La meua idea hui era escriure sobre monstres i caravel·les, sobre la por al desconegut, sobre els límits dels nostres territoris segurs, el desconeixement i això que ara diuen zona de confort, però s’ha mort Philip Roth.
Deia Woody Allen que si puguera reencarnar-se, es demanava fer-ho en les puntes dels dits de Warren Beaty. Jo em demanava ser el lòbul occipital de Philip Roth, el lloc del cervell on l’escriptor jueu nord-americà generava les imatges cerebrals de tot el que li arribava per la via òptica. Uns ulls com els seus, capaços de copsar els denivells de la vida a l’abisme del cos, de somriure en veure un guant de beisbol, tot i que li recorde poques fotografies on el lacònic tall dels seus llavis dibuixara una corba ascendent en les comissures.
La primera vegada que vaig llegir Roth em va fer riure amb la incontrolada bogeria d’autoestima -en sentit literal- d’ El trastorn de Portnoy. I no tant per la pura escatologia adol·lescent de masturbador compulsiu que em transportava a temps vitals no molt pretèrits -de quan la vaig llegir, és clar-, sinò per aquella prosa precisa i envolvent, impregnada d’oralitat i academicisme a parts iguals. I això que es tractava d’una molt bona traducció al català del recentment desaparegut Joan Fontcuberta i Gel. Imaginaves que en el seu anglés newarkià original, la verborrea seminal d’en Portnoy t’obligaria a llegir i llegir, fins a la gran ejaculació final.
El sexe i Roth, la vida i Roth, els secrets i Roth, l’esport i Roth, la política i Roth, Roth com a font de radiació literariomagnètica del sistema planetari occidental i més enllà. Els mostres de Philip Roth tenen els noms de les malalties socials més perilloses en el món contemporani: la intransigència, la hipercorrecció política, la corrupció, el feixisme. Les edats de Roth es corresponen amb diferents cicles en la seua narrativa, sempre sota els efectes de la combinatòria del repertori heretat del pare: “família, família, família, Newark, Newark, Newark, jueu, jueu, jueu”, com explicita a The Facts. La joventut i el descobriment de la sexualitat, la maduresa i el seu estira i arronsa amb la identitat jueva -arran del seu enfrontament amb la radicalitat a la Yeshiva University, a començament dels anys 60, decideix no tornar a escriure sobre els jueus mai més, poc després vindrien El trastorn de Portnoy i la trilogia de Zuckerman, demostrant que un és el que és, molt més enllà de qui s’estimaria més ser-, l’edat més enllà de l’edat, demostrant passada la seixantena que les seues millors pàgines estaven encara per escriure: American Pastoral (1997), I married a communist (1998) i The Human Stain (2000), la seua gran trilogia americana, la gran persecució de tot escriptor dels States. Amb el nou segle, ja plantat davant de la seua màquina d’escriure, escrivint dempeus a causa del mal d’esquena, encara incorporaria algunes obres breus en què la vellesa i la decrepitud, física i moral, esdevenen ja una malaltia incurable.
La brevetat sempre ha estat en Roth símptoma d’alguna patologia ciclotímica. En esta darrera etapa l’agra acceptació de la corrupció física i mental, en Portnoy o The Breast (El pit), el riure com una bomba atòmica que mira d’anorrear la carrinclona moral benestant. En esta darrera, el professor de literatura David Kepesh es transforma en una mamella de 70 kilos, una metamorfosi pròpia d’un Kafka que haguera ·passat pel gabinet del doctor Freud.
“Sóc un pit”, diu Kepesh, en un monòleg interior marcat per l’epidermis hipersexualitzada, “un fenòmen descrit de diverses maneres, com un influx hormonal massiu, una catàstrofe endocrinopàtica o una explosió hermafrodita de cromosomes”. És un pit en un cervell d’home, obsessionat per mantindre tantes relacions sexuals com li siga possible. Perquè la literatura de Philip Roth és literatura d’home, sí, fruit de l’honestedat de la seua condició cishetero, tot i que no estic del tot segur que Roth haja escrit o pronunciat esta paraula en la seu vida.
Philip Roth ha estat tot la seua vida un escriptor de literatura, l’exemple perfecte que els lectors podem posar quan ens pregunten pels llibres que ens agraden, diem que ens agrada la literatura i ens responen, “ah, la novel·la”, referint-se a algun dels gèneres de moda. I els tornem a dir, “no, m’agrada la literatura, com Philip Roth”.
No crec que li agradaria massa el que diré ara a un paio tan visceral com el neoyorkí, però si la seua mort serveix per a que el llegiu, posarem la seua cara de pòker i direm “què collons, és el que hi ha”.
Au, vinga, a llegir The Human Stain (La marca de l’home - La mancha humana), que estem de dol.