Regal de Reis

Era el dia 5, vespra de Reis. La família i els amics estàvem dinant al restaurant Ca Mezquida. No sé per què, no havia desconnectat el mòbil. I va sonar. Era el meu germà:

—Joan, és que Rubén...

No va poder dir res més, perquè, vençut pel dolor, va trencar a plorar com una criatura.

Se’m va fer un nuc a la gola. I me’n vaig fer càrrec, de seguida, de la situació. Rubén, el cunyat del meu germà, la persona més forta —físicament i emocionalment— que mai he conegut, havia entrat en situació crítica després d’haver lluitat durant anys contra un càncer d’efectes devastadors.

—Estan esperant que arribe la família de Carcaixent, perquè se’n puguen acomiadar. I el sedaran. Pots passar tu a recollir els xiquets i portar-los, per favor, a la Cavalcada? —em demanava el meu germà.

—Clar que sí...

El cor se’m va fer agre. I una tristesa infinita em va envair l’esperit. Un parell d’hores després vaig passar pels meus nebot i vaig anar amb ells a la Cavalcada. Però els crits i les rialles de la multitud que s’havia congregat a l’Avinguda per donar festiva benvinguda, un any més, al seguici de la màgia, la meravella, la innocència, la il·lusió i el renovellament de la vida, em semblaven irreals, distants, una mica impúdics i tot. I, mentre tocava el requint amb la banda de música al final de la desfilada lluminosa de la Cavalcada, no podia deixar de pensar que, al mateix temps que el poble celebrava la vida, Rubén, a contracor, es veia forçat a encarar el trànsit definitiu de la mort.

En haver-se acabat l’entrada dels Reis a la plaça dels Esports, vaig consultar el mòbil. Hi tenia un missatge del meu germà. Em proposava de trobar-nos al Centre de Salut. I a la porta d’urgències del Centre de Salut, en un bot —efectivament—, vaig anar a trobar-me amb ell. Tenia els ulls humits i la cara estrafeta.

—Però que Rubén està ací, al Centre de Salut? —li pregunte.

—No, no, no. Està dalt, a casa... T’he dit de quedar ací perquè preferisc no trobar-me amb ningú. Saps? Rubén encara ha reaccionat quan ha sentit passar la banda de música tocant. Però ja està: ja l’han sedat. I no hi ha res a fer. Serà qüestió d’hores...

—Quin desastre!

El silenci va haver de parlar per nosaltres, perquè ni ell ni jo sabíem trobar les paraules justes per a un moment així. I, senzillament, ens vam abraçar.

—No et preocupes pels xiquets, que estaran bé amb nosaltres, a la Carbonera —vaig encertar a dir, per fi.

No s’equivocava, el meu germà. Perquè a penes quatre hores després, a les onze i mitja de la nit, m’enviava el fatal missatge: «Rubén acaba de faltar.» I, pensant en el seu fillet Rubén de tres anys, i en la seua dona Laura, i en sa mare Mari Carmen, i en el seu germà Berni, i en la seua germana Betlem (que és la dona del meu germà), i en els nebots, i en tota la família, no em vaig poder estar de lamentar en veu alta, una mica estremit i amb les mans sobre el rostre:

—Déu meu! Quin regal de Reis, Rubén...

Era evident que en aquell moment jo encara no havia comprés res. Perquè la mort injusta —i inconhortable— de Rubén, precisament en la nit de Reis, als quaranta-nou anys, sí que comportava, en realitat, un regal impagable: un regal absolutament extraordinari i inoblidable que jo no vaig saber descobrir sinó al sendemà de matí —talment com l’infant que amb ulls sorpresos i fascinats desembolica el paper d’un regal preciós i inesperat. I és que, durant les llargues i penoses hores al tanatori acompanyant en el sentiment la família de Rubén, en el Dia de Reis d’enguany vaig tenir l’oportunitat de viure amb intensitat inenarrable l’últim gran regal de Rubén: el regal del seu llegat, que perdurarà sempre. Perquè certament va ser un veritable regal per als sentits, per a la raó —i per a l’ànima— poder admirar la meravella de gent que es va voler apropar al Tanatori Marina Baixa per a expressar les condolences a la família i testimoniar pregonament l’afecte a Rubén. I juntament amb el veritable exèrcit d’amigues i amics que s’hi anaven aplegant, van comença a arribar, també, desenes de corones i de centres florals. I tot —aquesta era la part més increïble!— amb la més absoluta, eclèctica i heterogènia de les diversitats polítiques, culturals i socials. Vull dir: que les mostres emocionades d’afecte hi arribaven per part de persones i entitats de tota classe i condició, de les més vàries i dissemblants adscripcions ideològiques o identitàries: des de l’extrema dreta fins a l’esquerra extrema; des de l’espanyolisme més abrandat i fanatitzant fins al valencianisme més radicalment desacomplexat. En l’emoció, en l’afecte i en el dol per Rubén es dissolien i restaven reduïdes a la insignificança, el Dia de Reis, totes les diferències: de dreta i d’esquerra, de davant i de darrere, de figures i formes, de dalt i de baix. I, palmàriament evidenciada la relativitat i la insubstancialitat de les discrepàncies doctrinals i dogmàtiques davant de l’abisme de la mort, al voltant de la capella ardent de Rubén es feia manifesta de manera corprenedora una agermanada solidaritat en allò més essencial. Perquè per damunt de totes les arbitrarietats accessòries que ens condicionen l’existència i la vida en societat, surava —en els plors, en les encaixades de mans, en els besos, en les abraçades, en les paraules dites en veu baixa— un nítid i inefable sentiment d’humanitat. De pura i estricta humanitat.

