El passat dissabte Altea, un any més, es va erigir —ni que fora solament per unes horetes— en la capital de les lletres valencianes contemporànies. Va ser amb motiu del sopar de gala en què es van lliurar els Premis Altea de Literatura i Investigació 2023. Entre altes autoritats, vam tenir l’oportunitat de saludar al mirador del Palau Altea Centre d’Arts l’alcalde d’Altea, Jaume Llinares; el primer tinent d’Alcalde de l’Ajuntament d’Altea, Diego Zaragozí; la regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Altea, Aurora Serrat; la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó; la secretària autonòmica de Política Territorial de la Generalitat Valenciana, Imma Orozco; els representants del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana, Úrsula Ferrando i Borja Fuster; el vicerector d’Estudis, Qualitat i Llengües de la Universitat d’Alacant, Paco Torres; la vicerectora de Cultura, Esport i Extensió Universitària de la Universitat d’Alacant, Catalina Iliescu; la rectora de la Universitat d’Alacant, Amparo Navarro; la directora de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant, Pilar Tébar; el president de la Fundació Caixaltea, Sergio Olivares; els expresidents de la Fundació Caixaltea José Miguel Cortés i Rocío Gómez; la presidenta de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (À Punt), Mar Iglesias; membres de la Corporació Municipal i del Consell Rector de Caixaltea, escriptors, investigadors, polítics, periodistes, professors, acadèmics, artistes, músics, jurats dels Premis... Tot el Sursum Corda de les institucions polítiques i culturals del rodal, vaja!
La gala, magistralment conduïda per la periodista Mamen Asencio —amb la força, l’energia, la joia i la personalitat que la caracteritzen—, va ser amenitzada, com sempre, per l’especialíssima i impagable música en viu de l’Orquestra Blava, i va servir per a conéixer les obres guanyadores —i els corresponents autors— d’aquesta setena edició dels Premis Altea: el prestigiós arquitecte Miquel del Rey Aynat va resultar guanyador del Premi d’Assaig i Investigació Francesc Martínez i Martínez amb el treball Llotges, porxos i riuraus. Gènesi i desenvolupament de les arquitectures porticades valencianes (en aquesta modalitat, el Jurat també va voler fer una menció especial a l’obra De la noblesa al claustre. La vida de Josefa d’Orduna i Corbí i la seua transformació en sor Josefa de Jesús de Sémola Orduña); el jove biòleg barceloní David Boteller Mas es va emportar el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil amb l’obra L’últim Ngaranna; i, finalment, el professor de la Universitat de València Xavier Mínguez López va ser mereixedor del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa amb la novel·la Solsmarina.
Enmig de la festa d’expectacions, intrigues i emocions propis de la nit —costarà d’oblidar en la història dels Premis l’exquisida humanitat i la nua tendresa que encomanaven les paraules finals del parlament de Xavier Mínguez—, de més a més, els Premis Altea 2023 van tenir l’encert de retre un sentit homenatge pòstum al locutor radiofònic, poeta, articulista i escriptor Antoni Beneyto Maestre: Toni Mestre. Fet i fet, tinc per a mi que un dels moments més especials de la nit va ser quan la regidora de Cultura, Aurora Serrat, va lliurar simbòlicament al germà de Toni Mestre, Josep Manel Beneyto Maestre, el Trofeu Estela d’Honor com a signe del reconeixement i l’estima del poble d’Altea a la memòria i l’obra del l’enyorat periodista i escriptor.
Doncs bé... és, precisament, a propòsit de Toni Mestre que em sembla bonic recordar, acabats de passar els Premis Altea 2023, una anècdota esdevinguda fa prop de vint anys. Es va produir el 4 de juny de l’any 2004, quan tot el món es pensava que Carmelina Sánchez-Cutillas tenia només 77 anys, però en realitat estava ja a punt de complir-ne 83... Aquell dia —el 4 de juny de 2004, vull dir— Carmelina va eixir de casa a poqueta nit especialment ben mudada, perquè havia d’anar, també ella, a una gala literària. Concretament: a l’acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Amb una particularitat: que aquella nit de primavera madura del 2004, a part del lliurament dels Premis de la Crítica, hi havia també, com era tradicional, l’homenatge especial que l’Associació d’Escriptors retia a una personalitat excepcional de les lletres valencianes contemporànies. I era el cas que, en aquell any, el 2004, l’honor havia de recaure, precisament, en la figura de la nostra Carmelina.
