MAR I MUNTANYA (113) / OPINIÓN

Repicar de campanes

4/12/2018 - 

‘Anar a missa i repicar’.

El Ple del Consell va aprovar la setmana passada un decret pel qual declara Bé Immoble d’Interés Cultural (BIC) un conjunt de setanta campanes gòtiques valencianes. Quin gust de repicar deuen pensar els campaners. Aquestes estan datades entre 1250 i 1650 i presenten una rellevància singular pel nostre patrimoni cultural, i pertant és menester protegir-les i donar-les a conéixer.  I si fos possible també gaudir del seu so. Totes tenen nom.

De fet, a la Marina Alta en tenim dues, la campana Santa Llúcia (1450) que es troba actualmente al Museu Arqueològic i Etnogràfic de Xàbia, i la campana Sant Joanet de Mosquera (1450) que està depositada a la parròquia de la Nativitat de Maria d’Alcalalí.  La primera es va trobar a l’ermita de Santa Llúcia a Xàbia tot i que pertanyia a l’ermita de Sant Joan, i la segon tenia el seu lloc primigeni a l’ermita de Sant Joanet.

Si ens posem a pensar-ho, el repicar i el voltejar de campanes són un so gairebé ancestral. Com i quant ens ha acompanyat aquesta vibració sonora al llarg dels anys? Guardem algun record? De ben segur que sí, perquè antany era el transmissor de la informació. La veu del poble estava al campanar. Lligada d’aprop pel retor o pel frare. Música de segles. Antiga i ben viva, amb missatge senzill i rotund. Ara ja no és el mateix, impera la mecanització. Com a mínim però, tal i com reivindiquen el campaners de la Catedral de València, s’haurien de mantenir tres condicions: conservar o restaurar les campanes originals, reproduir el seus tocs tradicionals, i no impedir que es fagen els manuals. Englobar així tot el seu conjunt com a instrument vibrant que forma part de les nostres vides i que pot resultar captivador.

Com sinó sabem que hi ha celebració? Repicar de campanes també és motiu de festa i tradició. 

Cançons tradicionals nadalenques com aquesta ens donen la raó: 

‘Campana sobre campana,

y sobre campana una,

asómate a la ventana,

verás el Niño en la cuna….

I es que abans als pobles hi havia fins a mitja dotzena de tocs diferents. Ara sembla que tot haja desaparegut. Només els més grans endevinen o esbrinen què significa què quan sentim el seu so. Hem de promoure l’ofici de campaner, el que deien que era el més alt de tots. Ara encara sonen campanes quan toquen missa de diari o de festiu però en moltes ocasions el so ja no és el so, és simplement una gravació. Com quan donen les hores. 

I pel que fa als neòfits, només reconeguem quan toquen a morts. 

‘Per qui toquen les campanes?’  va ser un dels llibres d’Ernest Hemingway, centrat en la Guerra Civil Espanyola i en la mort.  El seu orígen però és bastant més anterior. Fou el poeta John Donne (S.XVI) el que sembla emprà l’expressió per primer cop.

‘…la mort de qualsevol m’afecta,

ja que estic unit a tota la humanitat;

És per això que no preguntis mai per qui toquen les campanes;

toquen per tu’

Missa de difunts. 

La veritat és que aquests instruments metàl·lics de percussió conformen un dels patrimonis històrics que acompanyen al llarg dels temps als nostres pobles i ciutats. Sobretot si ho fan des del campanar d’una església amb precissió i vibrants. Tot i que no siguen gòtiques.

Almenys aixina ho pense jo. Perquè si hi ha alguna cosa al meu poble -Benissa-, a banda de la Puríssima Xiqueta,  és el continu repicar de campanes (mecanitzades o no). És el que comporta tenir la Catedral de la Marina, que tenim huit campanes amb huit badalls, i també alguna devoció. Per alguna cosa ens havien de dir ‘fills de frare’. 

Benissa, polp i missa, tot i que això comporte un sobresalt com el que va passar fa dos anys, poc després de Diumenge de Rams. I és que la campana ‘San Ruben’ va perdre el seu badall de devers 30 kilos. Imagineu-vos si això li cau a algú al cap.

Allà on hi ha campana, hi ha badall’

De ‘fer campana’, (faltar a classe), ja parlarem altre cop.