Es podria dir que som una bona colla. Vuit mil milions de persones: aquesta és la xifra que, aquesta mateixa setmana, ha assolit la humanitat. Es diu fàcil: no mil, ni deu mil, ni cent mil, ni un milió, ni deu milions... Vuit mil milions de persones! Vuit mil milions! Òbviament, mai no n’havíem sigut tants. I això, aquest compte redó, ha fet que la imatge d’un xiquet acabat de nàixer a la República Dominicana —Damián, es diu la criatura— s’haja escampat pels papers, les ones i les pantalles periodístiques de tot el món.
Sí. Supose que l’han vista, la imatge del nadó Damián. Ha estat exhibida a tort i dret amb la sabuda camiseteta blanca en què portava inscrita, amb lletres lila, l’explícita inscripció: «Bebé 8000 millones». Si ho volen buscar, fins i tot, també poden visualitzar —amb un simple clic: només hi cal demostrar la morbositat suficient— el vídeo complet del naixement del tendríssim Damián al paritori de la maternitat de Nuestra Señora de la Altagracia, a Santo Domingo, capital de la República Dominicana.
Les fotos, la camiseta, el vídeo i tota la cobertura periodística que s’ha fet per al naixement de Damián evidencien que es tractava d’una cosa preparada, produïda, degudament calculada, planificada, cuinada, amanida i servida en l’agenda mediàtica. I la pregunta es fa inevitable: com sabien, els qui hi tenien capacitat decisòria —com ho podien saber?— que aquell xiquet, Damián, era exactament el xiquet 8.000.000.000, i no, posem per cas, el xiquet 7.999.999.999 o el xiquet 8.000.000.001? El món és molt ample i molt llarg. Vull dir: que té moltes mars, moltes serres; molts racons, moltes vores; molts pobles, moltes ciutats. I cada dia —cada dia, cada dia, cada dia; cada dia de cada setmana de cada mes de cada any— hi naixen de l’ordre d’unes 367.000 criatures. És a dir: que cada segon que passa —en cadascun dels 86.400 segons que té el dia— naixen una mitjana de quatre o cinc infants en un racó o un altre del planeta. Quatre o cinc, sí. Quatre o cinc noves personetes, cada segon. I, sent això així, com es pot preveure que Damián, i no una altra xiqueta o un altre xiquet nascut al mateix temps —just en aquest mateix segon que Damián, o en el minut anterior o posterior— al Senegal, a Luxemburg, a Nova Zelanda o a Mongòlia no era en realitat l’humà vuit mil milions?
L’elecció del petit Damián, de la República Dominicana, com a habitant 8.000 milions del món no deixa de respondre, òbviament —ja s’entén—, a una estimació, una projecció o una pura conjectura estadística. També a una decisió més o menys arbitrària que algú ha pres. Altrament dit: a una operació estrictament mediàtica, periodística, televisiva, volgudament espectacular. Algú, en un moment determinat, en un despatx o una sala de reunions deu haver dit: «Serà aquest xiquet!» I totes i tots ho han donat per bo; ho hem donat per bo. «Doncs bé: siga. Aquest xiquet serà el xiquet vuit mil milions...»
Amb els anys, no em pregunten per què, m’estic tornant tan desconfiat i hipertròficament incrèdul que no puc evitar de sospesar mentalment, de seguida, tan bon punt ha aparegut la notícia, aquest reguitzell de dubtes: «Qui ho decideix això?» «Per què?» «Amb quins interessos?» «D’acord amb quins criteris i quins arguments?» «Hi ha cap tipus de benefici personal o polític darrere?» «Com es fabrica una notícia d’aquestes característiques?» «Com es planteja, com es guanya i com s’aconsegueix un acord per a fer versemblant una tal convenció a escala planetària?» «Qui decideix ungir Damián (i no un altre bebé) com la criatura vuit mil milions?» «Com, quan, on, per què i per a què?» I, sobretot, si anàvem encara més enllà: «Per quina raó necessitem crear i assumir una arbitrarietat tan improbable com aquesta, del pobre xiquet Damián?»
En la resposta a totes aquestes preguntes em fa l’efecte que s’ha de considerar un mateix fet, un denominador comú: que, per més anys de presumpta evolució i de suposat desenvolupament en el domini mental de les idees abstractes que hagem pogut arribar a assolir, els humans continuem necessitant referents concrets, materials, físics, palmaris i palpables per a la representació de les nocions i les idees. Vegem... Sospesem la hipòtesi d’un titular de notícia com el següent: «Segons les estimacions d’un determinat càlcul estadístic, tenint en compte que aquesta setmana deuen haver nascut al món prop de dos milions de persones, es pot sostenir que el conjunt de la humanitat pot haver superat ja la referència dels vuit mil milions d’individus vius.» Seria, clarament —ai!—, un titular dessubstanciat, sense ganxo, sense suc ni bruc: exempt de gràcia, atractiu i interés. «Ací el teniu: Damián, el bebé vuit mil milions!» és, per contra, a ulls vista, una notícia amb pegada, estímul, al·licient; una notícia que desperta la curiositat del públic. Per què? Perquè, vaguetats al marge, el bebé Damián hi aporta cara, ulls, rostre, manetes, peuets; la camiseta, les peücs, el bolquer, el llacet; el relat d’uns pares, d’un equip mèdic, d’una família, d’un lloc... Necessitem imperiosament posar-hi noms, fotos, imatges, narracions.
