Qüestió d’identitat

La qüestió de la identitat sembla que està d’actualitat. Dimecres passat, en la multitudinària presentació a Alacant del nou llibre d’Enric Balaguer, El desert i altres palpitacions del nou segle —quina festa de la intel·ligència, el pensament, les idees, les paraules, la felicitat, l’assaig i la civilitat!—, la noció d’identitat va aparéixer amb recurrència. I és que, certament, el de la identitat és un debat inexcusable en el nostre món postmodern: tant en el nivell individual com en el col·lectiu. El desdibuixament de les identitats tradicionals, l’esclavitud als engranatges del mercat, l’addicció a les pantalles (i a la vida digital, en general), la devaluació del prestigi de les humanitats, el consum de drogues i la química recreativa, la internacionalització dels mercats i —especialment— el progressiu raquitisme del llenguatge semblen haver comportat, en els individus i en les societats, una crisi identitària de proporcions alarmants: no menor que l’estrictament econòmica. El fenomen s’entén de seguida amb una simple constatació: abans els paisatges rurals i urbans, el caràcter de les persones, l’art, els referents simbòlics, els ressorts emotius, els usos i els costums eren marcadament distints —i fàcilment recognoscibles— entre els diferents pobles del món. Ara, en canvi, un centre comercial d’ací és idèntic al d’allà; aquest aeroport i aquell altre semblen eixits del mateix estudi d’arquitectura; les tendes d’aquesta ciutat i la de més enllà venen exactament els mateixos productes; les fotografies dels hotels i les platges —dels auditoris, els restaurants i els parcs d’atraccions— són intercanviables entre qualssevol dels països dels cinc continents. Ens proclamem amb grandiloqüència ciutadans del món, i amb això potser no fem sinó delatar la nostra pobra condició de pobladors de no-llocs. I esdevenim —perdonen l’expressió— formigues de la gran ciutat adotzenadament instal·lades en l’asèpsia, la vacuïtat, la insipidesa.

Aquesta qüestió de la identitat —de l’eventual crisi de la identitat— és, precisament, la que aquests dies (28 i 29 d’octubre i 4 i 5 de novembre) està centrant el prestigiós fòrum del Curs de Sociolingüística en la Seu Universitària de la Nucia. Es diu fàcil, i per als qui l’hem freqüentat des de l’inici sembla cosa de no creure, però la d’enguany és ja la 29 edició d’aquests Cursos de Sociolingüística de la Nucia: tot un clàssic de l’extensió universitària que ha facilitat un espai acadèmic rigorós i privilegiat per a la comunicació, el coneixement, el debat i la reflexió al voltant del complex i decisiu món de les llengües en la societat: dels usos de les llengües i de les derivacions que aquests usos tenen en l’àmbit educatiu, en els mitjans de comunicació i —per formular-ho expeditivament— en els sentits, les raons, la creativitat i les emocions de les persones.

Ja des del títol, el 29é Curs de Sociolingüística de la Nucia té l’encert d’encarar el tema de la identitat en positiu: contraposant, al fenomen de la dissolució de la idiosincràsia i la despersonalització de les societats, els reptes i les necessitats de construir noves identitats integradores que potencien la diversitat i s’enriquesquen amb el benefici de les diferències i la variació cultural. No és precisament curt, el lema del Curs, però sí eloqüent: «Nosaltres? Construïm la identitat ara i ací. Ensenyament i referents culturals». I en un marc tan suggeridor com aquest, els organitzadors m’han volgut convidar a exposar idees, enraonaments i propostes sobre «El Valor de la identitat en el sistema educatiu valencià». Així: amb la paraula Valor en majúscula, perquè Valor —l’obra del castallut universal Enric Valor— hi siga explícitament considerat.

