Regals 

Hi ha recomanacions que són regals per a l’esperit. Aquesta setmana me n’ha arribat una amb la garantia d’això que en podríem dir una denominació d’origen excepcional. L’escriptor i dramaturg Joan-Lluís Moreno, inopinadament, m’enviava un missatge de WhatsApp en què, després de les salutacions convencionals, m’explicava que havia sentit en la ràdio —en La Ventana, de la Cadena Ser, dimarts— una entrevista «interessantíssima» al «neuròleg i viròleg eminentíssim» Juan Fueyo. Em recontava, Joan-Lluís, que aquest doctor Fueyo, d’origen asturià i residència estatunidenca acabava de traure un llibre amb el títol Viral, i que s’havia referit en l’entrevista a unes paraules d’Isaac Asimov que l’havien impactat i que, al seu parer, «li van com anell a la situació que vivim.» Venien a dir: «la gent es pensa que és democràtic assumir que la meua ignorància val tant com el teu coneixement.»

De seguida li vaig contestar, a l’amic Moreno: «Xe! Si trobe un pessic de temps per a l’oci buscaré l’entrevista que em dius a ca Internet: hi ha recomanacions que són regals. Asimov em va fer molt companyia en els anys de joventut.» Com que per a fruir segons quins regals sempre val la pena trobar un pessic —o un grapat— de temps, vaig fer la picardia d’escoltar el podcast del programa en qüestió i d’indagar una mica en les referències que s’hi manipulaven. I és així que he sabut que les paraules d’Asimov que Joan-Lluís em regalava —les paraules citades pel doctor Juan Fueyo en el llibre Viral, oportunament reproduïdes durant l’entrevista de Carles Francino—, són d’un text publicat l’any 1980, amb el títol «El culte a la ignorància», a propòsit de la lamentable tendència social i política que l’autor detectava als Estats Units d’Amèrica d’aquell moment, en el sentit de difondre l’antiintel·lectualisme. Concretament, Isaac Asimov hi escrivia: «La tensió de l’antiintel·lectualisme ha estat una constant en la nostra vida política i cultural, alimentada per la falsa noció que la democràcia significa que “la meva ignorància és tan bona com el teu coneixement”.»

Als ulls de l’investigador asturià Juan Fueyo, la pandèmia ha deixat ara en evidència —més de quaranta anys després del text d’Asimov— que la ignorància posa en risc la vida pròpia i la dels altres. I que el coneixement, en canvi, les salva. Per això, segons aquest  neurooncòleg professor de la Universitat de Texas: «Cal aspirar a estar informats, i a deixar que la nostra experiència i la nostra saviesa guien les nostres decisions. Per damunt de les supersticions de qualsevol tipus, i de les ambicions polítiques dels autòcrates de qualsevol signe, s’enlairarà, de nou, la coloma blanca de la ciència. L’optimisme s’amaga davall de les advertències. Els científics busquen solucions per a salvar el món. I les trobaran. Aquesta pandèmia es controlarà amb una vacuna i prompte nous i millors tractaments podran aplicar-se als malalts que pateixen la COVID-19. No busquem solucions en altres llocs. La ciència sempre ens ha ajudat a triomfar: a trencar les cadenes imposades pels tirans o per la biologia. No permetem que els autòcrates ens releguen a l’ostracisme. Tal com cita Carl Sagan quan conclou Els dracs de l’Edén: «El coneixement és el nostre destí.»

M’agraden: m’agraden aquests tipus de discursos de defensa del coneixement davant l’amenaça de la ignorància. Els valore «justos i necessaris». I alguna cosa em diu que no és en absolut casual, aquesta recuperació, ara, del discurs d’Asimov publicat fa més de quaranta anys per a interpretar el moment actual: als Estats Units d’Amèrica com en qualsevol altre racó del món. Per què? Perquè hi ha, ara més palmari que mai, el fenomen de les anomenades fake news en les xarxes socials, la controvertida llibertat d’expressió referida a judicis de fet contraris a la raó, la burrera tossuda i comprimida dels qui orgullosament es confessen terraplanistes, la cabuderia dels negacionistes que després de dos milions de morts al món continuen opinant que la pandèmia no és real, la negligent irracionalitat dels antivacunes, i un llarg etcètera d’ignoràncies, supersticions i flipamentes per l’estil que, en nom de la democràcia, reclamen un tracte social tan bo i equitatiu com el que es dispensa al coneixement científic. Certament, en el nostre present estrany i pandèmic, hi ha motius per a sentir-se amenaçat per una tal ignorància. I tots, en una major o menor grau, tenim testimonis i experiències que permeten documentar allò que Asimov advertia: que té el mateix valor l’afirmació destrellatada d’un ignorant que el judici entenimentat d’un savi o un especialista.

