De vegades toca reconèixer que un no arriba a tot, que no hi pot ser, que tot i que es considera tàcitament convidat, hi ha molts llocs on li agradaria ser-hi, però no hi és. I després li pregunte, és clar, perquè hi ha molta gent que dóna per fet que dissabte passat havies de ser en aquell sopar, en aquell lliurament de premis, en aquell homenatge. I no, no hi eres.
En altres moments, este hauria sigut un pensament abstracte, una cabòria sobre els nostres temps estressats i estressants, però per a un narrador no hi ha res millor que trobar la manera d’encarnar les seues abstraccions, i dissabte passat, sí, no l’intangible sisé dia de qualsevol setmana, sinó el concret 17 de novembre de 2018, el restaurant La Magrana d’Elx va fer de seu gastronòmica d’una entitat en el seu 25é aniversari: L’Associació Cívica per la Llengua “El Tempir” d’Elx. Nascuda l’any 1994 amb l’objectiu de contribuir a la represa lingüística del valencià després d’unes condicions polítiques adverses per a la llengua durant la dictadura (1939-1975) i un creixement demogràfic impressionant (la ciutat tenia 50.000 habitants el 1950), a causa de la industrialització i d’un allau immigratori procedent de territoris de parla castellana de l’Estat, que van capgirar l’estatus tradicional del català com a llengua vehicular des de l’edat mitjana, va tindre en Joan Carles Martí Casanova el seu motor i combustible principals, la seua ànima i el seu constructor, com una mena de deus ex machina que amb el material indeleble de la paraula elxana, ha anat bastint un teixit humà que ha desenvolupat l’estima per la cultura pròpia des de diferents àmbits: la docència, el periodisme, la política, l’economia, el turisme, cadascú des de l’àmbit en què ha volgut o pogut desenvolupar les seues habilitats, sense oblidar d’on venim, que és com dir cap a on anem.
La celebració dels 25 anys d’El Tempir ha coincidit amb la VIa Edició dels premis que l’entitat lliura en tres categories, País, Migjorn i Elx, a la qual enguany ha afegit la menció honorífica a aquell que va ser el seu primer president, l’esmentat Joan Carles Martí.
Com si fóra una recerca en Google Earth, els premis s’apropen amb cada pessic invers amb l’índex i el polze. Veiem els Joan Escrivà, pare i fill, responsables de la revista de tebeos infantils Camacuc arreplegant el premi País; pessiguem i veiem els membres de la plataforma El sud trenca el silenci, en contra de l’exempció lingüística, arreplegar el premi Migjorn; tornem a pessigar i apareix l’amic Paco Trigueros, el llibreter Paco Trigueros, per recollir el Premi Elx. Un premi que ha eixit de les mans i la ment d’un altre amic, en Toni Pons. I quan pessigues per eixamplar la sala, reconeixes la Reis Juan, l’Amàlia Garrigós i en Josep Escribano, actual president d’El Tempir, al costat del bon amic Robert Escolano, amb qui tantes cerveses tens pendents, i te n’adones que no, que no arribes a tot, i que hi ha massa llocs on t’esperen.