Davant un embolat com aquest, per més passions que el debat identitari em desperte, per més seduccions que reconega en l’univers meravellós de Valor, i per més estimulant que em resulte la pedagogia —l’art i el plaer d’ensenyar, el prodigi d’aprendre—, un no pot evitar recordar aquesta vella dita: «Què farem? Farem foc o fugirem?». La fugida, en qualsevol cas, haurà de ser endavant. I passa per concretar —triar i sistematitzar— un seguit de referents culturals canònics i imprescindibles, irrenunciables en les programacions didàctiques del nostre racó de món. L’exercici no deixa de ser excitant. I el voldria compartir: quins referents culturals triarien vostés?; a quines coses no hauríem de renunciar de cap de les maneres, els valencians, a les aules d’avui i en les vides de demà?; sobre la base de quin patrimoni idiosincràtic podem percaçar, a les escoles —a les cases, les places i els carrers—, una dosi mínima d’autoestima?; sobre quins valors culturals podem alçar, els valencians, una veu original i ferma en el complex diàleg d’Europa i del món globalitzat?

la diversitat és i ha de ser, precisament, un dels trets identitaris més valuosos del nostre sistema educatiu

Ara mateix només em ve al cap un manera honesta de temptejar respostes per a aquestes preguntes. I és reformulant-les en la pregunta (no sé si capciosa) següent: «Culturalment parlant, quines coses creuen vostés que un valencià —de Vinaròs, de Bèlgida, de Gandia, de Callosa d’en Sarrià, d’Elx o d’Alacant— de cap de les maneres no hauria de deixar de sentir i viure abans de morir-se?». No sé vostés, però si a mi em feren apuntar i disparar per via d’urgència unes primeres referències, segurament se’m farien presents les següents: les festes del foc (amb les falles i les fogueres en primer lloc), el cavalleresc esport de la pilota valenciana, les bandes de música, els moros i cristians, el Tirant lo Blanch i Ausiàs March (que al seu moment van condicionar, respectivament, l’evolució de la narrativa i la poesia universals; i que encara ara continuen capgirant la ment i l’esperit de qui els sap llegir), el corprenedor Misteri d’Elx, la Muixeranga, l’olor i la concepció de la pólvora (coets, trabucs, traques, mascletades, castells, cordades, correfocs, etc.), la cultura del mar, el patrimoni gastronòmic (ençà i enllà de la paella, una privilegiada paleta de sabors), el Tribunal de les Aigües, la impressionant i mítica figura de Jaume I, el cicle narratiu de sant Vicent Ferrer, el Desembarc de la Vila Joiosa, l’Arbret de Sant Joan d’Altea, la Fira de Tots Sants de Cocentaina, el Sexenni de Morella, la romeria de la Santa Faç, el vol dels coloms dels colombaires, el joc d’escacs (inventat tal com ara el coneixem a la València del XV), el so penetrant de la dolçaina, el cant d’estil, el Nadal alcoià, l’art rupestre, el gòtic, Benlliure i Sorolla, la fantasia de Valor, l’art verbal d’Estellés, la intel·ligència provocadora de Fuster i, per damunt de tot, el benefici imponderable de ser i saber-nos un poble de trellat.

Fóra imperdonable, al meu parer, passar per aquesta vall de llàgrimes —i d’alegries— sense assaborir les emocions que potencialment ens forneixen tots i cadascun dels referents consignats. Ningú no s’hauria de morir sense sentir palpitacions amb coses així. Entendré, naturalment, que segons criteris i gustos la llista podria ser-ne una altra diferent. No hi discutirem: la tria és senzillament d’una qüestió d’identitat. I en aquesta qüestió el problema mai no pot ser, en absolut, la diversitat. Ans al contrari: la diversitat és i ha de ser, precisament, un dels trets identitaris més valuosos del nostre sistema educatiu. En qualsevol cas, el que importa és que vostés facen mentalment, també, si volen, l’exercici de concretar la llista de coses que, al seu entendre, més mereixen ser viscudes. I que efectivament les visquen. Val la pena estimar i recórrer els camins de la felicitat, no troben?