Quaranta anys 

Ha estat, sens dubte, l’efemèride de la setmana: quaranta anys del 23F. És diu fàcil, eh? Quaranta anys: més de mitja vida. En conserve un record difús, d’aquell sainet sense gràcia: desbaratat, esperpèntic, anacrònic, inversemblant. I, com en tants altres fets assenyalats de la pròpia peripècia vital, probablement en confonc els records originals amb els que posteriorment hi he anat retroalimentant a còpia de converses, imatges, reportatges, lectures, tertúlies i debats.

L’any 1981 no és que els meus alumnes universitaris d’ara encara no havien nascut, no: és que els seus pares eren encara impúbers! Jo mateix no era sinó una candorosa criatura escolaritzada —la sigla, inevitablement, em desperta l’enyor— en l’antiga Educació General Bàsica (EGB). Vagament recorde les marxes militars en la ràdio, l’advertència del toc de queda i la commoció social generalitzada. Com un record remotíssim, incert i imprecís, puc evocar la preocupació de ma mare suplicant a mon pare que no isquera de casa, i el litigi amb què aquesta preocupació es confrontava amb una altra inquietud paral·lela que tots dos compartien: la d’arribar fins a un telèfon —en aquell temps no en teníem, a la Casa dels Mestres!— per mirar de posar una conferència i contactar amb el meu germà major, que estudiava a València (on deien que els tancs i les metralletes havien eixit als carrers)...

També em sembla recordar —ja quasi tot és, només, una temptativa de record, enmig de la boirina amb què el temps tendeix a desdibuixar la memòria— una tercera preocupació punyent al si de la nostra unitat familiar: la de la meua iaia paterna que, a diferència de tots nosaltres, havia viscut en primera persona les calamitats de la Guerra Civil, amb el seu home i un germà reclutats al front, i amb una criatura de dos anyets (mon pare), pendent d’alimentar, criar i educar a casa. «Ai! Això és una altra guerra!», s’exclamava la pobra dona. «Això que ve és una altra guerra!» «Això que ve és una altra guerra!» «Això que ve és una altra guerra!» I argumentava: «L’altra volta va ser igual. Igual, igual, igual! L’altra volta va ser igual...» Mon pare, que sempre ha tingut una sagacitat especial per a llegir els fenòmens de la política, provava de calmar-la, amb un somriure inquiet, delerós, impacient: «Que va! Que va! Que va! Estigueu tranquils: això no pot anar a cap de lloc. Les coses ara no són com fa quaranta anys. La gent no està per a colps d’estat, ni metralletes, ni barbaritats! Ja ho veureu: demà haurà passat tot.» Però la meua iaia no atenia a raons. I s’obsedia a verbalitzar, amb la sobreactuació a què era propensa, una obsessió recurrent que, en el xiquet que jo era, va quedar gravada a foc i ferro. Fet  i fet, és com si ara mateix, quaranta anys després, continuara sentint la seua veu lamentant, cridant i suplicant: «Aiiiiiii! Aiiiiiii! Aiiiiii, Senyor! Compreu farina i oli! Compreu farina i oli! Compreu farina i oli!» I és que la seua experiència de la vida, com a supervivent de la guerra cruenta i incivil, la portava instintivament a preocupar-se, pragmàticament, més que no per les noticies, les raons o les ideologies, pels béns alimentaris bàsics que, si les coses venien mal dades, permetrien garantit l’alimentació i la subsistència familiar.

Quaranta anys. Aquesta setmana ha fet quaranta anys de tot allò. I encara ressona en l’imaginari popular: «¡Se sienten, coño! ¡Al suelo!» D’una manera o una altra, qui no té encara enganxades a les retines les imatges mil voltes repetides, de l’escena insuperable del tinent coronel Antonio Tejero —virilment, masculinament, violentament, sacrílegament, teatralment, inversemblantment encaramullat a la tribuna d’oradors del Congrés dels Diputats? «¡Quieto todo el mundo!» Braç en alt, tricorni al cap; pistola en mà, feixisme al cor. Com són les coses: aquell home —se n’han difós imatges, aquests dies— no és ara més que un vellet jubilat, pansit i feble, visiblement claudicat per les naturals xacres de l’edat i la inclemència dels condicionants geriàtrics quasi nonagenaris. És, com se sol dir, llei de vida: fins els bigotis més negres, vigorosos, exuberants, despòtics, autoritaris i malcarats s’acaben marcint, a poc a poc, en un tristíssim viatge envers la desolació —no solament capil·lar!— que mena del negre al gris, del gris al blanc i del blanc al no-res absolut de la dissipació, l’extinció, l’oblidança.

Tanmateix —clar—, l’efemèride no s’ha deixat de celebrar. I totes i tots hem pogut seguir, per ràdio, televisió o xarxes socials, la compareixença del rei d’Espanya, Felip VI, al mateix Congrés dels Diputats on es van esdevenir els fets, recordant-nos i reivindicant-nos que: «Ante aquella inaceptable fractura del legítimo y legal orden democrático, el Rey Juan Carlos I asumió como Jefe del Estado su responsabilidad y su  compromiso con la Constitución para que se tomaran —y cito textualmente— “todas las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro  de la legalidad vigente”. Así lo comunicó a todos los españoles en un mensaje televisado que ya forma parte de nuestra memoria colectiva. Su firmeza y autoridad fueron determinantes para la defensa y el triunfo de la democracia.» Etc.

