Diuen que una imatge val més que mil paraules. I no. No sempre és cert aquest lloc comú. Depén, naturalment: depén de la imatge, i depén de les paraules. Tant en depén que, de vegades, una sola paraula, segons el context —«amor», «t’estime» o «benigne», posem per cas— pot arribar a valdre més que mil o un milió d’imatges.
L’altre dia, tanmateix, em va arribar al mòbil una il·lustració que, amb a penes cinc paraules comptades incorporades ací i allà estratègicament a manera de rètols, resultava especialment eloqüent: amb una eloqüència que pocs articles d’opinió amb més de mil o un milió de paraules podrien oferir. Va ser la genial amiga Anna Ballester qui la va compartir, la imatge, en un grup de WhatsApp en què mantenim contacte una selecta colla d’amics, coneguts i saludats de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. Es tractava —ai!— d’un dibuix en què es veien diferents taules d’un restaurant ocupades cadascuna d’elles per un únic comensal. Amb aspecte pobre, decadent i abatut, hi observem les taules que al·legòricament ocupen l’Educació, la Ciència, l’Art i l’Atenció Sanitària. En aquestes taules, cobertes amb estovalles velles i apedaçades on podem llegir els respectius rètols, els personatges sostenen amb les mans un plat buit, amb l’actitud de qui demana caritat perquè pateix carència i necessitat. No tenen ningú que els atenga, perquè en aquell restaurant els cambrers —opulents, obesos, servils i avars— només atenen la taula que ocupa, en primer plànol i d’esquenes, un comensal amb indumentària militar que, amb una espasa tacada de sang al costat, representa la Guerra. Només ell, destinatari de totes les atencions, disposa d’una taula plena fins al caramull. I tot i això, quatre cambrers continuen portant-li platerades, i platerades, i més platerades plenes de... Diners! Perquè en aquell restaurant, per comptes de menjar, es veu que és això el que se serveix a taula: diners.
«La Guerra s’ho menja tot: en termes econòmics i tot.» Aquest és el missatge que es desprén de la vinyeta. Ja s’entén: «La Guerra és insaciable». I més encara: «Els diners que van a la Guerra són diners que mai no arribaran a l’atenció de l’Educació, la Ciència, l’Art o la Sanitat.»
Tan bona —i tan oportuna per als temps convulsos que vivim— m’ha semblat la caricatura en qüestió, que he volgut aclarir de qui era. Com que no apareixia signada en la imatge reenviada per l’amiga Anna Ballester, he tafanejat una mica per Internet fins que... Bingo! He pogut aclarir en el lloc web https://www.lambiek.net/artists/g/ganf_yuliy.htm que es tracta d’una caricatura de Yuliy Ganf, un artista gràfic ucraïnés que va nàixer a Poltava l’any 1898 i va morir a Moscov fa quasi cinquanta anys, el 1973. Fet i fet, el dibuix en qüestió, que tan poderosament ha cridat l’atenció aquests dies va ser publicat ja, segons sembla, en el número del 10 de febrer de 1953 de la revista moscovita Krokodil, amb el títol següent: «A Amèrica, en aquest restaurant només atenen una persona».
No deixa de ser curiós, per tant, que el context original de la publicació, tan remot en el temps, fora, precisament el d’un historietista ucraïnés amb nacionalitat soviètica que, en plena Guerra Freda, publicava el seu treball precisament a la capital de la URSS en contra de la imatge bel·licista dels Estats Units d’Amèrica. Certament, s’hi podria sucar un pa, amb aquesta carambolesca circumstància, amb les sabudes postres de sempre: «Maria Satíssima, com ha canviat la història!»
Precisament perquè la història és tan canviant —i imprevisible—, no puc sinó reivindicar el mèrit d’aquesta vinyeta que ara circula per la teranyina digital, traduïda a l’anglés i sense el peu original en rus: perquè és evident que la crítica que enclou contra la despesa aberrant dels governs en matèria de defensa militar —l’alimentació de les guerres— esdevé perfectament atemporal; pertinent i oportuna en qualsevol context; mordaç i eficaç en qualsevol moment i en qualsevol país del món.
Aquesta setmana, de més a més, trobe que la popular i històrica vinyeta del senyor Yuliy Ganf adquireix una significació encara més especial, perquè al costat de les impúdiques imatges de guerra que els mitjans de comunicació i les xarxes socials continuen publicant i reproduint, hi ha hagut una altra notícia que, d’alguna manera, ha aportat un contrapès d’esperança. Em referisc, per descomptat, a la notícia del Trastuzumab dextecan. Ja ho sé, ja, que el nom és una mica intricat. Però és el que és: el d’un fàrmac que sembla que s’ha demostrat eficient per a la millora del tractament en pacients que pateixen un dels tipus de càncer de de mama metastàsics més agressius, el HER2-positiu. Si més no, a aquesta conclusió apunta l’estudi que ha dut a terme un equip encapçalat pel director de l’International Breast Cancer Center (IBCC) de Barcelona, el doctor Javier Cortés Castán. És a saber: que aquest fàrmac és capaç de frenar l’avanç del càncer i mantenir-lo sense progressió en el 75,8% de les pacients durant dotze mesos, un percentatge molt superior al pobre i frustrant 34,1% que fins ara s’aconseguia amb el tractament estàndard. Més encara: la desaparició total d’aquest virulent tipus de tumor s’ha pogut comprovar en el 16,1% de les pacients, quasi el doble que el 8,7% de casos que s’aconseguien en el tractament fins ara estàndard. Tant és així que aquests esperançadors resultats han estat qualificats com «els més positius en la història del càncer de mama»...
