VALÈNCIA. La setmana passada férem un repàs de la fama d’alguns barris de València. I bé, com que molts altres barris famosos es quedaren fora, he tornat a donar veu als seus veïns. Resulta un exercici agradable llegir l’orgull que generen els barris de València, similar en alguns casos a l’orgull de poble, i el poc que es parla de les característiques concretes de la majoria d’ells. Tirar arrels en una part precisa de les ciutats grans no és senzill, però quan ho fas, sents que formes partes d’un espai comú. És cert que hi ha barris més ortodoxos, uns altres més nous sense eixe arrelament, i també hi ha uns altres que a poc a poc en perden l’essència. Eixa evolució constant de la ciutat resulta encara més interessant quan algú et parla del mercat d’estraperlo que hi havia allí o allà, o les alqueries centenàries que conreaven on ara hi ha edificis impersonals. Però no ens posem nostàlgics i mirem el present dels barris vius, on residixen estos actors de la comunicació —en el sentit ample de la paraula— que ens parlen amb mirada apreciativa de les virtuts i la fama, dels seus respectius llocs al món.
Raquel Alapont - Periodista
Patraix és un barri amb l’esperit d’un poble. De fet, ho era. Va deixar de ser-ho en 1870, quan es va annexionar a la ciutat de València. Els que hem nascut a Patraix i hi vivim, tenim eixe sentiment de pertinença al barri, idèntic al que té la gent que naix en un poble. Que ens costa eixir d’allí. La gent no entén la nostra obsessió per quedar-nos-hi sempre, i per això sempre has d’escoltar coses com “Que hi ha més vida fora de Patraix!”. El seu veïnat s’estima Patraix moltíssim, com la meua iaia Vicenta, que va nàixer al carrer Juan Bautista Corachán i se’n va haver d’anar a treballar a Cocentaina, en companyia del meu iaio. Quan van passar dos anys hagueren de tornar-se’n, la iaia Vicenta no suportava estar lluny de la seua plaça de Patraix. En definitiva, el millor que té és el veïnat, que allà on van s’enorgulleixen del barri, i que, quan marxen a viure fora, sempre troben un forat per a fer-se un esmorzar al bar Patraix, per a anar a comprar al mercat o per a passejar-hi pels carrers, on hi ha les cases ancestrals que reuneixen l’essència del barri.
Guillem Lisarde - Periodista
Pinedo és una pedania de València, però a efectes reals té cor de poble i és així com s’hi viu. És conegut per ser la platja de tots els gustos: familiar, nudista i, fins i tot, per a gossos. És la porta que comunica la bellesa dels arrossars i de l'Albufera amb el bullici de la ciutat. Varia segons a qui li ho preguntes, Pinedo té moltes fames, i quasi totes són merescudes:
Per al sector faller, Pinedo és la Sala Canal (epicentre de playbacks); per als cinèfils i romàntics és l'Autocine, i per als gormands és el lloc on està eixe restaurant d'arrossos tan bo o l’ubicació preferida del passeig marítim per a plantar la taula i sopar a la fresca; per a tota classe de butxaques!
Si busques producte, no hi ha millors tomaques i melons que els criats als terrenys arenosos de Pinedo, l'orgull dels pocs agricultors que queden.
Per als nostàlgics, ací es mantenen algunes de les barraques més antigues i de les tradicions més espectaculars, com les corregudes de joies: carreres a cavall, a pèl, a la platja. Així com les restes de la ruta del bakalao amb el solar de The Face o Spook, encara en peu i en actiu.
També és la ferida oberta que va deixar el poble dividit amb el Pla Sud i que va fer desaparéixer moltes cases i construccions antigues...
I sí, en altres entorns, Pinedo és conegut per les "mogudes nocturnes per a adults" que ocorren a les seues rotondes, o entre les seues dunes... Ah, i un consell, només els locals podem fer referència a l'olor que es desprén de la depuradora. Ja ens hi podeu estar agraïts!