L’estratègia, en qualsevol cas, no és precisament nova. Ja quan els càlculs estadístics de la complexa i aproximativa demografia mundial —per favor: ningú no s’hauria de creure que totes les regions del planeta són com el nostre primer món, amb garanties d’un mínim control sanitari i burocràtic per als naixements que efectivament es produeixen— van declarar superada la barrera psicològica dels 7.000 milions d’habitants a la tardor de 2011, van elegir una xiqueta concreta, també amb cara, ulls, rostre, manetes, peuets, camiseta, peücs, bolquer, llacet, relat, família, equip mèdic, i nom i cognoms: Danica May Camacho, una nena nascuda a Manila (Filipines), el 31 d’octubre del 2011. Per què Danica, de Manila, i no qualsevol de les altres 367.000 criatures que van nàixer aquell mateix dia, potser al Congo, al Canadà, a Etiòpia o a Swazilàndia?
Insistisc: no sé qui pren aquesta mena de decisions —ni tampoc com, quan, on, per què i per a què. La veritat: tampoc no em lleva la son. Perquè si Danica i Damián són la notícia —el referent, el símbol, la concreció, l’anècdota—, el fenomen realment important i transcendent és el de la realitat demogràfica que aquests xiquets il·lustren. I és que, en els últims dos segles, la humanitat s’ha multiplicat per vuit i ha passat dels 1.000 milions de pobladors que tenia a primeries del segle XIX, allà per l’any 1800, fins als 8.000 milions actuals. Si bé es mira, el creixement s’ha accelerat en els últims temps d’una manera gairebé exponencial. Des de l’any 10.000 abans de Crist fins al primer any de la nostra era, la nostra espècie a penes si va passar dels 4 als 300 milions d’individus; entre l’any 1 i el 1200 l’increment demogràfic arriba només fins als 450 milions d’individus. S’estima que el 1650 hi havia al món uns 500 milions de persones; 1.000 milions —ja ho hem dit—, el 1800; 1.656 milions, el 1900; 2.516 milions, el 1950; 5.760 milions, el 1995; 7.000 milions, el 2011; i 8.000 milions, el 2020.
Fer possible que ara mateixa, a la Terra, existisca una tal quantitat de gent es pot considerar un èxit de l’evolució, del progrés i de la civilitat? No ho sé... Però em fa l’efecte que, perquè la resposta a tal pregunta poguera ser afirmativa —heus ací la meua subjectiva opinió—, caldria complir un requisit inexcusable. És a saber: que l’increment demogràfic descanse sobre principis sòlids de sostenibilitat; sostenibilitat mediambiental, sostenibilitat alimentària, sostenibilitat energètica, sostenibilitat en els mitjans de producció, sostenibilitat ecològica, sostenibilitat climàtica, etc. Si el creixement demogràfic es produeix a costa de la predació sistemàtica, descontrolada i temerària dels limitats recursos naturals de què disposa el planeta, no pot ser qualificat com un èxit de res. La paraula exacta hauria de ser-ne tota una altra: aquella que, diccionari en mà, significa ‘proliferació d’un organisme viu que provoca la destrucció d’altres éssers vius’. Plaga.
Som, els humans, una plaga? Sí. O no. Depén. Si no som capaços de revertir el model extractiu i depredador en què sovint fem descansar irreflexivament els engranatges de l’economia globalitzada som, indiscutiblement i per definició, una plaga. Potser la plaga més perillosa que mai no ha patit el planeta Terra... Però que ningú no s’ofenga. Perquè hi ha una solució relativament senzilla per a aquesta plaga nostra. Consisteix, simplement, —diria— a recordar que, enllà i ençà de la fredor de tan mastodòntiques xifres, cada personeta dels vuit mil milions que ara com ara poblem el món té un cor per a estimar, i uns ulls per a mirar, i unes paraules per a pensar, i una ànima per a sentir, i unes il·lusions per a somniar... I el sacrosant dret d’un futur sostenible on siguen possibles totes les esperances que vulguem temptejar. Comprendre-ho i actuar —políticament— en conseqüència és, segurament, la clau que obri tots els panys necessaris per a deixar de ser una plaga i tornar a ser persones: això que, quan un servidor anava a l’Institut, en deien animals —efectivament— racionals.
