Pispa i Rosa Bueno

Sembla que Max Aub solia dir que «un és d’on ha fet el Batxillerat» per reivindicar la seua voluntat d’identificació amb la ciutat de València, que és on, efectivament, va cursar el batxillerat, a l’Institut Lluís Vives. Concretament, les paraules que Max Aub va arribar a publicar sobre aquesta idea (en Poesía española contemporània, Mèxic, Era, 1969, p. 214) van ser les següents: «Un escritor tiene la edad de sus libros, no la de su partida de bautismo [...]. Y no se es de donde se nace, sino del país que se canta: Moréas, francés; Conrad, inglés; Machado, castellano. O, como no recuerdo quién decía, de donde se estudia el bachillerato: por eso soy valenciano.» Amb això volia expressar, per tant, Max Aub, que un és, en realitat, del lloc on naix conscientment al món, als sentits, a l’amor...

Fet i fet, quan un assumeix que ha depassat sobradament aquell punt simbòlic que Dante suggeria en el primer vers de la Divina Comèdia —«Nel mezzo del cammin di nostra vita»...—, comença a adquirir la preclara consciència que potser Max Aub encara feia curt en el seu judici. I que no és que una persona siga d’on ha estudiat el batxillerat, sinó que és, en essència  (així, a seques, sense adverbi de lloc), aquest batxillerat. Vull dir: que és, en realitat, el resultat de les circumstàncies i les experiències formatives —iniciàtiques i vitals— del temps crucial de l’adolescència en què, paral·lelament al cos, també es metamorfosa, es forja, es conforma i es construeix l’esperit de l’individu. Hi vull insistir: passat l’equador vital —quan un comença a veure ja més porció de vida pel retrovisor que no al davant—, comencem a judicar, en honor a la veritat, que la base de la pròpia personalitat, més que en cap altre moment del recorregut vital, se’ns va definir fonamentalment  (és a dir, en els seus fonaments) durant el temps del batxillerat; entre els catorze i el divuit anys, posem per cas.

En efecte: hi ha qui diu que, culturalment parlant, una personeta —qualsevol  personeta— no és sinó la suma d’una ideologia més una mentalitat. M’ho explicava l’altre dia el sociòleg i assagista Toni Mollà: «En sociologia distingim molt bé entre una mentalitat i una ideologia. Una ideologia tots sabem què és: un paradigma mental lligat a una construcció del món feta d’acord amb paràmetres d’interpretació, i també amb projectes de transformació, no? La mentalitat, en canvi, és una altra cosa. La mentalitat va més lligada al nostre lloc de naixença o de residència, al nostre ofici o, en general, al nostre sistema de circumstàncies vitals. Jo, per exemple, em podria definir com un home de mentalitat tradicional i d’ideologia progressista.» Doncs bé: si s’hi val a admetre la dicotomia, quan si no en el temps de l’adolescència comencem a assumir una mentalitat i comencem a construir una ideologia? Després vindran matisos, lectures, influències, dubtes, reflexions, renúncies, conviccions, reconsideracions, vacil·lacions, refermances... Per dir-ho a la manera dels mariners: totes les brandades ideològiques i mentals que es vulguen. D’acord. Però, en essència, ben mirat, el fet cert és que comencem a definir-nos —comencem a ser qui som— durant els dúctils anys de l’adolescència: modelables, mal·leables, emmotllables, manejables, malejables...

La reflexió ve al cas perquè, despús-ahir, mentre anava caminant amb Àngela —camejant, exactament, perquè la intenció era fer exercici, al servei d’una operació biquini impossible, amb roba d’esport i tot— em vaig trobar dos antigues professores meues de l’Institut d’Altea on vaig cursar el batxillerat: Pispa i Rosa Bueno. Seien l’una al costat de l’altra, amb aire despreocupat, seré i jubilar, en un banc del racó de l’Albir, de cara a la mar. I, relaxadament, admiraven l’espectacle inefable de la llum canviant a flor d’aigua, durant les hores últimes del dia, a l’Albir. Ni l’una ni l’altra no van ser per a mi, ni de bon tros, «dues professores més». Les recorde, tant l’una com l’altra, amb una personalitat monumental: rocosa, sòlida i consistent com la mateixa serra Gelada que, al costat mateix del lloc on em vaig trobar amb elles, comença a tancar resoludament la badia d’Altea per la banda de migjorn.

