Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

T’HA EIXIT UN FIL PRECIÓS / OPINIÓN

Renta’t la boca cada vegada que digues cultura

23/05/2019 - 

Quan una paraula es buida de sentit, un gatet perd una de les seues set vides al Parc Lo Morant, o a l’estany dels ànecs de la UA, o al passeig del Postiguet, o a l’Hort de Sant Plàcid, el Palmerar d’Oriola, o qualsevol bressol de soft kitties del món. I fer servir fins a desgastar una paraula, en campanya electoral, és una mena d’holocaust felí. Des que va començar la campanya electoral municipal que el terme “cultura” s’ha convertit en el must que acompanya qualsevol proposta, ‘Alacant serà cultural o no serà’. 

Seguint al mestre Harris i la seua definició per negació, cultura no s’obtendria estudiant Cervantes o March, ni escoltant Los Planetas, ni gaudint amb els quadres de Lorenzo Aguirre. Això queda clar, però més enllà de l’enumeració de negacions hi ha un espai més indefinit que l’espai als mapes, més enllà de Poniente (Westeros pels abominadors del magnífic art del doblatge). Potser caldria una Arya de l’antropologia per aclarir-nos el tema.

Tot i això, alguna coseta sí està clara: “cultura és el mode socialment aprés de la vida que es troba en les societats humanes i que abasta tots els aspectes de la vida social, inclosos el pensament i el comportament”, tenint en compte que els trets culturals es troben configurats, principalment, per un ensenyament socialment condicionat.

I aquí ja tenim el lío muntat: cadascú mira de condicionar segons els seus interessos de classe, gènere, condició social, economia, quan no directament des d’una anada d’olla de mides siderals. No és d’estranyar que la gran majoria dels agents culturals tinguen un gran problema d’identitat, i un mosqueig generalitzat vers les institucions i els seus gestors. Si “la gent de la cultura” no acaba de tindre clar que és això de ‘cultura’, imagineu el darrer regidor arribat des de la profunditat llefiscosa de les paperetes electorals.

Cultura és tot, i en tant que això, cultura no és res, només la dedicació capriciosa d’algú que vol viure del conte (una metàfora d’allò més encertada, ja que els contes, les històries, les narracions, això que ara diuen l’storytelling, forma part del nucli central de la cultura i el ser cultural, com bé saben els guionistes de Game of Thrones). 

Una de les tasques més importants d’un responsable de política cultural, seria retornar als administrats el gust per les històries, pels contes, que reprenguen la figura demiúrgica dels contadors d’històries, dels artistes, però clar, si els propis polítics gaudeixen d’una narrativa pobre, poc engrescadora, de vegades caricaturesca, sempre grollera i tosca, no hi ha manera.

Per això, sense recança de caure en el síndrome de l’impostor, parlen i parlen de cultura, l’encasten en qualsevol discurs, converteixen el mot en un xiclet mastegat fins a perdre sabor i consistència, fent d’ella només una goma insulsa que cau en terra i s’enganxa en la sola de les sabates dels turistes, els veritables reis del mambo, els reals destinataris dels pressupostos municipals. Perquè els turistes, amb les sues bandes de comiat de solter/a de Pepe, Pepa, Ángel, Antonio Luís o Romualda, i la seua cort d’escoltes, són quantificables, com les cerveses servides en els festivals, com les pernoctacions dels hotels, mentre que la cultura, això que els antropòlegs són incapaços de definir, és una cosa intangible que no cap en un full d’excel.

Han arribat a la mateixa conclusió que el gran Marvis Harris, i sense tant de temps de regirar papers i viatjar a llocs exòtics: la cultura no s’obté en un concert de Love of Lesbian, així és que com més lluny, millor.

next
x