Hem aprés a colps que res és igual a despús-ahir, i no ho serà. Això comencem a repetir-nos per a consolar-nos. Sobretot pel que fa a l’entreteniment vinculat a les múltiples formes que adopta la cultura. Els cines comencen a tancar com a resposta al crit desesperat dels sanitaris i ofegats per la manca d’estrenes atractives, conscients els espectadors que hem continuat anant que són llocs segurs. Hem vist que mentre els bars i cafeteries dels voltants d’un cine estaven a tibó, als cines minvava la cua. Ara, alguns exhibidors tanquen mentre no sentim la seua queixa perquè només sentim el soroll d’una hostaleria a la qual, de tant que les administracions públiques han consentit durant el mes de desembre davant la campanya de Nadal, ens ha portat a una situació delicada.
Després d’una època boja ve a continuació el crack. Com la vida i la ficció que l’ha representat ens ha mostrat tantes vegades i hem oblidat altres tantes. A Elx, per a ajudar que la gent isca menys de casa al gener perquè ja es va afavorir que isquera molt al desembre, s’ha sacrificat la cultura, que depén al 90% de l’activitat de l’ajuntament, i ha obligat a prendre decisions similars a altres institucions independents, oblidades durant la primera onada de qualsevol ajuda per a mantenir-les quan tornara la normalitat. Aquestes associacions sobreviuen ajudant a la salut cultural de la ciutat per la ferma voluntat d’uns socis fidels als quals cal protegir si volem mantindre unes certes activitats per les quals es reconeix la ciutat. N’estic pensant ara en dues amb les quals estic profundament vinculat l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó i el Cineclub Luis Buñuel.
Enmig d’aquesta situació tan complicada, la cartellera de l’últim cap de setmana de gener ens ha donat dues sorpreses que no esperàvem a Elx. Vint-i-cinc anys després per fi s’estrena comercialment a la ciutat (als cines ABC de L’Aljub) Crash, de David Cronenberg, una d’aquelles pel·lícules que formen el tarannà d’un espectador, malgrat que en el meu cas va ser per absència. No vaig poder veure-la a la tardor de 1996. Amb vint anys i amb fam cinèfila, dins una família treballadora que es matava per a donar estudis als seus dos fills, en una època en què internet encara era una profecia, assistia des de la perifèria al rebuig del cinema més interessant per part dels exhibidors que es repartien les pantalles d’Elx: Vicente Espadas, als cines Altamira, Alcázar, Aana i Capitolio, i Martínez Sánchez als Odeón, en total 8 sales dedicades al mainstream. I Crash, a pesar del seu èxit a Cannes amb el Premi Especial del Jurat, no era una pel·lícula fàcil d’empassar-se.
No recorde si en les sessions que l’Institut Municipal de Cultura ens venia com a Filmoteca es va estrenar. El que sí que tinc present és que així començava a formar-me com espectador, fent créixer un gran desig a la mirada per veure tot allò que li era vedat. I, encara que al llarg dels anys he tingut oportunitats de descobrir-la, la impossibilitat de no haver-ho fet quan tocava alimentava un sentiment d’orfandat, que –reconec– ha mantingut un símbol inútil d’injustícia poètica. Fins que va arribar l’oportunitat de veure-la a una gran pantalla, en un cine del tipus que els sentimentals anomenem «de tota la vida», un cine amb més d’un segle d’història, el cine Prado de Sitges, dins el Festival de Cinema Fantàstic, amb un amic amb qui compartir aquesta devoció.
Malgrat que la seua aparició a la cartellera d’Elx es deu a la manca d’estrenes de pel·lícules noves, ara els joves que no l’han vista tenen l’oportunitat que jo no vaig tenir en el seu dia, i això que disposen d’eines que aleshores no imaginàvem per a endinsar-se en una història fascinant que cou la mirada a la vegada que calma l’esperit contradictori humà. Cinc anys després de perdre Crash, el 2001, sí que vaig poder veure la pel·lícula que calia veure perquè tot el món en parlava després de seduir a tot Cannes l’any anterior, In the mood for Love(Desitjant estimar) de Wong Kar Wai. La situació havia canviat radicalment a Elx i els grans cines agonitzaven. En una decisió desesperada Vicente Espadas va deixar el cine Alcázar com a reducte del cinema que els exhibidors entenien com a minoritari.
Va estar dues setmanes en la cartellera, si no recorde malament perquè en aquell moment jo em trobava realitzant l’estudi arquitectònic sobre aquell edifici per al treball final de carrera, i també va passar per les sessions municipals dels dimarts al Gran Teatre. Viure en aquell cine vell –amb decoració exòtica que estava aleshores descobrint en detall– l’experiència de veure aquella pel·lícula sobre els desitjos que no ens atrevim a mostrar i que són envoltats per la boira dels somnis, em va captivar fins a tal punt que, quan quinze anys després, em vaig decidir, gràcies a l’empenta de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert a publicar Els secrets del cine Alcázar d’Elx, vaig posar per a començar aquell viatge en el temps les paraules amb les quals acaba la pel·lícula: «Ell recorda eixa època passada, com si mirara a través d’un vidre cobert de pols; pot veure-hi el passat, però no tocar-lo. I tot allò que hi veu està borrós i confús». Fins i tot, en alguna de les visites diàries als matins al cine, algú que es dedicava a fer possible les projeccions de les vesprades em va regalar el conjunt de fotografies que es penjaven als vidres de les portes. Les conserve com el tresor d’una illa de la qual vaig eixir fa temps. Són part d’aquelles imatges del cineasta xinés que des de la pantalla tant bé li sentaven a la decoració art-decó d’un cine que tan sols existeix en la nostra memòria.
Vint anys després es torna a estrenar a Elx, restaurada. Però, ja res és igual. Desitgem estimar el cine, però quan sentim «crash» només pensem en el soroll en trencar-se uns vidres plens de pols.
* José F. Cámara Sempere es autor de El cinema a Elx