«Ostres, Rubén. Quina lliçó. I quin gran regal de Reis...», em vaig dir en veu baixa, provant d’evitar que els ulls se m’ompliren d’aigua mentre m’apropava a l’amic Pep Lanuza, sogre de Rubén, visiblement afectat. Amb ell en vaig voler compartir la reflexió:

—És increïble, Pep. Has vist la diversitat de gent que hi ha? Rubén es feia de voler per tot el món. Per tot el món! Ben poques persones he conegut amb la capacitat d’això: de fer-se estimar per tota classe de gent, al marge de manies, conviccions, ideologies i convinences.

—Sí. Ja ho crec. Era d’una pasta molt especial. Encara no m’ho crec, Joan; encara no m’ho crec. M’ha deixat tocat...

Al sendemà del Dia de Reis, el dimarts dia 7, va quedar demostrat que, a més de Pep, eren centenars i centenars de persones les que havíem quedat inesborrablement tocades per la vida i per la mort de Rubén. Perquè després del funeral, a l’església de Dalt, quan el seu fèretre va eixir a la plaça, el silenci que va servar la multitud que va ser literalment estremidor. No el recorde en cap altre enterro. I em va refermar en el descobriment fet en el Dia de Reis d’enguany, al Tanatori, acompanyant en el sentiment la família de la gran persona que era Rubén. Ço és: que entre l’immens llegat que Rubén ens deixa, com a home bo —generós, servicial, després, jovial; amb un somriure, una mà estesa, una abraçada i un gest alegre, honest i empàtic per a cada moment—, hi ha el regal de Reis més preciós que m’han fet mai: el de mostrar i demostrar amb l’exemple que, per damunt de qualsevol tipus de diferència, és sempre possible superposar la més pura, vera i honesta essència de la fraternitat humana: l’amor, l’amistat, l’afecte, la tendresa, la bonhomia, la germanor, l’alegria, la jovialitat i la solidaritat entre totes classes de gents.

I, indestriablement vinculat a aquest regal desacostumat i preciós, l’heroic combat per la vida que Rubén ha lliurat en els últims mesos a l’empara de la seua família —Rubén va sobreviure al càncer durant quasi dos anys, després que els metges anunciaren que li devien quedar a tot estirar vint-i-quatre o quaranta-vuit hores—, hi ha també un missatge valuós que mai no hauríem d’oblidar: que l’amor a la vida és un precepte sagrat. I que, en conseqüència, hem de saber aprofitar a cada moment, sacrosantament, mentre ens siga possible, el privilegi absolutament excepcional d’estar vius. I que, durant el temps que ens dat de poder respirar, no hi ha cap obligació més vertadera i important —cap obligació ètica i moral, vull dir— que assaborir plenament cada instant com això que és: un instant únic, un instant irrepetible, un instant etern. I això, també en nom —i en la part— dels qui ja no continuen al nostre costat: amb la preclara consciència que els nostres morts són i seran eternament vius en cada so, cada matís, cada nota, cada color, cada ombra, cada gest, cada misteri, cada paraula i cada silenci de la bellesa que ens han ensenyar a albirar —i a estimar.

 És, el del llegat de Rubén —ho serà per sempre—, un dels més bells regals de Reis que mai m’han fet. I vull que em perdonen que, precisament per tan bell —per tan valuós, per tan humà, per tan admirable, per tan necessari—, impúdicament l’haja volgut compartir amb tots vostès en aquest primer dissabte després de Reis.