Al ras, sense núvols. Comencem amb bona visibilitat. Toca trepitjar muntanya i vall. I adonar-nos de qui o què ha passat per allí abans. Animalons que sembla que ens perden la por. Qui ens creiem que som? La natura fa curs i algunes bèsties han criat i molt. En aquest cas el porc javalí o porc senglar es va convertint en una clara amenaça per al llaurador que ‘amb saó o sense saó, sembra a la tardor’.
Amb nocturnitat i traïdoria (què som d’exagerats els valencians) famílies senceres de porcs salvatges fan estralls. Han anat guanyant terreny amb tant de camp abandonat. Cerquen menjar i al seu pas destrossen collites i fins i tot deixen algun ferit. Als pobles d’interior ja avisen que de nit als camins rurals de muntanya són fàcils de sentir i millor no estar al davant. També perillosa és la seua sobtada presència a carreteres i camins. Fins i tot s’endinsen a l’AP-7. Les alarmes són contínues perquè aquests salvatges (mai millor dit) arriben cada cop més a prop de les urbanitzacions i si ens els topem no sabem què pot passar. També han xafat en ocasions el centre urbà. Xàbia n’és un cas, però la problemàtica és general.
‘A cada porc li arriba el seu Sant Martí’, però la dita apel·la a l’animal domesticat. També l’expressió ‘donar més faena que un porc solt’ en un camp acabat de regar.
Solucions? Benvingudes són. ‘A la tardor, surt el caçador’. Les batudes poden ajudar a controlar la situació. L’excés de població. Val a dir que una de les explicacions d’aquesta ‘plaga’ és que el senglar no té cap depredador natural. És l’home en aquest cas el que ha de fer aquesta funció. ‘Animalet de Déu, que t’ha vist i que et veu’. La cinegètica per vetllar per l’equilibri i manteniment de l’ecosistema. Coherència i equilibri versus esport i diversió. Potser hauríem de menjar més carn d’aquest porc?
Però només caça no és solució. Cal pensar i repensar, què fer, com actuar. I és que el javalí ja fa temps que està causant, a més, danys importants a flora i fauna protegida i endèmica dels Parcs Naturals. El seu impacte és clar i ras sobre la biodiversitat, ja que com a omnívors arrasen amb els ous que troben als nius terrestres d’aus com la perdiu.
Al Parc Natural del Montgó n’estan a l’aguait de les malifetes dels senglars i estudien la possibilitat d’emprar un sistema de captura basat en gàbies-trampa. Aquesta mena d’artilugi ja s’empra en d’altres indrets. A Galícia, per exemple, la Xunta cedeix gàbies-trampa a ramaders d’àrees on no està permés caçar. El seu ús però ha tingut resultats desiguals. El problema però no és com atrapar el porc sinó què fer amb ell després, ja que és necessari un escorxador específic per ells. I això són diners.
D’altra banda, a Alcoi, el projecte Canyet de reintroducció del voltor comú a la Serra de Mariola podria alimentar aquestes aus falconiformes amb carn de porc senglar. Mentrestant a Oliva s’ha signat un acord de col·laboració entre el club de caçadors i les principals entitats agrícoles del municipi per a una millor coordinació en el control de la població i així previndre possibles danys. El porc javalí quin mal de cap pels llauradors. Sembla que s’haja posat d’acord amb el conill de camp.
Però no tot ha de ser en negatiu, que de fauna nocturna en tenim més per aquestes contrades. Ocells rapinyaires com l’òliba u òbila es poden veure en arbres foradats i edificis abandonats. També a la vora dels camins, entre matolls i pinedes, trobem insectívors solitaris i crepusculars com l’ericó. I cada cop més sovint l’esmunyedissa i astuta rabosa, de morro estret, cap triangular i orelles plantades.
‘Si veus l’eriçó a l’arborcer, la tardor ja ve’.