X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

T’HA EIXIT UN FIL PRECIÓS / OPINIÓN

Pla 

15/08/2019 - 

15 d’agost .- La Mare de Déu d’agost. La cassola al forn sembla que s’ha quedat sense gas i afluixa una mica la xafogor, les senyores podran gaudir de les millors gales a la nau central de la Basílica de Santa Maria per a la Festa, sense por de lipotímies. Els senyors podran restar defora, amb les jaquetes plegades sobre l’avantbraç, enraonant sobre la final de Copa del 69 contra el Atlético de Bilbao, del nou president que els farà pujar a Primera, de les eleccions que s’ensumen de nou a la tornada del setembre que tot ho porta, entre el fum dels ducados i les tagarnines, tot i que ara tots els senyors fumen ros, i alguns encara mantenen el costum de sostindre entre les dents un tros de regalísia. “Jo no he fumat mai perquè sempre he tirat del palet aquest”. “Doncs mira que diu la meua dona que el dia que em veja amb una cosa d’eixes a la boca, em posa les maletes a la porta. S’estima abans aguantar l’olor de la tagarnina”. I aquestes converses, al poc aixopluc d’ombra que ofereix a les sis de la vesprada la façana de la Porta Major, a la Plaça de Santa Maria, casi a tocar del Ternari de ferro que sobredimensiona als seus participants, que els miren de gairó en passar pel seu costat, venint des de l’Ermita de Sant Sebastià. En veure’ls venir, els senyors acomiaden futbolistes i polítics, amaguen burilles allà on poden i s’escapoleixen dins de l’església per la porta de Sant Joan o la porta del Sol, a l’ombra constant del carrer de la Fira.

Jo enguany no hi he anat, ara fa uns anys que no hi vaig, mire d’oblidar tant com puc de la representació, la dramatúrgia, el text, fins i tot la música i les olors de l’estança, els colors de l’escenografia, la distribució jeràrquica de les autoritats i els convidats, la doble sensació de formar-ne part i ser, sempre, un convidat. Vull recuperar-ho tot de colp la propera vegada que en gaudisca. Només tinc una por. Fins ara, ni a les representacions extraordinàries, ni a la Vespra i la Festa, el nombre de turistes carregats de càmeres de retratar, armilles, gorres, esportives amb calcetins blancs per mitja canilla, sandàlies ergonòmiques, pantalons curts d’aquells que en diuen bermudes cargo amb butxaques laterals, o pitjor, amb pantalons pirata, era molt minso, proporcional al reclam turístic que la pròpia ciutat ha anat bastint de tan a poc a poc, obrint una casa de menjars aquí, una casa de menjars allà, durant la canícula que atrau els forasters a l’aeroport que comparteix el nom de la ciutat, poca cosa, quasi testimonial. 

Però arribarà un dia que tot pegarà un esclafit, que algú tocarà la tecla que vol tocar (o que no vol tocar, i tocarà per ineptitud, perquè tocarà d’oïdes, perquè estarà fent escales, perquè no ho sabrà i es trobarà en una d’aquelles novel·les distòpiques on el botó que enceta la destrucció del món es troba amagat en la part del darrere del butacó d’un autobús que circula entre Matola i Algorfa) i el Misteri d’Elx es posarà de moda, i les senyores encotillades les vespres dels 14 i 15 d’agost li hauran de clavar el colze al coll de turistes finlandesos de sistema educatiu impecable que vindran hordenadament a observar el darrer ‘espectacle popular més gran del món’.


El bany de mar és agradable. Per la Mare de Déu d’agost es produeix el bany de mar més deliciós de l’estiu. Però hi ha en totes aquestes coses una gradació dilatadíssima en la sensibilitat. Cada persona és un món. Quina raó tenia en Pla. Si no fos per aquesta revolada cap avall de la temperatura i, sobretot, de la gradació d’humitat, el meu món particular m’hauria deixat fora del ‘bany de mar més deliciós de l’estiu’. Una determinada combinació d’altes temperatures i humitats fan que el cos humit actue com si per la part de dins de la pell correguera sang de medusa, roent, coent, una picor fins a la desesperació, d’aquella que et condueix cap a la bogeria. Però avui sí, avui el bany de mar és agradable. En acabar, pujarem a estendre les tovalloles i els vestits de bany als tendals de la terrassa, pararem la taula per a l’esmorzar, una taula heretada dels masovers, feta d’una fusta fosca i aspra, rebregada i plena d’esquerdes i forats, efecte de la dilatació i la contracció per la gran amplitud tèrmica a la intempèrie. Una tomaca tallada a làmines amb un raig d’oli i un gra d’all tallat ben finet, pa de pagès d’ahir (sempre el pa de pagès d’un dia per l’altre fa més el pes, si el que vols és sucar-hi oli), moixama, fresa de llissa, bonítol, tonyina i maruca.

Digestió lleugera a l’ombra dels pins. Vam estar-hi cercant fins que vam trobar quatre soques a la distància correcta com per lligar-hi les dues hamaques. He agafat el llibret vermell d’Edicions Destino, cobertes en guaflex i llom d’imprimacions daurades. Se senten les veus dels veïns d’aperitiu, vermuts, cerveses, en Joan, Toni, Isa, Marga, Lidon, Raül, noms que sonen sense cara reconeixible. El vent bufa mandrós entre les agulles dels pins, bressolant les hamaques. Tothom sembla que s’afanya posant plats, gots, coberts, però nosaltres ja ens hem amagat amb la panxa plena i la migdiada somnolenta de lectures comença de bestreta. Des de la pinada se senten les ones trencant a la platja, si pares l’orella, i saps el que vols sentir.

 

Noticias relacionadas

next
x