Hi ha silencis que resulten eloqüents. L’altre dia se’n va produir un, espectacular, a cinc veus. Va ser durant la tertulieta Xarrades en xarxa que cada dimecres compartim, en À Punt, Ramon Mampel, Joan Olivares i un servidor amb les periodistes Helena Montaner i Clara Castelló. Va sonar escandalosament fort i expressiu, aquest silenci nostre. El tema de conversa prèviament pactat —infal·lible, en termes comunicatius i mediàtics— era el sexe: «l’educació sexual», exactament. En cartera portava, jo, com a munició dialèctica, un bon repertori d’aforismes fusterians en defensa de l’hedonisme i d’una desitjable cultura de despenalització del cos i el plaer sensual. «Tens un cos: aprofita’l, aprofita-te’n», «I la castedat, què? No és una forma de l’avarícia?» o «La renda sexual per capita. Això també ho haurien de precisar les estadístiques!» eren algunes frases de Fuster que m’hi hauria agradat d’esgrimir dialècticament. Però no: en cap moment no hi va sorgir l’oportunitat d’airejar-les en antena. I, en pro d’aquesta cobejable cultura de despenalització del cos i el plaer sensual només vaig encertar a citar una descreguda dita popular, irreverent i pragmàtica (valencianíssima), que potser serveix per a il·lustrar que, en relació amb aquest delicat assumpte de la sexualitat —de l’instint i el delit de la carn— la peluda moral oficial no sempre ha anat de la mà amb l’ètica prosaica dels bars i del carrer, molt més comprensiva, flexible, tolerant i positiva: «Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.»
L’exercici era fàcil i la conversa —amb contertulians tan bons— fluïa amb facilitat, amenitat i picardia:
—El segle XX no solament ha estat el segle de la democratització de la cultura, de l’alfabetització generalitzada, de la revolució digital i tecnològica, de la redempció de la meitat de la humanitat (el segle del feminisme i de l’inici del viatge envers la no discriminació per raó de gènere)... Ha estat també el segle en què hem començat a conquerir «una cultura del cos»: d’acceptació del cos i les seues circumstàncies. I d’això, clar, es desprèn la necessitat d’una educació per a la salut, per a la higiene, per a l’alimentació, per a l’atenció de les disfuncionalitat (fisiològica o de la mobilitat), per a la mort... I també, per descomptat, per a la sexualitat.
—Sí, clar. L’aventura de l’espècie, al cap i a la fi, consisteix a culturitzar i humanitzar els impulsos biològics més primaris i atàvics, indestriables de la nostra inevitable animalitat. En matèria de sexualitat, per això, es tracta de canalitzar, racionalitzar i aprofitar, civilitzadament, les pulsions i els instints del sexe: a l’escola, als instituts, a les universitats; i també en la família, en les expressions artístiques, en els mitjans de comunicació... Perquè, entre tantíssimes altres coses, darrere d’un òptima educació sexual hi ha en joc l’evitació d’embarassos no desitjats o la prevenció de malalties venèries, etc.
—La moral tradicional sempre ha amagat i ha penalitzat el sexe. Hi ha hagut una repressió sistemàtica. Brutal. Encara ara, segons com, els mots sexe o sexualitat solen aparéixer aparellats a paraules com culpa, pornografia, vergonya, deshonra, luxúria, pecat... I no: jo crec que haurien d’anar vinculades a nocions com sensualitat, carícia, besos, abraçades, plaer, tendresa.
—En la vella dicotomia sobre el sexe i l’amor, el sexe és al cos com l’amor és a les paraules. Som un cos. I som una ànima: unes paraules. Jo diria que és quasi un imperatiu moral assaborir intensament la sexualitat: tant com assaborir intensament l’amor. Percaçar la felicitat, en definitiva (en cos, paraula i ànima), en la vida de què disposem...
Les coses —ja dic— fluïen en la conversa còmodament, més o menys així. Però en un moment determinat, la periodista Clara Castelló va encertar a formular la pregunta més inesperada, la pregunta del milió: la pregunta que, en el moment just formulada, em va permetre recordar que, més que no l’habilitat per a la resposta, en l’aventura del coneixement és molt més important i valuosa la capacitat d’encertar la pregunta oportuna:
—Però és cert que hi ha hagut un tractament diferent del plaer femení al masculí, no?
En aquest punt de la conversa, precisament, és on es va produir el silenci a cinc veus: espectacular, eloqüent, escandalosament fort i expressiu. Fins al punt que l’altra conductora del programa, Helena Montaner, es va sentir obligada a intervenir:
—Quin silenci s’ha format! —hi va riure...
I jo m’hi vaig afegir a la broma —al subratllat del silenci—, imitant el so d’un grill:
—Cri, cri, cri...
Hi insistisc: hi ha preguntes que valen; que valen la pena per elles mateixes, més que no per les possibles respostes que s’hi puguen temptejar. I tant que hi ha hagut, culturalment, al llarg de la història —i en les més diverses geografies— un tractament diferent del plaer femení respecte del plaer masculí! Més encara: aquesta diferència flagrant quant a la cultura del cos entre homes i dones no és sinó una colossal vergonya —una més—, derivada de totes les altres grans vergonyes que al llarg del temps s’han anat succeint en matèria de (per fer servir la mateixa expressió d’adés) «discriminació per raó de gènere». I no cal recórrer a l’extrema, exòtica, salvatge, inhumana, vomitiva i abominable pràctica de l’ablació del clítoris per a exemplificar aquesta vergonyant diferència en la culturització del plaer sexual entre homes i dones: també a casa nostra seria relativament senzill rastrejar, en un altre nivell, els efectes del masclisme i del patriarcat en la desigual concepció del plaer —del plaer sexual— entre homes i dones.
«Hi ha hagut un tractament diferent del plaer femení al masculí, no?» I tant que sí, Clara! I tant que sí... Fins al punt que, ben probablement, en el necessari camí de la racionalitat, el progrés, la cultura, l’educació i l’evolució —l’evolució en pro de majors quotes de llibertat, igualtat i justícia social, vull dir— em fa l’efecte que la percepció, el tractament, la concepció i la despenalització de la voluptat (masculina i femenina) podrien ser considerats, perfectament, com uns dels indicadors més precisos: uns dels marcadors més reveladors, significatius i fiables del grau de desenvolupament humà.
Potser és arribada l’hora de proposar una variació al cèlebre aforisme fusterià i començar a reivindicar, parafrasejant-lo: «El plaer sexual per capita. Això també ho haurien de precisar les estadístiques!» Ni que siga per poder fer les pertinents reflexions —suputacions, consideracions i estimacions— a partir del biaix de gènere: en indicis, judicis, prejudicis, perjudicis i desperdicis. Perquè... Heus ací (qui ho havia de dir!) un dels exponents més raonables de la civilitat: el plaer. També en aquest front convindrà reclamar —convençudament— una feliç, justa i efectiva igualtat d’oportunitats.