Miren vostés com són les coses —heu ací l’inici de la part anecdòtica de l’assumpte—, que la persona encarregada de fer el discurs laudatori a l’escriptora homenatjada (la laudatio, que se’n sol dir) va ser, precisament, l’escriptor i periodista originari d’Altea Antoni Beneyto Mestre, Toni Mestre: el "just i necessari" Premi Estela d’Honor dels Premis Altea 2023. I, a l’hora de parlar sobre la figura de Carmelina, Toni Mestre, en el seu discurs, va voler recontar en primera persona la volta en què ell va conéixer per primera vegada la gran escriptora valenciana del segle XX. Va ser a la mítica Llibreria Ausiàs March, que el mateix Toni Mestre juntament amb Frederic Martí havien obert al número 11 del carrer Ambaixador Vic de València. I Toni Mestre hi explicava:
«Recorde una dona rossa, de mitjana edat, una mica distant, que parlava un valencià aprés més als llibres que al carrer o a casa. Va ser, per tant, una presentació de circumstàncies, com tantes altres, que no hauria donat més de si si no hagués estat que, parlant parlant va eixir a la conversa la seua vinculació a Altea. Paraula màgica! La fredor es va esvair de sobte i va ser substituïda per la cordialitat i l’interés. Perquè malgrat que Carmelina va nàixer a Madrid [...], Altea és, i serà sempre, el nostre poble. Diuen que tothom és d’on fa el batxillerat, és possible, però tant Carmelina com jo som del lloc on hem passat les vacances de la nostra infància: Altea. I concretament de la partida de Cap Negret.
»Dels primers intercanvis de noms, llocs i records vaig passar a mostrar-li un llibre sobre Altea que veníem molt bé i que es deia Folklore valencià. Coses de la meua terra, edició de 1947. “L’autor del llibre és... [Francesc Martínez i Martínez]” I la sorpresa va vindre quan Carmelina em va dir: “Era el meu avi”. A partir d’aquell moment freqüentà habitualment “Ausiàs March” i ens vam fer amics.»
En aquell mateix discurs del 4 de juny de 2004 en homenatge a Carmelina, Toni Mestre, buscant sempre la complicitat amb l’escriptora d’Altea, va voler desvelar, de més a més, quin va ser el contingut de la dedicatòria que Carmelina li va fer l’any 1976 en un exemplar d’Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. Segons conta Mestre, Carmelina li va dedicar aquell llibre amb les paraules següents:
«Al meu vell-jove amic Toni, amb qui em dispute l’amor a Altea. Amb l’afecte de… Carmelina».
Saben? passada ja del tot la ressaca dels Premis Altea de 2023, i en enmig d’aquesta sensació de no-sé-què que proveeix la Setmana Santa en l’adveniment del Dissabte de Glòria —Altea, no s’ho poden imaginar, és, en aquests dies, un veritable formiguer de persones: l’impetigen del turisme àvid de mediterraneïtat— em sembla especialment bonic que els Premis Altea hagen pogut servir per a reunir festivament dos o tres centenars de persones del món de l’art, la cultura i la literatura per a celebrar que és ara el poble d’Altea qui disputa i rivalitza —de la manera més digna, noble i civilitzada— en l’afecte, l’honor i la memòria a tots ells: a Toni Mestre, a Francesc Martínez i Martínez i a Carmelina Sánchez-Cutillas.
Perquè també en això, en el culte a la memòria d’aquestes tres grans personalitats contemporànies («el grau de civilitat d’una societat es pot mesurar segons la manera com s’homenatja la memòria de les persones que hi han excel·lit en l’àmbit del coneixement, la cultura, l’art, la creativitat, la comunicació o la cohesió social», escrivíem ací, fa un parell de setmanes), es va notar que sí: que, efectivament, Altea, per obra i gràcia dels Premis Altea de Literatura i Investigació, es va tornar a erigir, en la vespra del Diumenge de Rams, un any més —«ni que fora solament per unes horetes»— en la capital de les lletres valencianes contemporànies.