids, unànimes, irrefutables. Altrament dit: la justícia, per a ser justa, se suposa que hauria de descansar sobre judicis de fet (judicis objectius, que no depenguen de l’ull que mira ni de la ideologia de qui raona), i no sobre judicis de valor (judicis que se supediten a la lliure subjectivitat de qui opina i a les preferències personals de qui judica).
Però no. Ho han tornat a fer. Ses senyories ho han tornat a fer. S’han reunit, han votat i han comptat vots. Sis contra cinc. Els efectes jurídics de la sentència afectaran l’ordenament jurídic essencial de l’Estat i condicionaran la destinació de no sé quants milions d’euros: per exemple, els de totes les multes imposades per vulneració temerària de l’estat d’alarma, que ara podran ser recorregudes. Perquè aquest és el cas: la sentència tindrà exactament el mateix recorregut i el mateix efecte amb un sis a cinc que si s’haguera adoptat per unanimitat dels onze magistrats del caduc i incomplet Tribunal. I no cal dir: les nòmines dels cinc magistrats que hi han votat en contra seran satisfetes a final de mes d’una manera indistinta a les nòmines dels sis magistrats que hi han votat a favor. I tal dia farà un any, perquè ací no passa res. Ningú no els requereix la coherència d’una resolució consensuada. Ses senyories poden discrepar en els fonaments de l’ordenació jurídica més bàsica i elemental com qui discrepa si són millors les clòtxines gallegues o les mediterrànies. O si és millor, o no, sofregir l’arròs de la paella abans de coure’l. «Què preferiu? Pronuncieu-vos. Clòtxines gallegues, sis; clòtxines mediterrànies, cinc. Arròs sofregit, cinc; arròs bullit, sis. Inconstitucionalitat de l’estat d’alarma, sis; constitucionalitat de l’estat d’alarma, cinc...»
És una evidència que esborrona: les resolucions d’un tribunal com el Tribunal Constitucional —uf!— es voten segons preferències subjectives, personals, ideològiques. I segons quins siguen els magistrats que en un moment determinat hi exercisquen el càrrec, la sentència pot apuntar en un sentit o en el diametralment oposat. Només això justifica la disparitat de criteris i de posicions, entre juristes a qui caldria pressuposar una màxima preparació i competència —car tots se suposa que són «juristes de reconeguda competència amb més de quinze anys d’exercici professional», d’acord amb el citat article 159 de la Constitució. Però no. Ja es veu: és sobre la base de preferències subjectives, personals i ideològiques —i no sobre fonaments jurídics ferms, competents i irrefutables—, que es dicten les sentències: segons quina siga la majoria que s’impose en una votació entre veus discrepants. «Al pes», com si diguérem.
Arribats a aquest punt, la pregunta que trobe que totes i tots ens hauríem de formular, amb no poca inquietud d’esperit, és: com pot ser que cinc magistrats d’onze, en un cas tan fonamental com aquest, s’hagen pronunciat obertament en contra de la resolució dictada i l’hagen votada en contra? No en sabien prou, de Dret, aquests cinc perdedors de la votació? No s’havien llegit prou bé, el cas? No hi tenien prou competència? Se sabien malament la lliçó? Estaven equivocats, i per això defenien posicions contràries a les que finalment s’han determinat de justícia en la sentència? Qui ens diu que els equivocats no eren els altres? Quin tipus de ciència jurídica és la que avala una resolució com aquesta, quan el resultat no és compartit per quasi la meitat dels suposats màxims especialistes? Pot descansar el mètode d’una disciplina, per més humanista que siga, sobre la base d’un paradigma que, més o menys complex, queda demostrat que descansa, en realitat, sobre judicis de valor i no sobre judicis de fet? S’imagina algú que en un equip d’investigadors en matemàtiques, o física, o química, o biologia, o medicina —o, fins i tot, filologia, o història, o pedagogia, o sociologia, o arqueologia— els problemes, els diagnòstics, els tractaments, els fàrmacs, les tesis i els teoremes es resolgueren a colp de votació entre els investigadors, sense cap tipus de consens nascut d’una metòdica conjunció dels sentits i de la raó (de l’observació, de la mesura i de la ratificació sistemàtica; d’una determinada deducció sistemàtica, d’una determinada metodologia, d’una determinada lògica)? Quina garantia té una disciplina en què les conclusions més importants i decisives —i aquesta de la constitucionalitat de l’estat d’alarma sens dubte ho és— es decideixen per votacions de sis persones contra cinc? Si el criteri ha de ser quantitatiu, per correlació de majories, no fora més lògic que hi votàrem tots? O, a les males: no hi hauria de prevaler, votació per votació, la de l’acord del Congrés (hi insistisc: amb 321 vots afirmatius, cap en contra i 28 abstencions i, per tant, amb un resultat contrari al que ara dictamina el Constitucional)?