Pispa —Magdalena Pérez n’era el nom,  que els alumnes ignoràvem— va ser la professora de Biologia somniada. No solament ens va iniciar en els codis, els misteris, els processos, els secrets i els engranatges fascinants de la vida, sinó que ens va fer comprendre que, en últim terme, les persones som productes del prodigi de la natura i que, com a tals, en formem part intrínsecament, sistèmicament, indestriablement. Sense saber-ho, una part nuclear de l’amor i l’enlluernament per la vida —del respecte i l’admiració que professe per la natura—, li’l dec probablement a ella: a les seues classes encoratjadores, a les pràctiques de laboratori, a l’estudi d’ecosistemes que ens encarregava fer, als herbaris que ens feia reunir, a les classificacions d’insectes, a les notícies que ens feia espigolar en la premsa diària, al seu somriure i la seua fermesa insubornables, a l’esperit crític que ens inoculava, a les excursions que ens organitzava a la serra de l’Albir, a aquella acampada inoblidable a la serra de Bèrnia, a les excursions que practicàvem fora de les aules, a... En fi!

I Rosa Bueno, professora de filosofia —severa, temuda, coratjosa i respectada—, em va instruir en l’art de pensar i repensar el confús miracle de l’existència i la condició humana de la mà de Plató, Aristòtil, Descartes, Hume, Kant, Marx, Nietzche i tutti quanti. No solament això: de més a més em va estimular a raonar i enraonar críticament; i em va ajudar decisivament a fer l’agosarat i definitiu salt cap a la independència intel·lectual i el qüestionament sistemàtic de totes les suposades certeses del món. Altrament dit: em va oferir ponts mentals preciosos envers la llibertat de pensament, el dubte metòdic, l’inconformisme preventiu, el relativisme sistemàtic i el sentit crític més contumaç i irredempt.

Oh! Com es podria descriure la barreja d’alegria, nostàlgia i sorpresa incontingudes que vaig sentir quan, després de tantíssims anys, me les vaig, tots dues juntes, Pispa i Rosa Bueno, serenament assegudes en aquell banc de l’Albir, admirant la mateixa mar que jo tant m’he estimat sempre? Els vaig saber expressar, amb els somriures adequats, que jo, com elles, m’estime tantíssim aquell bell racó de món que és l’Albir, probablement perquè Pispa, ara fa milanta anys, me’l va voler mostrar, en successives excursions, amb tot un luxe de savieses geològiques, botàniques, arqueològiques, ecològiques, paleontològiques, etnogràfiques i mineralògiques? Amb la pobra i molt discutible solemnitat que em devia conferir la roba esportiva que portava —sabatilles, pantalonet i samarreta minsos; la pell entresuada—, vaig encertar a agrair-los amb els gestos adequats el sensacional regal que em van fer al seu dia, quan em van voler mostrar que (com diria el poeta oliver Josep Lluís Roig) «estimar i conéixer són dos ales d’un mateix ocell»?

No ho sé, la veritat... Sé només que retrobar Pispa i Rosa Bueno, juntes —la Pispa i la Rosa Bueno, en l’argot irreverent dels alumnes que un dia vam ser—, em va produir una alegria incommensurable: perquè la seua presència, la seua amabilitat i la seua complicitat em refermaven en la idea que, d’una manera o una altra, aquell remot món del batxillerat que un dia vam fer a l’Institut d’Altea és encara present, cert, real, constatable, veritat: que encara perviu i es projecta fins «l’ara i ací» a pesar del devastador despotisme del temps. Que el passat és viu, si més no, entre els qui encara en preservem i en compartim una incerta memòria.

Per això, després d’acomiadar-nos de Pispa i Rosa Bueno, vaig lamentar profundament no haver-los donat degudament les gràcies: les gràcies per la paciència que van demostrar al seu moment amb els adolescents rebels, indòmits i incòmodes que devíem ser... I sobretot, les gràcies pels fet que tots som, en últim terme (per a bé i per mal), el resultat d’aquell batxillerat que elles —amb tots els seus companys de claustre— ens van aconseguir fer, a pesar d’ignoràncies, indisciplines i innocències.

Però com que tot té remei —excepte la mort—, precisament ara que fineix un nou curs escolar vull aprofitar l’oportunitat d’aquest «Café del temps» per a fer-ho: per a donar-los les gracies per tant, per tants; per tot, per tots. Fins i tot, per l’última lliçó que encara aquest dijous em van saber oferir, amb la serenitat dels seus ulls madurs i savis admirant la bellesa de la mar. Una lliçó cabdal que em va servir per a recordar, una volta més, que l’ofici de mestre, per més canvis tecnològics que s’operen al si de la societat, mai no deixarà de ser el més noble de tots els oficis possibles, car consisteix, exactament, en l’art d’ensenyar i aprendre a estimar.

Gràcies, doncs, Pispa i Rosa Bueno. Perquè en els vostres ulls que dijous admiraven els colors del mar amb aire despreocupat, seré i jubilar, vaig saber intuir la llum dels mestres de batxillerat que un dia vau tenir també vosaltres: la idèntica llum que voldria per als meus ulls fatigats el dia que hauré de deixar les aules i vindré a refugiar-me ací a l’Albir per admirar els colors canviants del mar, a flor d’aigua, durant les hores últimes del dia —talment com qui enyora l’esperança d’un renaixement sempitern al món, als sentits i a l’amor.