Jorge Alamar- Director de laFotoescuela
Ahir vaig eixir prompte de casa i vaig tornar tard, dia de molt de treball. Nevera buida, rebost poc abellible i tots els comerços tancats excepte els bars. Telefone a Los Chicos, on fan el meu entrepà preferit a Natzaret: “Hola, quería un librillo sin mayonesa para recoger", "¿Eres Jorge?", "Sí" (des de l’estiu que no hi anava!), "En 15 minutos lo tienes". Ja sé que este article no va sobre proximitat o sentiment de comunitat. Sé exactament sobre què tracta, tot i que opte per no dir-ho. Però és que ni en els 8 anys que porte vivint en este barri, ni en els 28 anteriors des que vaig vindre per primera volta dins de la panxa de ma mare, mai ningú m'ha tractat pitjor que aquell cambrer.
Lidia Caro, periodista i escriptora
El Botànic són quatre carrers i una avinguda —la Petxina— amb el trànsit salvatge. Malgrat confinar amb el Carme, la gentrificació encara ens deixa respirar, tot i que en els últims mesos cert fons voltor s'ha carregat unes quantes cotorres que verdegen el Jardí Botànic. També ha desnonat a setze famílies i els lloguers estan pujant com la meua febre ara mateix.
Tenim un mercat municipal, un parell de places dures, la dosi de problemes socials que keep Botànic weird i una xicoteta constel·lació de locals d'ambient. Al barri hi ha dues velocitats: sensesostrisme i vegetarisme (un restaurant, una cafeteria vegana, una botiga eco); diversos locals de partits minoritaris d'esquerres i un edifici lletgíssim i grandíssim que va ser la seu del PP; un jardí preciós i botànic, i els carrers plens de merda.
Álvaro Martínez - Periodista
El meu barri té fama de lloc de festa. El Cedro, Honduras i inclús Xúquer, no massa lluny, supose que ho fan més evident. La importància de l'hostaleria és gran, encara que a mi m'agrada fer veure altres coses que ho fan especial. Parlem d'un barri que està en un lloc estratègicament situat, en un passeig de mitja hora caminant de la platja, de la Ciutat de les Arts i les Ciències i del centre de la ciutat, i d'un barri jove per ser costaner a les universitats. Ni vell ni nou, i amb gent d'ací i d'allà. Un lloc on, si controlem els recents problemes de botellón, crec que fa goig viure.
Ismael Algarra - Periodista
Si soc sincer, em costa identificar-me amb el concepte de barri en la seua expressió més completa. Potser serà perquè el meu barri, Camins al Grau, s'allunya de l'arquetip de proximitat, familiaritat i identificació que puguen tindre altres barris de la ciutat i apel·la al turisteo amb una aposta moderna (amb les peculiaritats de les construccions de la marca Calatrava), lúdica i cultural més empoderada. Que, per descomptat, m'agrada i no la canviaria després de mitja vida transitant els seus carrers. És un espai obligat per a qualsevol viatger que arriba a la ciutat. Un reclam per al guiri. I també un paradís per a eixa febre malaltissa (amb tot el respecte del món) que és el running. L’antic llit del riu Túria és un degoteig constant entre els quals passegen, corren, circulen amb les seues bicis i practiquen altres esports. Un entorn perfecte per a l’influencer de torn, per a qualsevol tiktoker que es pree. Perquè la selfie al cartell de València enfront de l’Hemisfèric de la Ciutat de les Arts i les Ciències és parada obligada, un dels llocs més fotografiats. I qui no s'ha llançat alguna volta per la monumental figura de Gulliver tombat en el sòl i s’ha fet algun arrap que un altre? És igual l'edat que tingues; no et pots resistir. Moltes vegades em pregunten què fa un granota de bressol vivint a escassos metres de la casa dels seus veïns blanc-i-negres.