Mentre la història d’Espanya escrivia ampul·losament i altiloqüent aquesta nova pàgina commemorativa del 23F al Congrés dels Diputats, reiterant la sabuda cançó del rei Joan Carles I com a heroic salvador de la democràcia espanyola —una cançó que, enguany, tanmateix, ha sonat inevitablement amb una música nova tenint en compte les circumstàncies que embolcallen la figura del Campechano—, privadament vaig poder celebrar l’aniversari del 23F amb la lectura d’un article de Joan Fuster que l’amiga Teresa Navarro, d’Onil, va tindre l’amabilitat d’enviar-me per WhatsApp des d’Eivissa, que és on viu des de fa anys: «Segurament ja el deus haver llegit», em suggeria. Però no: en tenia la referència, sí. Però mai no l’havia llegit de primera mà, aquest article, de Fuster, a propòsit del 23F, que porta per títol «La “operación Valencià”», i que va aparéixer en l’exemplar de la La Vanguardia del dissabte immediatament posterior a la temptativa del colp d’estat, 28 de febrer de 1981.

Em va fer una gràcia especial, l’article de Joan Fuster: no solament perquè me l’enviava Teresa Navarro (amb qui fa una eternitat que no coincidisc, a pesar que les estimes, les complicitats i els enyors inefables que sap que li professe), sinó perquè és un article, aquest de «La “operación Valencia”», que fa poc vaig trobar referenciat en el llibre La bèstia en què cavalquem, de Ferran Garcia-Oliver: concretament en el capítol titulat «Queixalets». Bé... El cas és que, tal com apunta l’historiador de Beniopa: «A Fuster li semblava més interessant la novel·la que estava llegint, El rodaballo, de Günter de Grass, que les peripècies grotesques d’en Tejero i companyia. I ho reblava així: “la cabra siempre tira al monte”».

Ara que, gràcies al gest de Teresa Navarro, he satisfet la curiositat de llegir l’article original escrit per Fuster fa exactament quaranta anys, entenc que el resum de Garcia-Oliver és exacte. Però no solament això: m’ha permés també conéixer de primera mà les valoracions col·laterals que, sobre els fets que es van produir «en el edificio solemne de la Carrera de San Jerónimo»  —i també sobre «la exhibición de tropas y armas» del general Milans del Bosch en l’«operación Valencia»—, l’assagista de Sueca va gosar expressar, advertint en calent sobre els efectes polítics que l’intent de colp estat potser podria tenir en el sentit següent: el de presentar com a «herois de la llibertat» segons quines figures polítiques directament heretades del franquisme pur i dur.

No és ara ni ací, per descomptat, el lloc per a analitzar, amb el deteniment que l’assumpte mereixeria, quins van ser, efectivament, els efectes d’aquell «colp de timó» que, per a la política espanyola, va significar el 23F. Però hi ha una cosa que sempre m’ha semblat molt evident, i és que els fets d’aquella nit —per dir-ho d’alguna manera—, ho van canviar tot. Les estructures, els usos i els costums del franquisme —el nucli de l’herència del franquisme: començant pel mateix cap d’estat, continuant per la classe política i concloent per les oligarquies del poder econòmic i judicial— definitivament van quedar, a partir d’aquell moment, inqüestionadament investits de democràcia. La monarquia que el dictador havia designat a dit es va reforçar i, en termes de popularitat, va quedar cuirassadament protegida contra qualsevol envestida crítica amb vel·leïtats republicanes —molt més enllà de la prerrogativa d’inviolabilitat que ja li conferia l’article 56 de la Constitució. Els més empedreïts enemics de la diversitat, la pluralitat, el progrés, el coneixement i la igualtat social no solament van quedar nets, porgats i redimits dels pecats abominables que havien perpetrat durant quaranta anys de totalitarisme despòtic: a partir del 23F van passar a ser considerats, sobre el paper, com autèntics adalils del dret, el liberalisme i la constitucionalitat. Es va generalitzar la por a nous —i pitjors— colps de timó manu militari. El soroll dels sabres va ofegar l’esperit oberturista i pluralista de la Constitució de 1978 i en va condicionar una reinterpretació restrictiva i constrictiva. En la nova correlació de poders, l’estament militar va fer valdre la seua posició i va aconseguir que es blindara des d’aleshores una curiosa tradició en la confecció dels pressupostos estatals en què la dotació per a Defensa sempre supera la inversió en Cultura o Educació. Es va frustrar qualsevol expectativa de solució pactada i consensuada per a resoldre satisfactòriament això que eufemísticament convenim a denominar el problema territorial.