L’assumpte no és nou. Asimov l’atacava sense embuts en aquell article de 1980, sí. Tanmateix, les seues estimacions no diferien molt de les que —per exemple— ja advertia i denunciava Enrique Santos Discepolo en el seu cèlebre tango «Cambalache»: «Hoy resulta que es lo mismo / ser derecho que traïdor, / ignorante, sabio, chorro, / generoso o estafador. / ¡Todo es igual! / ¡Nada es mejor! / Lo mismo un burro / que un gran profesor.» I aquestes —ai!— són paraules escrites fa més de vuitanta-sis anys, l’any 1934. La sensació ja era aquesta mateixa: que tot és igual, un ignorant, un savi; un neci, una eminència; «un burro i un gran professor».

Al conegut vers de Jorge Manrique, «Cualquiera tiempo pasado fue mejor», sovint convé contraposar una dita en vernacle que a l’assagista Joan Fster li agradava molt de citar: «Sempre han tingut bec les oques.» Si de cas, com sosté la periodista Nieves Concostrina, es podria admetre —sense perill d’error—: «Cualquier tiempo pasado fue anterior»... Però no: no necessàriament «mejor». Fet i fet, quan en els nostres dies sentenciem que «La ignorància és atrevida», en referència als terraplanistes, els negacionistes o els antivacunes, no sé si som conscients que es tracta, en realitat, d’una unitat fraseològica ben antiga, i que apareix recollida ja en el Ramellet de proverbis, màximes, refranys i adagis catalans que Justin Pépratx va publicar a Perpinyà el 1880. I, posats a espigolar cites i parèmies... No fora bo de referenciar, en aquest mateix context, el vers d’Ausiàs March: «El no expert jutja ple d’ignoràncies»? O aquest altre judici del nostre gran poeta del segle XV: «Creixent saber, la ignorància es desperta; / al qui més sap li corre major dubte: / en aquell temps que res no sé, no dubte»...

Heus ací la grandesa dels clàssics: que apunten i disparen —amb la sageta de les paraules— al cor mateix de la condició humana. Per això no passen de moda ni perden vigència al llarg dels segles. En efecte: ara com en el segle XV els ignorants jutgen temeràriament i desafien l’opinió dels experts; els qui més en saben, d’una disciplina, són els més conscients de la pròpia ignorància i del marge inevitable d’incertesa que embolcalla tot coneixement possible; i els veritables savis sempre dubten més que els boquimolls eixelebrats, atrevits, ignars. Ho advertia sant Vicent Ferrer —per completar el repertori de cites— en un dels sermons que va predicar en la Quaresma de 1413: «a pecadors per ignorància és la medecina ciència». No em diran que no podria ser, aquest, un eslògan pertinent contra les aberracions irracionals que emanen de l’intintel·lectualisme que Asimov denunciava fa més de quaranta anys! «Contra el pecat de la ignorància, la medicina del coneixement.»

Si més no, aquesta és la idea que em va vindre al cap fa un parell de dies, mentre esperava el torn en la cua d’eixida del supermercat. pel to de la veu, no vaig poder evitar sentir la conversa que el senyor que anava immediatament davant de mi volia mantenir amb la caixera. Al mateix temps que anava restituint al carro —pleníssim!— els productes que la treballadora havia passat pel lector de codis de barres, l’home provava de fer proselitisme:

—I tu penses vacunar-te, Irene?

—Sí, clar, home. Quan em toque em vacunaré... —va contestar la dependenta, rere la mascareta, parapetada darrere de la mampara de metacrilat.

—Ui! Pos jo no ho tinc gens clar. A saber què porta la vacuna, saps? Diuen que pot afectar la genètica. I provocar mutacions i tot! No: no és de fiar —concloïa, l’home. infonent una convençuda seguretat al discurs.

—Però si els metges i tot el personal sanitari es vacunen és perquè la vacuna deu ser bona, no? —provava d’argumentar amb veu suau i melosa, la pobra Irene, sense voler entrar en discussions.