No ho sé, però... Caram! Algú podria imaginar que una filla o un fill contara, un dia, en arribar a casa: «Mira: és que m’han suspès matemàtiques. Jo em pensava que tenia ben resolt el problema de l’examen. Preguntaven: “En quin punt té un mínim la funció f(x) = 3x2 + 6x – 4?” I jo vaig contestar: “En el punt (-1, -7).” Però hi hem votat i tretze companys han votat que no: que consideraven que el resultat havia de ser (1, 7). I només dotze hem votat a favor de (-1, -7). I clar: hem suspès, nosaltres dotze. Però només per un vot, eh? Hem suspés només per un vot...»
Per a més inri, els qui entenen d’aquestes coses no deixen d’apuntar que la històrica i desconcertant resolució feta pública aquest dimecres pel Tribunal Constitucional, en el sentit de declarar il·legal l’estat d’alarma del 2020 (amb les conseqüències jurídiques que això pot comportar), s’ha vist condicionada d’una manera determinant per la circumstància de la dimissió del magistrat Fernando Valdés ara fa nou mesos, com a conseqüència d’una causa judicial oberta per maltractament després d’una discussió amb la dona. De fet, aquest magistrat, segons sembla, va ser el primer ponent de l’assumpte i es va posicionar decididament a favor de la legalitat de l’estat d’alarma. El càlcul, par tant, era que amb el vot del magistrat Valdés la votació hauria quedat empatada sis a sis, i que, en aquest cas, el vot de qualitat del president Juan José González Rivas (obertament posicionat entre els cinc partidaris de desestimar el recurs d’inconstitucionalitat presentat per Vox) hauria decantat la resolució just en un sentit contrari al que finalment ha tingut, d’estimar parcialment el recurs d’inconstitucionalitat interposat per Vox contra el «Reial Decret 463/2020, de 14 de març, pel qual es declara l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada per la Covid-19» i, en conseqüència, declarar-ne «inconstitucionals o nuls» els ja al·ludits apartats 1, 3 i 5 de l’article 7. Heus ací el fet, per tant: les circumstàncies accidentals, rocambolesques i peregrines d’unes vicissituds estrictament personals han fet possible un decantament de la balança jurídica cap al costat inesperat. Pot dependre d’això un sistema judicial? No ens deixa a la intempèrie, una tal arbitrarietat, al conjunt de la ciutadania?
No ho sé, la veritat... Sé només que ho han tornat a fer. Ses senyories ho han tornat a fer. S’han reunit, han votat i han comptat vots. I un servidor, llec en els vessants més especialitzats, complexos i intricats del dret i de les ciències jurídiques, mai no ho ha arribat a saber comprendre, això: que la justícia siga forjada a força de vots particulars ideologitzats. I ho confesse: em sent envaït, en la intimitat, per una patètica, vergonyant, perplexa, atònita, desconcertant, vulnerabilíssima sensació de ridícul. Deu ser —per descomptat— un problema meu de percepció. Perquè es veu que aquesta manera de procedir de ses senyories, ja habitual en el nostre sistema judicial, no és en realitat ridícula, sinó raonabilíssima, coherentíssima, democraticíssima. Absolutament justa: car sempre hi haurà un tribunal disposat a aprovar-la, resoldre-la i sentenciar-la. Ni que siga amb una composició caducada i incompleta. I per sis vots contra cinc.