Aina Cogollos - Filòloga
Benimaclet, barri de "perroflas" com diuen alguns, però també cultura i art als carrers —als murals i grafitis de Marc Soma i J.Warx, a les llibreries emblemàtiques, diferents, solidàries, feministes, humanes, familiars, com La Repartidora, La Rossa i La Traca—. És compromís social, solidaritat, germanor. És el barri dels estudiants, de la gent “del rotllo”, alternativa, vitalista, rebel, lliure, combativa i valenta, amb ganes i força per lluitar pels seus ideals; i també de jubilats i famílies, de parelles de iaios passejant de la mà.
Són falles populars al Terra, jam sessions al Musical, figatells i una cassalleta a La Murta… És un barri sencer plantant cara als nazis per dir-los que som un espai lliure d’odi i no són benvinguts, de cuidar-nos uns a altres. La germanor amb majúscules. La banda assajant, lindy hop i teatre. És passejar per l’Horta per tornar a fer-se’n una al Kaf Café mentre escoltes un recital de poesia. Sopar a l’Olegari, El Carabasser o l'Ambra, i que els cambrers et coneguen pel teu nom. És sentir parlar valencià pel carrer, i no sentir-te un “bitxo raro”, perquè estàs a casa. És la resistència de les xicotetes merceries i botigues contra els centres comercials; relacions humanes, solidàries i generoses, davant la fredor i la impersonalitat de la gran ciutat. És que la teua amiga et diga “no puc dormir” i anar a pegar una volteta com dos “marujes” a les 2 del matí sense perill. Benimaclet del meu cor, orgull de poble dins la ciutat, i molt més. Tant, que un tros d'article se'm queda curt.
Mercedes Herrán - Fotògrafa
El meu barri, l’Eixample, sempre ha tingut fama de pijo i estirat. Molts amics de fora del barri sempre em deien que jo no sabia el que era un barri, que a esta zona no se la considerava barri, però jo mai ho vaig sentir així. Depén del moment vital en el qual em trobara, sí és cert que em venia millor o pitjor viure ací.
A mi el que més m'agrada és que és molt bonic, és còmode i les cases de sostres alts em fascinen. A més, la seua ubicació és perfecta perquè estàs a un pas de tot. Hi ha xicotet comerç i cada vegada hi ha més emprenedors que s'atreveixen amb noves propostes que l’enriquixen. L’oferta gastronòmica i nocturna hi predomina i, com deia abans, depén del teu moment vital. Jo en l'actualitat tinc família i malgrat ser una zona amb molts col·legis, és un barri que no està adaptat a les famílies perquè li falten espais dedicats a la infància, biblioteca o instal·lacions esportives municipals... I ni parlar de l'oferta cultural.
Després de la pandèmia i de l'onada de robatoris que van tindre lloc l'any passat, està havent-hi un moviment de gent. Crec que és un barri que està canviant i que s'està llevant aquell aire viejuno que tanta falta li fa.
Sandra Sancho - Comunicadora
Realment he crescut a la frontera entre dos barris, Torrefiel i Orriols, encara que si em pregunten sempre diré que soc d'Orriols. Dir que eres d'Orriols és guanyar-se el respecte d'alguns i la compassió d'uns altres i pot ser que tots tinguen raó. Encara que el primer que em toca dir és que no hem de confondre Orriols amb Barona, malgrat que eixos carrers i cases formen part del barri. Orriols és un dels barris més multiculturals de la ciutat, tranquil i amb moltes zones verdes, ja voldria Russafa! És un barri que reivindica el proletariat, amb ambient obrer i humil que, a més, té zones arquitectòniques molt interessants. D'una banda, compta amb una illa d'adossats de colors típics d'habitatge de construcció obrera de meitat del segle XIX. El meu somni de la infància. Però també, Orriols encara conserva una xicoteta part de l'entramat d'habitatges de poble. Amb la seua plaça inclosa. I just al costat, una ermita que, gràcies a la lluita veïnal, ja no està enmig d'un solar. La fama d'Orriols potser és fruit dels conflictes d'un barri als quals ningú ha parat atenció, però per a mi significa prendre'm una cervesa al sol amb ma mare abans de menjar.