Ai, que m’has dit! Sant Pere és bon home! «Res no sé, no dubte»! I allà que comença a abocar el seu discurs, aquell bon home, fent bo el vers ausiasmarquià que «el no expert jutja ple d’ignoràncies»:

—Pos tu sabràs què fas, Irene! Perquè la vacuna esta no està provada. I potser provoca càncer. O mutacions. O efectes degeneratius.

—Sí? Tu creus? —li preguntava Irene d’esma, per cortesia, amb aire absent, provant d’esquivar amb professionalitat qualsevol tipus de conflicte o confrontació dialèctica amb el client.

—Clar que sí. És un perill! Un perill! De més a més, l’han feta els americans! I què vols esperar tu dels americans? Una merda de vacuna tòxica! No veus com són, els americans, que volen controlar el món?

—La vacuna de Moderna, que és la que arribarà ara, sí que crec que és americana; però la de Pfizer tinc entés que que l’han feta conjuntament una companyia americana  i una companyia alemanya que es diu BioNTech —provava d’explicar la caixera, que demostrava saber de què parlava.

—No, no, no, no! Són les dos americanes: les dos americanes! —volia imposar l’home amb un to de veu més elevat—. I ja et dic: a vore qui es fia dels americans! És una vacuna que no funciona. I és molt perillosa. Pot matar. Jo, per prudència, no me la pense posar!

És en aquest punt quan va arribar el moment veritablement antològic de la conversació. En comprovar l’home que Irene li estenia el llarg tiquet de la compra i no tenia la menor intenció de replicar-li, l’home, imparable, es va decidir a esgrimir una escomesa última i definitiva:

—Saps què? Que jo m’esperaré a la vacuna espanyola. Perquè la vacuna espanyola serà molt millor i molt més fiable que l’americana. Diuen que ja quasi està: que estan acabant-la d’arrodonir i li estan fent unes últimes proves. Sembla que la llançaran de seguida. I és boníssima! Boníssima, boníssima, boníssima. L’espanyola, l’espanyola, l’espanyola: jo vull la vacuna espanyola. Ara quan isca, la vacuna espanyola, serà la millor. I entonces sí que me la posaré jo!

Maria Santíssima! Per poc no em cauen les celles a terra. Encara no sé com hi vaig poder reprimir, just a flor de gola, la carcallada estrepitosa i impertinent que instintivament va estar a punt de brollar-me des de dins.  «A pecadors per ignorància és la medecina ciència», assegurava sant Vicent. Però... I als pecadors de fanatisme, sectarisme, intolerància, nacionalisme,  totalitarisme i populisme? També els servirà la ciència com a medicina?

Sí. No en sé imaginar una altra... Fet i fet, aquesta situació de pandèmia que travessem potser ens regalarà l’oportunitat de reconciliar-nos amb això que en podríem dir una cultura científica. Ens pot procurar l’oportunitat d’aprenentatge que, sense la deguda inversió en investigació i coneixement, a l’hora de la veritat ens trontollaran els recursos de què ens depenen el benestar, la salut i la vida. Més encara: aquesta pandèmia potser ens proporcionarà el regal preciós de poder constatar que tot el coneixement del món no serveix de res sense una ciutadania capaç d’activar un mínim sentit crític a l’hora de garbellar les informacions fiables respecte de les que no ho són. I en aquest regal, l’evidència que no existeix una eventual «vacuna espanyola» (fet i fet, a Espanya ni tan sols no es disposa d’una estructura d’empreses farmacèutiques i laboratoris d’investigació amb una capacitat mínima per a intentar aquesta aventura biotecnològica!) —juntament amb la constatació que aquest fet ens condemna a una inevitable condició de supeditació als mercats internacionals dominats pels estats líders en recerca, desenvolupament i innovació—, potser ens farà entendre, d’una vegada per totes, que l’actitud del «que inventen ellos!» d’Unamuno és porta a un camí equivocat, truncat, sense eixida.

Potser aquest és el regal que hem de saber agrair com a compensació per tant de patiment, tant de dolor, tantes morts i tantes frustracions originades per aquesta pandèmia: un canvi de mentalitat que ens habilite, per fi, la certesa i la confiança que, com diu el doctor Fueyo, «per damunt de les supersticions de qualsevol tipus, i de les ambicions polítiques dels autòcrates de qualsevol signe, s’enlairarà, de nou, la coloma blanca de la ciència.»