Quarta lectura de Houellebecq als consumidors

He fet trampa. El joc de referències culturals del títol portaria a pensar, a aquells que coneixen a fons l’obra de l’autor francòfon ultramarí, que faré un acte d’evangelització sobre les teories de Michel en aquella afirmació segons la qual el veritable paradís modern és el supermercat; la lluita acaba a les seues portes. Els pobres, per exemple, no hi entren. U es guanya la pasta en un altre lloc, per després anar-hi per gastar-se-la davant d’una oferta innovadora i mot variada, a sovint fiable a nivell de gust i ben documentada des del punt de vista nutricional. Si hi afegim a nutricional, els punts de vista de tot l’ampli ventall d’interessos i necessitats de qualsevol individu modern: roba, cosmètics, oci, esports, sabrem per què la pressió perquè aquests establiments puguen obrir en un 24/7, 365 dies l’any, és cada vegada més forta entre les classes consumidores. El gran èxit del recent període vacacional de Pasqua no ha estat en els carrers poblats per penitents, sinò en els pàrkings a vessar en els budells a sota de les grans artèries comercials, els vomitoris constantment abocant caminants amb esperit de flâneur entre texans slim fit, cadires bugaloo, mocadors de seda, perfums de palissandre, escales mecàniques amunt, escales mecàniques avall. 

Tornant a les digressions de Michel en conversa amb Jean-Yves Jouannais i Christophe Duchatelet, la lògica de supermercat indueix forçadament a la dispersió dels sentits; l’home (sic)  de supermercat no pot ser, orgànicament, un home de voluntat única, d’un sol desig. D’aquí ve una certa depressió del voler en l’home contemporani; no és que els individus desitgen menys, tot al contrari, desitgen cada vegada més, però els seus desitjos s’han tenyit d’alguna cosa cridanera i llampant; sense acabar de ser purs simulacres, són en gran part producte de decisions externes que podem anomenar publicitàries. No hi ha res en aquests desitjos que recorde la força orgànica i total, entestada en el seu acompliment, que suggereix el mot “voluntat”. D’aquí es dimana una certa manca de personalitat, perceptible en tot els éssers humans.

Però com he dit al començament, he fet trampa, perquè tot i estar bastant d’acord amb aquesta pessimista visió de Houellebecq de la modernitat, jo he vingut ací a parlar del seu llibre, però d’un altre llibre. He vingut a parlar del consum de literatura, perquè aquesta columna coincideix amb la setmana que corona el 23 d’abril, el dia del llibre, ja li poseu les majúscules on vulgau. I res millor per homenatjar una activitat tan solitària i alhora comunitària com la lectura que rellegir una vegada més el darrer llibre del corcó francés que em va fascinar, la literatura s’oposa amb totes les seues forces a la noció d’actualitat permanent, de present continu. 

He fet una quarta lectura de La carte et le territoire, amb la què Houellebecq va obtindre el premi Goncourt l’any 2010, demostrant que l’ecosistema literari francés és capaç de fagocitar-ho absolutament tot. El mapa i el territori, en la traducció al català/valencià de l’editorial Empúries. El mapa y el territorio, en l’edició que en la seua col·lecció Panorama de narrativas va fer en castellà l’editorial Anagrama. Una poètica en forma narrativa, desde la pell de l’artista  Jed Martin, en la que el propi Houellebecq s’arroga un paper gens incidental. 

Si voleu saber què és la modernitat segons Houellebecq, el que vol dir la modernitat segons el cinisme més sincer, o la sinceritat més cínica. Alguns diuen: “Tot és permés”. Però sapieu que no tot convé. “Tot és permés”, però no tot edifica. Que ningú no busque el propi interés, sinò el dels altres.