Mentre els senyors de la Guerra continuen devorant —insaciablement— vides, recursos i cabals amb fusells, míssils, bombes i tancs, la investigació i la ciència continuen aportant avanços fascinants per al coneixement: a pesar que, tal com genialment il·lustra la vella vinyeta del senyor Yuliy Ganf, al figurat restaurant dels recursos pressupostaris, Educació, Ciència, Art i Sanitat continuen maltractats, desatesos i oblidats —amb el plat buit— per contrast amb la indecent abundor de la Guerra.
Ho vull confessar: enmig del sentiment d’incomprensió, tristesa, ràbia, frustració i impotència que em generen les notícies i les imatges de la guerra, aquesta altra notícia del fàrmac Trastuzumab dextecan, tan prometedorament eficaç per als tractaments futurs contra el càncer de mama, m’ha permés reconciliar-me una mica amb la condició humana. Supose que hi deu tenir alguna cosa a veure el fet que ma mare va morir, precisament, com a conseqüència d’un càncer. Tenia només cinquanta-nou anys quan aquell càncer que patia se la va emportar. I era, possiblement, la dona més admirable que mai he conegut —i que mai coneixeré—: amb una vitalitat, una capacitat de treball, una il·lusió de viure, una bondat, una integritat i una capacitat de sofriment tan infinites com infinit ha estat, també, efectivament, el sentiment d’orfandat que ens va deixar.
Sí. Ma mare va morir enguany farà vint-i-cinc anys. Per un càncer. Per un maleït càncer: de mama, justament. I vint-i-cinc anys després del traspàs, aquesta setmana encara he somniat amb ella: somrient bondadosament a pesar dels dolors de la malaltia i dels efectes devastadors de la quimioteràpia. I em sàpiguen perdonar: però no he pogut evitar la temptació de posar en relació el seu somni recurrent —producte, segurament, de l’estima infinita per la seua memòria, com un tresor sagrat que sempre m’acompanya— amb la notícia de l’avanç científic que ara obri, en matèria d’oncologia terapèutica, noves portes a l’esperança a tantes dones que, com ella, han patit, pateixen i patiran un o un altre tipus de càncer de mama.
No els míssils, sinó el discerniment; no la violència, sinó la investigació; no el fanatisme, sinó la imaginació; no les bombes, sinó la intel·ligència; no els quarters, sinó les universitats; no els fusells, sinó el trellat; no els uniformes, sinó les bates blanques; no les bales, sinó els llibres; no els arsenals, sinó els laboratoris; no els bombardejos, sinó les escoles; no els llançagranades, sinó els instituts; no les revolucions sangonoses, sinó les evolucions sostingudes; no els himnes, sinó les cançons d’amor; no els tancs, sinó la vela inflada de la ciència; no la guerra, sinó la raó, el discerniment, la reflexió, el coneixement i la consciència... Aquesta: aquesta i no una altra és la lliçó que hauríem de ser capaços d’inferir, d’una vegada per totes, a partir de la història; de la història del progrés, la prosperitat i la civilitat. Només caldria examinar-hi què ens ha procurat unes mínimes quotes de benestar i qualitat de vida, i què ens les ha frustrades: sospesar-hi quines han estat les claus per a conquerir les dosis de confort, de dignitat, de salut i de llibertat de què disposem.
Caldrà tornar a fer-ne l’aprenentatge? Sí. Mentre hi haja guerres al món caldrà fer-lo tantes vegades com siga menester. L’aprenentatge de la pau, el saber, la cultura i la sensatesa. Fins que arribe el dia en què la imatge del senyor Yuliy Ganf perda, per fi, tot el seu vergonyant sentit. Per a nord-americans, russos, ucraïnesos, xinesos, coreans i espanyols. Aquest, lamentablement, no ha estat el cas fins ara: i en el got mig buit de la realitat més pessimista hi ha la constatació que la imatge de Ganf ha preservat la vigència, si més no, des del 1953 fins al 2022. I tanmateix...
Tanmateix, a la vista de notícies científiques com la del Trastuzumab dextecan, no deixen d’imposar-se amb la força d’un vent impetuós i irrefrenables algunes preguntes en l’agenda pública. Com ara aquesta: no ens hauria de semblar lúcid somniar en la possibilitat d’un món on tots els comensals del restaurant de la vida —Educació, Ciència, Art i Sanitat— disposaren d’un plat suficientment ple? Com seria la nostra societat si els pressupostos dedicats a l’armament militar i a la guerra es dedicaren a educació, investigació i ciència? Tant costa de comprendre, en aquest restaurant nostre, que és millor invertir els recursos públics en la millora de la vida més que no en el negoci i la indústria de la mort?