L’efecte placebo és el conjunt d’efectes sobre la salut que produeix l’administració d’un placebo, que pot ser en forma de pastilla, de terapia, d’automedicació o a causa d’una senzilla afirmació sense cap base científica, com ara la fe o l’esperança, que reflecteixen en un canvi positiu en la persona afectada, i que no és degut a l’efecte específic de cap acció mèdica. No ho dic jo, ho diu la Wikipedia, en una entrada amb una frase inicial digna del millor Rajoy.
En plena tempesta antihomeopàtica, quan la ciència sembla que s’espandeix per arribar a tots els racons que fins ara ocupava el màgic món de la fe i els mites s’ensenyoregen de la ficció, deixant per a la “realitat” les demostracions empíriques, hi ha també com una factualitat en les decisions polítiques, que fa reals els discursos a base de gestos que tenen molt de placebo social.
Condemna per corrupció i/o finançament il·legal que esguita el partit, ja no militants seus o persones vinculades, sinò que el propi partit és identificat com a beneficiari d’estes accions delictives. Moció de censura contra un govern en minoria, que fa caure un govern presidit pel més gran exemple de la resistència pasiva que ha donat la política moderna, després de… em sent incapaç de fer cap tipus d’analogia. Una pluralitat de forces que tenen la majoria parlamentària suficient voten a favor de la moció de censura i s’aprova. Es fa una nova proposta de presidència, prerrogativa que correspón totalment a esta cambra de representants, recordem que l’organització política de l’Estat no permet l’elecció directa de la presidència. Es tria un nou president, representant del partit que té la major quantitat de diputats, entre els coaligats en l’acte. Es tracta, sense cap tipus de dubte, d’una situació extraordinària, d’un necessari canvi de model en la governança. Potser ha arribat el moment de demostrar que les grans coalicions no són cosa només del bipartidisme, i que hi ha ministrables a tot arreu, independents, dels partis coaligats, fins i tot dels partits no coaligats. I què fa el nou president? Donar totes les carteres ministerials en funció dels interessos de la seua pròpia organització. Això sí, a una majoria de dones, com si això fora una concessió al signe dels temps. No, home, dones per a ocupar eixes carteres també hi ha a Compromís, Units Podem, PNB, PdeCat, Bildu, ERC, Coalición Canaria, Partit Popular, Ciutadans,... no calia nomenar a responsables de informes favorables a concessions de fracking o d’expedients de regulació de treball públic no del tot transparents. Aquí, l’argument de la feminització del govern és una falàcia “ad novitatem” de manual. Escudar-se darrere un gest evidentment novedós (i clarament necessari) per amagar que el discurs real només demana la voluntat de què les coses canvien a millor, sense cap dada real per fonamentar el canvi.
Ens acaben d’administrar un placebo per via intraparlamentària. “Since were feeling so anesthetized / In our comfort zone...” que cantaven els Placebo allà per 2003, quan el capitalisme afectiu encetava el seu discurs que ens espenta cap a l’autoexplotació, al supera’t, no sigues tou, ix de la teua zona de confort, pensa en positiu... traga’t el puto placebo i somriu!!!
D’acord, ens engolirem el placebo. Però tot el que entra, ix, que diuen, i transforma’t, segons les bases neurofisiològiques de la conducta. Potser este placebo tindrà uns efectes diferents dels desitjats.