"¿Qué hace un librero como tú en un sitio como este?"

20:30 horas del divendres 30 de juny de 2017, caseta central de la Fira del Llibre d’Alacant. El raper (en altres moments se li podria haver dit rapsoda) Nach signa exemplars del seu llibre Hambriento i , tot i que un dels seus poemes, Papel, comença amb un declaratori “No vengo a este papel para alcanzar la fama y fortuna”, la cua que comença a autogestionar-se al davant de la paradeta on espera el hiphoper, amb la gorra calada, embussa el trànsit de flaneurs canelles a l’aire, camises obertes, samarretes imperio, república, monarquia i tú lo que tienes es lupus, idiota. La realitat és que la signatura de llibre en si mateixa no ha començat encara, només estan calfant la veu, decorant el paisatge i el paisanatge, mentre la carpa del costat, l’enguany Espai Llegim, es vessa com una cervesa sacsejada, bromera enfora per l’apertura del tendal, deixant un panorama de cadires blanques de plàstic que igual podrien esperar una boda moderna i laica en espai singular, que un concert d’estiu de quartet de corda polonés en el mirador del Portal Vell.

Amb tota la recança del món, i una mica més, empeltada pel cul pelat d’asistir a esdeveniments d’alt interés, poblats per les quatre ments inquietes que ho fan tot en Alacant, València i l’orbe sencer, una xicoteta colla de plumillas culturales van prenent posessió dels quatre micròfons de la taula situada damunt de l’escenari. Guardant l’esquena, una tele apagada, tot un símbol. Aquí no tenim un Bernard Pivot que apostrofe cada autor amb el seu llibre, amb una cometa volant tatuada. Ens mirem, mirem cap a les cadires buides i pensem, “estaran encara agafant tallets de pernil suat i copes de cava gelat en el còctel de benvinguda”. Però és només un pensament fugisser. Ens mirem novament i ni corbates, ni vestits llargs, ni sabates de taló, ni la cara aquesta de “la nit serà llarga”, així que no estem aquí per oficiar un casament. Estem per a parlar de llibres i mitjans de comunicació. Dels llibres als mitjans de comunicació. Dels llibres als nostres mitjans de comunicació. Maria, Miquel, Cristina i un jo esgotat després d’una experiència ferroviària de les que ja coneixeu una mica. Engeguem els micros i comencem a jugar, al principi com qui no vol la cosa, estem ací, alguna cosa haurem de dir, com la notícia que alguns vam ressenyar no fa molt, on un actor italià va fer una representació per a un teatre ple d’aire i butaques buides. “Hem vingut ací per parlar de literatura… què en feu vosaltres quan arriben els llibres a les vostres redaccions?”. I de sobte, el xiulit dels micròfons en posar-se en marxa provoca un efecte cridada i en tornar les mirades cap a l’auditori, ens el trobem ple de cares que ens miren interessades. Recollons, quin ensurt, d’on ha eixit tota aquesta gent? I agafem velocitat. Ara tu, ara jo, els llibres que no dóna temps a llegir, les editorials que ens enamoren, els poquets que som (en això som contradictoris, ens queixem de la falta de mans i cervells, però ens sentim orgullosos de ser un petit cercle que ja es projecta en futures tertúlies), la catxonda litúrgia de les primícies… i quan estem ja ben calfats i a velocitat de creuer, l’actuació del veí apuja els decibels… no estava soles signant? Nach està actuant? Dubtem entre pujar el volum de les nostres goletes cascades o unir-nos a la celebració. Ja sabeu allò de “si no pots amb l’enemic…”. Però els nostres fidels no ens deixen i, pensant en els amics que aguanten en les seues parades, Vicente i Fernando del Gremi de Llibreters, Celia i Manu de Pynchon, els comiqueros de Monogràfic, alliberem un cabàs d’endorfines llibràries, agraits del soroll de les ambulàncies, els versos improvisats dels fans de Nach, set comiats de solter i una mascletà que havia quedat pendent des de Fogueres. Què bona la Fira del Llibre d’enguany.

 En la Venècia del segle XVI el que més cridava els estrangers, segons explica Alessandro Marzo Magno al seu Los primeros editores, publicat per Malpaso, eren els llibres, decenes i decenes de llibreries amuntegades amb una abundància que no tenia igual a Europa. Entre el Fontego dei Tedeschi i el Pont del Rialto, aquelles botigues encara sense vidres, amb l’aparador cobert per cortines, perquè la tècnica de producció de llàmines de cristall transparent no es refinaria fins passats uns segles, exposaven al carrer els seus llistats de publicacions, plecs solts sense enquadernar, alguns llibres no massa valuosos, per evitar la temptació del robatori. La lectura és cosa d’elits… com ara, no?