L’extrema dreta va continuar disposant d’una certa i vergonyant permissivitat tàcita per a campar i actuar lliurement. Es va envigorir i refocil·lar el centralisme. Les il·lusions cíviques es van anar dissolent com un terròs de sucre dins d’un café amb llet. Els anhels de llibertat es van desinflar a poc a poc. Amb l’argument dels perills d’una eventual reincidència en les temptatives d’amotinament per part de l’exèrcit es van justificar i legitimar polítiques condescendents amb la corrupció i —poca broma!— fins i tot amb el terrorisme d’estat. L’evolució esperançada es va tornar, en no pocs aspectes, involució decebedora. Les jerarquies del nacionalcatolicisme van continuar prosperant alleradament. I, en definitiva —per dir-ho curt—, la bescantada transició va acabar desembocant, ai!, en una democràcia de pa i peixet: una democràcia tan perfectible que, en la primera prova d’estrès, s’ha mostrar de seguida amb les vores descosides.

El mateix Joan Fuster —toca dir-ho i reivindicar-ho: possiblement, l’intel·lectual més admirable que mai no s’havia produït a la pell de brau— va pagar en primera persona les conseqüències d’aquell «nou ordre democràtic» sorgit del 23F. Sense haver canviat d’any encara, la matinada de l’11 de setembre de 1981 li van col·locar dos bombes a la finestra de casa. Els artefactes, de gran potència, van explotar de més a més amb pocs minuts de diferència, per intentar provocar el major dany possible. És la que passa, quan un es dedica a llegir El rodaballo, de Günter de Grass, mentre els patriotes juguen a salvar o condemnar Espanya. El periodista Francesc Bayarri, en el llibre Matar Joan Fuster (i altres històries) (Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2018), analitza la indolència amb què els cossos policials i el sistema judicial van actuar davant d’aquest atemptat d’intencions criminals: segons sembla, tant la investigació policial com l’actuació judicial es van caracteritzar per la més perfecta i precisa inoperativitat i indolència. Ningú no va ser interrogat ni detingut. I el delicte, en conseqüència, va quedar, òbviament, sense resoldre. És, aquest de l’atemptat a Fuster, només un exemple de la impunitat amb què l’extremisme violent feixistoide s’ha pogut conduir sempre a Espanya —particularment arran del 23F.

No ho sé, la veritat. Però el cas és que, cada vegada que arriben aquestes dates i torna la cançó de l’enfadós amb el relat de l’intent fallit de colp d’estat del 23F i la sabuda retòrica de la «responsabilitat i el compromís» d’aquells suposats «herois de la llibertat» que estrènuament van aconseguir salvaguardar «l’ordre constitucional dins de la legalitat vigent», etcètera, etcètera, etcètera, m’assalta (el Nostre Senyor que em perdone!) un inevitable sentiment de dubte i desconfiança: intent, només?; fallit, segur? Perquè, si bé es mira, mai com en aquella ocasió del 23 de febrer de 1981, ara fa quaranta anys, una colla tan reduïda de persones sense la menor legitimitat emanada de les urnes ha pogut condicionar tant i tan decisivament l’esdevenir polític de milions i milions de conveïns. I la pregunta pertinent, en conseqüència, potser hauria de ser: ara que ja han passat quaranta anys dels històrics aldarulls de Tejero i companyia al Congrés dels Diputats —amb la perspectiva necessària, retirats o desapareguts de l’escena pública els principals protagonistes d’aquell extravagant episodi— es pot ja dir que, segons com, aquell colp no va constituir en realitat cap fracàs, sinó que va reportar un rèdit i un profit innegable per als interessos de l’Espanya més immobilista, retrògrada i reaccionària?

Hi insistisc: no ho sé, la veritat. I potser m’ho hauria de fer psicoanalitzar, açò. Però és el cas que, quan em venen al cap aquesta mena de pensaments, tan suspectes, quimerosos i desconfiats, se’m fan presents, sense voler-ho, la música i la lletra d’una vella cançó de Joan Manuel Serrat que porta per títol «La consciència», i que forma part del disc Fa vint anys que tinc vint anys: precisament, el treball discogràfic amb què el noi del Poble Sec commemorava, a penes un parell d’anys després d’aquell històric 23F, els seus propis quaranta anys. Diu així, concretament, l’última estrofa d’aquesta cançó de Serrat: «Què hi deu haver darrere de tot això? / Qui ens confon les necessitats i els vicis? / Alliberem els sentits / i, com diu la policia, / investiguem els qui en trauen profit.»

Qui en va traure profit, realment, del 23F? Van ser degudament investigats, al seu moment, els beneficiaris evidents d’aquell colp de timó? Potser quaranta anys —més de mitja vida— comencen a ser suficients per a suggerir l’oportunitat d’una revisió del relat, i per a atrevir-nos a preguntar, honestament, com hauria estat, sense el 23 F, això que convenim a denominar la transició. Exactament: com hauria pogut ser, sense la interferència del 23F, la transició democràtica espanyola? On ens hauria portar la il·lusió de l’altra transició possible —la veritable transició que no va poder ser?